Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

28 d'agost de 2021
0 comentaris

Més Poetes Catalanes (72): Montserrat Butxaca

Montserrat Butxaca va nàixer a Puig-reig, Berguedà, el 1962. És poeta. És Vicepresidenta de l’Associació Literària Local, Pensaments i Paraules.

Llibres publicats
*1999 – Els oracles del silenci 2002 – Quan visquis als ulls de Penèlope 2008 – Cartografia d’un naufragi 2010 – Dunes de safrà 2011 – Versos de sal 2013 – Angle de deriva 2015 – La casa de la vida – 2018 – Jardins d’hivern

Premis literaris
* 1997 – Premi Caterina Albert i Paradís per Els oracles del silenci 2002 – Narcís Saguer de poesia de Vallgorguina per Quan visquis als ulls de Penèlope 2007 – Francesc Català de poesia de Perpinyà per Cartografia d’un naufragi 2009 – Jocs Florals de Torroja del Priorat per Els paradisos imperfectes 2010 – Premi de poesia Pare Colom, d’Inca per Dunes de safrà 2010 – Ciutat de Tarragona Ramon Comas i Maduell de poesia per Versos de sal 2011 – Francesc Martí Queixalós 2012 – Flor Natural als Jocs Florals de Calella 2013 – Viola als Jocs Florals de Calella 2013 – Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí per Angle de deriva 2014 – Jordi Pàmias per La casa de la vida 2014 – Englantina als Jocs Florals de Calella 2017 – Jacint Verdaguer de poesia per Jardins d’hivern 2020 – Premi Betúlia de Poesia – Memorial Carme Guasch Mestre en Gai Saber pels Jocs Florals de Calella, 201

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

”Ha volgut la nit encendre fanals
al teu port, i deslligar les onades
perquè vegis com es bat el silenci
contra els esculls esmolats de l’enyor.”

MAR DE SOLITUDS

Perdudes, les ones, i antigues ja
no recorden el solc
de l’adéu, ni la brisa infla amb insomnis
les vels del retorn.
Sis mil cels nous, s’estellen
desolats als ulls glaucs de les gavines
(desert de verds i blaus
en incommensurable solitud).
Els records són al ventre
dels peixos, versos ferits a les xarxes
pels pescadors d’oblits.

Les petjades d’Ulisses
s’empassen, cada albada, infinites
el sol de la badia.

Del poemari Quan visquis als ulls de Penèlope

ON TOTS ELS VAIXELLS
S’ANOMENEN SOLEDAT

Cap clau pot obrir la nit
del desamor, les llanternes
dels records són llunes fosques
que clivellen falsos panys
a la mirada, i alteren
la cartografia apresa
de memòria, pels nàufrags,
que foren, altra hora, falsos
navegants de les paraules.
Tant se val si descobreixes
els secrets del laberint,
els carrers amb nom de vent
menen a un port desolat,
on el temps amarra oblits
i treu verdet l’aigua en calma.

Al mar llunyà i tenebrós,
on van a morir les velles
sirenes, tots els vaixells
s’anomenen soledat.

Del poemari Versos de sal

HIVERNACLE

No diré com n’és de buit
l’hivernacle de les flors,
els adjectius són plantats
en terra erma, i han colgat
el rec per on es filtraven
els teus dits de pluja neta
fins l’arrel.
Quin vent hostil
n’ha manllevat les finestres
com el corb els ulls d’un mort?
No hi ha llàgrimes al cel
d’altres jardins, sinó pol·len
que duu llavor dels teus lliris.
Sota tones de deixalles
l’olla convertida en test
imprevist, és xopa i sagna
rius d’òxid, terra endins.

Del poemari Versos de sal

PERVERSIONS

Silencis de portes que es tanquen
de fonts que s’assequen, d’ocells
que no sobreviuran l’estiu.
Silencis que parlen de set,
d’exòtics jardins que es mustiguen,
de dunes que avencen com ones
perverses, sobre el mapa absurd,
on exiliaren els cecs
la memòria dels camins.
Silencis que es poden llegir
a les fosques i de través,
sobre la pell fosforescent
de tots els cadàvers onírics
que s’acomoden en l’insomni.
Silencis de tristos amants
cordats a les potes d’un banc
al cementiri e la boira,
de parracs que foren mordassa
i manlleva un vent foraster
que diu: –no callis més i atura’t,
descobreix-te davant la lluna
d’un aparador, posa’t rostre
a la mirada…dóna’t Nom.

Del poemari Dunes de safrà

ATZAR

Amb fil de seda ordeixen les mans
sanefes d’estranya simetria,
com un presagi de llum a l’ombra
espessa de rústecs canemassos.

Així en d’altres mans, tindrà l’atzar
el present d’un esguard sense excuses,
la ventura de perdre’s brancatges
endins, d’un jardí entre boires, o
vagar pels meandres de l’enigma,
i interrogar el blanc nu del llenç, on
tot és dit i tot resta per dir.

Del poemari Angle de deriva

CAMINS DE SORRA

Les cases núbies no tenen sostre,
déus foscos ploren estels
pels passadissos, i la nit pon ous
de lluna per omplir els nius
saquejats dels cocodrils.
Les cases núbies no tenen sól,
les dones escombren l’arena, a l’alba,
i la deixen uniforme
com un papir a punt per ser escrit.
També nosaltres agranem els ulls
després de les llàgrimes i provem
de llegir en l’iris els solcs
excavats per l’enyor, com fan els nubis
a la sorra amb els camins
sense retorn que hi deixen les serps.

Del poemari La casa de la vida

CLEPSIDRA

Del geni veneren els savis l’hora
del dubte, la incertesa que es pot beure
l’aigua d’una clepsidra.

No oblidis que has vist vessar-se per l’erm
la set i la ignorància.
El cec guarda a les mans oceans d’aigua.

Del poemari La casa de la vida

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!