Emigdi Subirats i Sebastià

Mireia Lleó i Bertran va nàixer a Barcelona el 1960. És poeta.

* Autora dels poemaris Brots d’enyor, amb pròleg de Ricard Creus (1996), Amb terra al pensament, amb pròleg de Marta Gallart i Alzina (1999), Parc encès (2000), Laberints secrets (2001), Batecs a cor obert (2002), Per un vers (2009), Mirall de versos. Rosa Leveroni en la memòria, 1910-1985[1], amb pròleg de Vinyet Panyella (2011), Camins lluents de rosada. Propostes de creació poètica a partir de l’obra de Joan Salvat-Papasseit (2018), Entre els ulls i el dir, amb pròleg de Carles Duarte ( 2019) i Miradas de agua/Mirades d’aigua, traduït al castellà per Rodolfo Häsler ( 2019).
* Ha publicat poemes a la revista Reduccions número 79, número 102 i a la revista Els Marges.
* També ha col·laborat en les antologies Poemes de la vinya i del vi, a càrrec de Joana Bel (2003), i en Les vacants, antologia de textos de dones del segle XX, a cura de Josefa Contijoch (2005), així com en l’Aula de Poesia de Barcelona i en la Revista de Girona, fent crítica de poesia.
* Ha publicat a la revista Poetari números 4 i 9 sengles estudis sobre Joan Teixidor i Ricard Creus.
* Ha participat en diversos llibres col·lectius: Trobada de poetes a vora la pintura d’Esther Boix (2008) i Tombes i lletres ( 2011).

Obra
* 1996 Brots d’enyor 1999 Amb terra al pensament 2001 Laberints secrets 2002 Batecs a cor obert 2009 Per un vers 2011 Mirall de versos. Rosa Leveroni en la memòria, 1910-1985 2018 Camins lluents de rosada. Propostes de creació poètica a partir de l’obra de Joan Salvat-Papasseit 2019 Entre els ulls i el dir 2019 Mirades d’aigua / Miradas de agua

Premis Literaris
* Premi L’Espurna del Clot de poesia, 1995, per Brots d’enyor. Premis Literaris de Cadaqués-Rosa Leveroni, 1998, per Amb terra al pensament. Premi Ciutat d’Olot-Joan Teixidor de poesia, 1999, per Parc encès.Premi Decàlia de Valls, 2001, per Laberints secrets. Premi Alella a Maria Oleart, 2001, per Batec a cor obert.

BREU ANTOLOGIA POÈTICA
SEXTINA BLAVA

Fondejaré amb tu a un mar sense ni illa
al just moment que el sol se’n va a la posta
però deixa que cedeixi la marea
i que els cristalls de sal en els teus llavis
m’abrassin les paraules, la tendresa,
s’aferrin al meu viure dins la cleda.

Fondejaria amb tu al clot de la cleda
i en somnis fugiríem fins a l’illa
per invocar la lluna i la tendresa.
Parlem tranquils darrera una altra posta
i ens estimem, cristalls de sal als llavis.
Pel trau d’algun poema, la marea.

Viatjaria amb tu a l’alta marea
series fugitiu, clos a la cleda.
Per tu la serp ja repta fins als llavis.
Orfe de llum, de nit sóc com una illa
i transgradeixes l’aigua fins la posta
d’un sol que al pit modela la tendresa.

Modela al pit paraules amb tendresa
i als peus em mor l’onada i la marea,
pel llarg estrip que fa insistent la posta.
Mentre un verd de pins d’aigua prop la cleda
m’ha convocat al gran festí de l’illa
on el teu cos em fa pessics als llavis.

Pessics a la memòria i a aquests llavis,
és el llenguatge mut de la tendresa
quan fondegem de nit en la nostra illa,
abans que alguna nau dins la marea
navegui aigües endins, ventre de cleda.
Ran de capvespre el sol dorm a la posta.

Vine descalç per platges sense posta.
Dóna’m la mà, l’escalf, apropa els llavis.
Quin somni reviurem, molls a la cleda?
Només l’aigua, la sal. Pa de tendresa
per compartir plegats mar i marea.
Sense tresors ocults, eixuta l’illa.

Fondejaria l’illa a l’hora posta.
Dins la marea fosca el gust d’uns llavis
Xops de tendresa al límit de la cleda.

De Laberints secrets:

De nit passejo amb sorra a les butxaques
per no perdre del tot el palp del món.
Enfonso els dits inquiets
al verd dels marges.
M’he fet presa indefensa de falcons
per tots els corredors del laberint.
I sempre torno
a veure ombres de sal.
Qui sap fins quan
haurem de passejar
la sorra i jo
amb nit a les butxaques.

De Parc encès :

Les cicatrius del temps ja se’m coneixen,
vull dir les que no es veuen a cop d’ull
perquè s’han ajaçat fent niu al pit.
Qui sap si algú pressent que endins del ulls
he vist passar la vida arran de sang.
L’encert d’un viure intens i sense treves,
amb rebel·lió constant per por de perdre
algun bocí malmès. Temps a les venes.

De Batecs a cor obert:

Se t’ha exhaurit el temps de les bonances
que has macerat de nit amb llum de lluna,
et cal la pau callada a les estances
curulles de records, la pell tan bruna.

Retornes a ciutat amb la certesa
d’haver mig acomplert cada propòsit,
i enfonses soledats per la malesa,
al fang humit i pulcre que fa el pòsit

d’estius que han destil·lat xarops de menta.
T’aferres al setembre com si fos
l’alè frescal que ens cal per sobreviure

o bé el plugim que el cap de núvol lliura.
Ets feble i també saps com es lamenta
el temps que fuig per entre nits i pors.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!