Emigdi Subirats i Sebastià

Hi ha cases que no les han fet els humans,
sinó la mateixa entranya de la muntanya;
pedra sobre pedra, pissarra sobre pissarra,
com si els cims haguessen baixat a habitar-les.

Llars de portalada severa i noble,
amb el llinatge dels segles a les llindes,
on el foc, antic sobirà de les vetlles,
fa dansar ombres daurades per les bigues.

Les bordes, disperses per les comes,
semblen arques salvades d’un diluvi remot,
on la terra guarda el blat i la civada
i el perfum agrest de les herbes segades.

Quina arquitectura més ferma i més austera,
quina bellesa nascuda de la necessitat!
Aquí cada finestra és un ull sobre la vall,
cada balcó, un mirador damunt dels abismes.

La pissarra resplendeix sota la gebrada,
negra com l’atzur quan s’apaga la tarda;
i les parets, aspres, venerables,
semblen haver après el llenguatge de les serres.

Quan arriba l’hivern, ferotge i majestuós,
la neu sepulta camins i fondalades,
però les cases resisteixen, arraulides,
com vells guerrers sota les seues cuirasses.

Diuen que a la mitjanit, quan la lluna
es posa una corona de gel sobre els cims,
la Dama Blanca travessa les portalades
i deixa petjades d’argent pels camins.

Ve de les ombres antigues d’Auvinyà,
amb els cabells teixits de gebre i boira;
i allà on passa, la pedra es torna més clara
i les fonts reprenen el seu cant subterrani.

A Engolasters, quan la nit és profunda,
les bruixes encenen fogueres impossibles;
i el seu aquelarre, sota les estrelles,
fa tremolar els avets i les aigües.

Les fades baixen de les comes més altes,
els encantats desperten dins les roques,
i els follets, menus senyors de les bordes,
guarden les claus de les cases adormides.

Potser són ells qui custodien les llars,
quan el temporal brama contra les finestres;
potser són ells qui aviven, d’amagat,
la brasa que venç les nits inoblidables.

Dins, la llar encén la sevua litúrgia:
escudella fumejant, pa torrat, carn a la brasa,
formatges, embotits, trinxat de muntanya,
i aquell sabor profund de les coses ancestrals.

Ara, entre hotels, carrers i noves ciutats,
encara perdura aquesta arquitectura antiga:
Andorra ha crescut, ha canviat d’escala,
però la pedra continua dient d’on venim.

Quan el vespre encén les primeres estrelles
sobre les teulades fosques de pissarra,
la Dama Blanca torna a perdre’s entre les ombres
i Andorra sembla una immensa llar encantada.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!