Emigdi Subirats i Sebastià

Escena 1: Llum sobre l’escriptori de Manuel Pérez Bonfill. A l’escenari hi ha una taula amb papers espargits, una ploma i una làmpada encesa. Manuel, un home de cabells blancs i mirada profunda, seu a l’escriptori, immers en els seus pensaments.

Narrador: Avui ens endinsarem en la vida i obra de Manuel Pérez Bonfill, un home de lletres que va saber captar l’essència de la vida amb les seues paraules.

Manuel: (aixecant la vista dels papers) Les paraules són la meua ànima, el meu refugi i la meua força. En elles, he trobat la manera d’expressar els meus sentiments més profunds i les meues reflexions més íntimes.

Escena 2: Manuel es posa dempeus i es dirigeix cap al centre de l’escenari. La llum canvia, il·luminant-lo amb una llum càlida.

Manuel: Beneït sigui el jorn i el mes i l’any
en què els poetes poden fer llurs versos
vessats sobre la pau.
I beneïdes les muses.
Beneït el món farcit
de tantes il·lusions que a poc a poc
s’omplen com un raïm.
I beneït el vit de bou
que ens fa beure a galet.
Beneïts els beneits,
per fi; que hi són per a glòria dels vius.
Beneïts siguin.
Ara és l’hora
-quan sembla que la tarda
posa paranys al sol i se’ns ensorra-
És l’hora -dic, amics- de fer-ne un llibre.
L’escriurem de costums,
puix que el meu poble
és poble de costums,
si no ho sabíeu.

Narrador: El seu pensament ens retrata la vida i l’amor, les lluites internes i les victòries. Sobretot, els exilis personals i els ideals perennes.
Manuel: L’humanisme alça la veu sense cap temor, esdevé l’espill del camí que ens permet fer via, a pas a pas, envers senders de galivances culturals. El teatre de l’existència roman dempeus mentre revivim anhels de tots el temps. La vida és poesia, el vers el llenguatge ancestral que humanitza. El docent, home de lletra, endega la seua Ítaka amb horitzons ben clars. Es llegeix i es recita, es redacta i es dramatitza. El llibre és l’eina que engendra coneixement, una força perenne que mai no defalleix. El vol no és cap dilema, és cosa lletrada, agafa embranzida i mai no s’atura. Mentrestant el riu somriu amb elegància, una fontana que rega camps i enlaira gent envers infinits palpables. El vent de dalt s’endú anhels allà i aquí, ens deixa una arrel ben fonda. Assumirem la veu del nostre poble, li donarem tota la força que ens ha de portar a la victòria. Aixecarem el braç esquerre i tancarem el puny, és llavors quan s’alçaran els damnats de la terra.

Escena 3: Llum torna a l’escriptori, Manuel se senta de nou, aquesta vegada amb una expressió de serenitat i complaença.

Narrador: Manuel Pérez Bonfill va dedicar la seua vida a les lletres, a explorar les profunditats de l’ànima humana amb una sinceritat commovedora. La seua obra continua inspirant-nos, recordant-nos que, en les paraules, podem trobar un reflex de nosaltres mateixos.
Manuel: Que mai us faltin les paraules per expressar allò que sentiu. Que la poesia sigui sempre el camí per on transiti el vostre cor. El conflicte bèl·lic va deixar-nos petjades ensagnades. Els exilis són l’eina poderosa que van deixar-nos mitja vida condormida, l’altra meitat vingué amb nosaltres per no deixar-nos sens vida. En llemosí sonà el nostre primer bagit quan del mugró matern la dolça llet bevíem, mentre que a València no hi havia amants igualables i la Marçal tres dons a l’atzar que eren un: la rebel·lia que ens fa ser nobles i millors. I salvàrem els mots de la llengua llemosina, la nostra.

Escena 4: El focus canvia per il·luminar Pere Ponce, un actor amb una presència imponent i deixeble estimat de Manuel, que entra a escena.
Pere Ponce: (amb veu emotiva) Manuel va ser més que un mestre per a mi; va ser un guia, un mentor i una font inesgotable d’inspiració. Em va ensenyar a veure més enllà de les paraules, a sentir l’emoció darrere de cada vers i a viure la poesia i la dramatúrgia en cada moment de la meua vida.
Manuel: (mirant amb orgull) Pere ha sabut captar l’essència de la meua ensenyança i portar-la més enllà. La seua dedicació i talent com a actor no només reflecteixen el seu treball, sinó també el profund amor per l’art que compartim. Veure’l créixer i triomfar ha estat una de les majors satisfaccions de la meua vida.
Narrador: En Pere Ponce, Manuel va trobar un deixeble que va saber honorar el llegat del seu mestre, portant la seua obra i el seu esperit més enllà de les aules, cap als escenaris del món.
(Llum es fon en negre. Final)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!