Emigdi Subirats i Sebastià

Jaume Santandreu i Sureda va nàixer a Manacor el 1938. Escriptor i ex-obrer-capellà manacorí.el síndic de can Gazà, un centre d’acollida que lluita contra l’exclusió i la marginació social de la gent malalta i sense recursos. Anteriorment, i abans de renunciar a la vinculació eclesiàstica, havia fet de missionar al Perú.

* Ha publicat els poemaris Dos pams d’home (1971, premi ciutat de Manacor), Nu – poemes (1972), Coratge d’un mot (1975), Cançons per al meu poble (1979), Inventari de nit (1980), En nom del pare (1983), Nissaga de sen (1985), El cos de l’estimera (1989), Inventari d’oratges (1993), Tristesa amant (1995), Paraula de poeta (2002) i Estopa encesa (2005).
* S’ha atrevit amb el teatre a La segona mort (2005), estrenada el mateix any.
* També ha escrit un bon grapat de llibres en prosa, com per exemple El denari del profeta (1988), Descalç al carreró de les serps (1988), Mortuus Dei (2002), Catedral amb armaris (2004, primer premi de narrativa gai-lèsbica Terenci Moix), Virreis de la misèria (1988), Encís de Minyonia (1997) i Déu meu (2018), entre d’altres.
* Les controvèrsies i la profunditat de la seva vida i obra literària i de lluita social han estat retratades per Víctor Gayà a Jaume Santandreu. El sexe del profeta (1997) i per Jaume Mateu a Jaume Santandreu i l’exclusió social a Mallorca (2006).

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

Vull sentir tota mena de desig
Que la set de matar cridi la sang
cap a l’avenc calent d’una altra sang.
Vull sentir el desig de tots els crims.
Que la fam de robar clogui la nit
dins les presons obscures de les mans.
Vull sentir el desig de tots els mals.
Que l’instint d’estimar posi en perill
l’ordre de la natura i de lafama.
Tan sols així no em semblarà mentida
quan proclami que estim els pederastes,
els lladres, els botxins, els homicides,
perquè tots ells em guanyen en coratge
de convertir en vida els seus possibles.

L’ametler ha florit
L’ametler del meu poble,
vell, caparrut i noble,
fent alba de la nit
malgrat tot ha florit.

No li caven llobades.
No li posen femades.
Ja no l’han esvellit.
Però encara ha florit.

Té la soca torçuda.
Té la branca vençuda.
Sembla que l’han ferit.
Però encara ha florit.

La carretera nova
li ha deixat la clova
i el coster esbandirts.
Però encara ha florit.

Dels cotxes la fumassa,
dels ciments la polsassa,
tot l’aire li han podrit.
Però encara ha florit.

És un any de nevades,
d’esperances gelades,
d’ametlons penedits.
Però encara ha florit.

Els secallons encara
li pengen per la cara;
ningú els ha recollit.
Malgrat tot ha florit.

Ha vist com li han tallat
els companys del costat,
amb el cor encongit.
Però encara ha florit.

L’ametler, com el poble,
vell, caparrut i noble,
avui alça el seu crit:
Malgrat tot ha florit.

No puc perdre el coratge,
mentre hi hagi el paratge
del meu poble adormit
un ametler florit.

Mai per mai no creieu que la natura…
MAI PER MAI NO CREIEU QUE LA NATURA
ha fet mala passada,
esgarrifosa –broma de mal gust,
amb vosaltres, transvetits,
transsexuals, vosaltres que portau
florit l’empelt de dona
per l’abril de les branques.
Ni Déu, ni la Natura, ni la Història
-em referesc als altres
absoluts fora l’home-
no es fiquen amb vosaltres. ÉS la nissaga aquesta
de bastards esguerrats,
que anomenen poder, llei o església,
que aixeca plet encara
per si és penjoll o trau,
monyó, pitera o mama.
Som nosaltres qui us feim mala passada
qan no hem après encara
a dir persona, i prou !
Persona! I punt! I basta!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!