Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

23 de juny de 2021
0 comentaris

Més poetes catalans (31): Eduard Marco Escamilla

Eduard Marco Escamilla va nàixer a Borbotó el 1976. És poeta i traductor, llicenciat en filologia catalana per la Universitat de València.

* Va formar part del grup Qasida de poesia a la Universitat.
* Va publicar a la Col·lecció de poesia l’Alter de Catarroja, quinze poemes dins de Ideologiari.
* Amb La quadratura del cercle guanya el premi Manuel Rodríguez Martínez d’Alcoi, i l’any 2004 el publica Brosquil Edicions.
* Posteriorment publica Càbala (2007).
* L’any 2009, amb l’obra Refugi incòlume guanya la primera edició del concurs Premi Carles Salvador de Poesia en Valencià de la Universitat Politècnica de València.
* En 2012 forma part del jurat dels Premis Universitat de València d’Escriptura de Creació, en la modalitat de poesia.

Obra
* Ideologiari, recull de poemes. 2003. La quadratura del cercle. 2006 (Recerca núm. 14). Càbala. 2007. Refugi Incòlume. 2009.
Premis
* 2001. Finalista del Premi Solstici de Manises 2002. Finalista del Premi Vicent Andrés Estellés Ciutat de Burjassot. 2004. Premi de Poesia Manel Rodríguez Martínez, de l’Associació Amics de Joan Valls i Jordà d’Alcoi 2007. Premis Marc Granell Vila d’Almussafes 2009. Premi Carles Salvador de la Universitat Politècnica de València

BREU ANTOLOGIA POÈTICA
1.

Poeta urgent busca faena,
té haca torda en propietat,
camps de baladre,
la faixa pels renyons,
el vent el mira.
Doma clarors
i nits abstruses,
té en compte la saó
i obra en silenci.
Interessats,
davall de la figuera
repiquen les campanes,
el marge és un seient
de sisca ligulada.

2.

Vos jure que no sé si vull eixir de l’era,
romandre en el passat com un cultiu caduc
i emprar mesures fúnebres d’arroves i quintars,
ser un símbol patètic de la metrologia.
Vos jure que no sé bordar en els prostíbuls,
no m’agrada la gent que gosa anar de putes
ni putejar ningú amb el silenci còmplice
d’una fossa comuna perduda en la cuneta.
Vos jure que si escric és perquè estic grillat
i em naixen entre els dits hectolitres de tinta,
serrutxos sibilants que tallen l’abadejo
i que parlen per mi quan xiula el Minotaure.
Vos jure que no vull ser de la flor i nata,
que no m’agrada el dolç amarg de la cobdícia,
travar amb mentiders amistat per la llengua
o haver de renunciar a ser un bon poeta.
Vos jure que no dec un terç del que caldria,
que avui he plantat cols irisades com l’iris
on el vent de ponent ha perdut la mistera,
que vos puc garantir confidència absoluta.
Vos jure que mai no he colpejat els dèbils,
que la bilis em surt quan algú m’unfla el fetge,
que ma mare és el déu que m’ha guiat fins ara
i que ara la cuidem perquè tenim paraula.

3.

Confesse que sovint soc indomable,
que no pertany a cap partit polític,
que mai no he trencat files ni he jurat
bandera, que si ho han fet amics
ma casa igualment és casa seua.
Confesse que mai no he cregut en Déu
però que si existira dubtaria
a ulls clucs una i mil voltes de qui
és amo i senyor, pastor d’ovelles,
suprem líder del món, de l’univers.
Mania d’ésser lliure m’allibera
de vincles i lligams amb el poder,
contradir-me quan siga necessari,
anar amunt pel riu contra corrent
potser és més defecte que virtut.
Amb tot, per nòmada he tingut un dur
viatge: ¿qui vol rebre un cosac
que ve de lluny i, sense rumb, només
seguint la neu, l’almesc d’un animal,
esmola la navalla amb la llengua?
¿Qui desitja oferir café i roba
seca, seient vora la llar, a aquell
que es diu com vol quan li ve en gana,
que entretancant la porta a la serena
amb un xiulit de colp et repta fora?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!