Emigdi Subirats i Sebastià

Peça breu per a dos personatges
Personatges
MANUEL — Manuel Pérez Bonfill. Professor de llengua i literatura, escriptor, poeta, home de teatre i intel·lectual compromès amb la cultura catalana, la classe treballadora i les llibertats democràtiques.

L’ALTRE — La veu d’un ciutadà de la ciutat que discuteix amb Manuel.

Una taula, dos cadires i alguns llibres. Al fons, l’Ebre. Manuel està dret, mirant cap al riu. L’ALTRE entra i s’asseu.

L’ALTRE- Tu sempre acabes parlant del mateix, Manuel. De Tortosa, de la política, dels obrers, del català, de l’església, dels franquistes… Sobretot, del monument que tenim al mig del riu. Hi ha gent que diu que tens una obsessió, ja que, després de tants anys, ja podríem deixar tranquil el monument i dedicar-nos a coses més importants. Al capdavall, diuen, és història. I la història, ja se sap, s’ha de conservar.

MANUEL Això de conservar la història m’agrada molt. És una frase preciosa. Té aquell perfum de cosa respectable que tant agrada a Tortosa. “Hem de conservar la història.” I tots contents. El problema és que després ningú no pregunta quina història conservem, qui la va escriure, qui la va imposar i què significa avui. Perquè una cosa és conservar la memòria i una altra és conservar intacte el símbol d’una dictadura sagnant. I jo, que no en soc de feixista, que he passat bona part de la meua vida ensenyant, escrivint i intentant que la gent pensés per ella mateixa, no puc entendre que una estructura construïda per glorificar els vencedors d’una guerra continue plantat al mig de l’Ebre com si la història s’hagués acabat el dia que van posar-hi la primera pedra. El riu continua passant. La gent continua vivint. Les generacions han canviat, i l’estructura continua allà, com si ens digués: No us preocupeu, que jo ja us recordaré qui va guanyar.

L’ALTRE Però hi ha qui diu que avui ja no representa allò que representava quan es va construir, que amb els anys ha adquirit un altre significat, que per a molta gent és simplement una part del paisatge, una cosa que sempre ha estat allà. També hi ha qui pensa que retirar-lo seria esborrar la història, com si fóssem incapaços de conviure amb els testimonis del passat.

MANUEL Això és molt còmode: convertir qualsevol problema en paisatge. A Tortosa tenim una habilitat extraordinària per fer-ho. Una cosa porta quaranta anys al mateix lloc i, de sobte, ja forma part del paisatge i ningú no la pot tocar. Si demà plantéssem una bandera enorme al mig del riu i la deixéssem allí durant cinquanta anys, potser acabaríem dient que forma part de la nostra identitat fluvial. I no. El temps no converteix automàticament un símbol en una cosa innocent. El temps simplement passa. I nosaltres hauríem de ser prou adults per mirar el passat de cara. Jo no vull que s’esborre la història. Vull que s’explique. Vull que s’explique qui va morir, qui va lluitar, qui va perdre, qui va guanyar, qui va ser perseguit i qui va haver de callar. Tanmateix, no vull que la victòria d’una dictadura continue ocupant un lloc privilegiat al mig del nostre riu.

L’ALTRE Sempre has tingut aquesta manera tan teua de portar la discussió cap a la política, fins i tot quan parlem d’un monument. Però això també és molt teu: no separar mai la cultura de la política.

MANUEL Perquè no es poden separar, o almenys jo no sé fer-ho. La cultura no és una habitació tancada on entres, llegeixes quatre poemes, escoltes música i després tornes a la vida real. La cultura és precisament la manera com una societat es pensa a ella mateixa. Si jo escric en català, si soc apassionat de la literatura catalana, si parlo de la nostra història o si faig teatre, també estic dient que aquesta llengua i aquesta cultura tenen dret a existir amb normalitat. I això, durant molts anys, no era precisament una qüestió acadèmica. Era una qüestió política. Quan una llengua és perseguida, parlar-la ja és un acte de dignitat. Quan una cultura és menyspreada, defensar-la no és folklore: és plantar-se davant del poder i dir-li que no té dret a decidir què podem ser.

L’ALTRE I tu sempre has estat molt clar en això de la catalanitat.

MANUEL Per què hauria d’amagar-la? A mi m’ha fet sempre una certa gràcia aquesta necessitat que tenen alguns de preguntar si algú és prou català, prou d’esquerres, prou obrer o prou respectable. Jo no he necessitat mai cap certificat de catalanitat. Ni de ningú. Soc de Tortosa, escric en català, visc aquesta cultura i em sento part d’aquesta terra. I això no em converteix en millor persona que ningú. Simplement explica qui soc. El que em sembla curiós és que durant tant de temps fos més fàcil dir “soc qualsevol cosa” que dir “soc català”. Encara més curiós és que alguns que es consideren molt internacionals siguen extraordinàriament tolerants amb tot, mentre no els parles de la seua terra. La llibertat de la Conxinxina avant, la catalana és de burgesos.

L’ALTRE També vas ser molt crític amb la Tortosa més conservadora, aquella ciutat de sotana, de processó i de gent respectable que mirava qualsevol novetat amb una certa sospita.

MANUEL Home, jo no tinc res contra les processons. Una processó pot ser una manifestació cultural, religiosa, popular o fins i tot estètica. El problema apareix quan algú pensa que perquè porta una sotana té dret a decidir com han de viure els altres. Aquí sí que jo em poso nerviós. La fe és una qüestió personal. El poder, en canvi, és una altra cosa. A Tortosa hem tingut durant molt de temps una barreja curiosa de religió, poder, respecte social i conservadorisme. Una mena de còctel en què tothom sabia perfectament què es podia dir i, sobretot, què no es podia dir. I jo, que tinc la mala costum de dir coses, no hi he encaixat mai gaire bé.

L’ALTRE Però hi havia gent bona entre aquella gent.

MANUEL Naturalment. I jo no he dit mai el contrari. Criticar una institució no significa odiar totes les persones que en formen part. Això és massa fàcil. Jo puc criticar l’Església com a poder i al mateix temps respectar profundament una persona creient. Puc criticar la dreta sense pensar que tots els seus votants són mala gent. Puc discutir amb un capellà i després prendre’m un cafè amb ell. El problema és quan algú utilitza Déu, la pàtria, la tradició o la respectabilitat com una mena d’escut perquè ningú no li pugui discutir res. Ah, això sí que em sembla perillós. Perquè darrere de la paraula “radició de vegades s’hi amaga simplement una cosa molt senzilla: No toqueu res, que així ja ens va bé.
Mossèn Manyà era la consciència catalanista de Tortosa, el bisbe de les esquerres, la persona que he tingut més propera en la discrepància.

L’ALTRE I després hi ha els obrers. Sempre has tingut molt present la classe treballadora.

MANUEL Perquè algú l’havia de tenir present. I perquè la cultura no pot ser només cosa de quatre senyors que es reuneixen per parlar de cultura mentre els altres treballen. Jo crec en una cultura que siga de tothom. Crec que un obrer té exactament el mateix dret que un professor, un metge, un empresari o un notari a llegir, a pensar, a discutir i a decidir quin món vol. Durant massa temps se’ns ha fet creure que la política, la cultura i el pensament eren coses reservades a unes determinades classes socials. I això és una mentida molt útil per als qui ja tenen el poder. Si aconsegueixes convèncer una persona que no té dret a opinar, ja no cal prohibir-li que parle. Ja callarà ella sola.

L’ALTRE Això sí que és una de les teues obsessions.

MANUEL Sí. I no me n’avergonyeixo. La llibertat comença quan una persona descobreix que té dret a pensar. I després ve tot el que vulgues: el sindicat, el partit, l’associació, el llibre, el teatre, la manifestació… Però primer hi ha aquesta descoberta íntima: “Jo també puc dir què penso.” I això és el que les dictadures no suporten. No suporten els ciutadans que pensen. Prefereixen súbdits. I les societats massa acostumades a obeir poden arribar a confondre la tranquil·litat amb la llibertat.

L’ALTRE Potser per això vas tindre problemes.

MANUEL És possible. Però mira, hi ha una cosa curiosa: els règims autoritaris sempre consideren molt perillosos els professors, els escriptors, els estudiants i els obrers quan comencen a parlar entre ells. Per alguna raó serà. Potser perquè una persona sola és fàcil de controlar, però una classe sencera que ha après a pensar ja és una altra cosa.
L’ALTREI encara penses que Tortosa té possibilitats.

MANUEL I en té moltes. Precisament per això la critico. Si no m’importés, me n’aniria tranquil·lament a casa i deixaria que tot continués igual. Jo no vull una Tortosa perfecta. No existeix. Vull una Tortosa que no tinga temor de discutir amb ella mateixa. Una ciutat que no necessite mirar sempre cap enrere per saber qui és. Una ciutat culta, oberta, catalana, socialment justa, capaç de recordar els seus morts sense convertir els vencedors en herois eterns. Sobretot, una ciutat que no confonga un símbol fals amb amb la cultura.

L’ALTRE Això últim va pel monument?

MANUEL També.

L’ALTRE Sempre acabem al mateix lloc.

MANUEL És que l’estructura de ferro continua al mateix lloc.

Pausa. Tots dos miren cap al riu.

L’ALTRE I què hi posaries si algun dia desaparegués?

MANUEL Res.

L’ALTRE Res?

MANUEL El riu.

L’ALTRE Però el riu ja hi és.

MANUEL Exactament. I potser aquest és el problema: que de vegades tenim davant dels ulls una cosa extraordinària i necessitem posar-hi una estructura al damunt per recordar que existeix.

L’ALTREI la memòria?
MANUEL La memòria no necessita àliga. Necessita persones.

L’ALTREI la cultura?

MANUEL Persones.

L’ALTRELa llengua?
MANUEL Persones que la facen útil i la usen sempre.

L’ALTRE La classe obrera?

MANUEL Persones amb drets.

L’ALTRE I la llibertat?

MANUEL Persones que no tinguin temor, que estiguen DEMPEUS.

Silenci.
L’ALTRE Manuel, tu sempre vols tindre la darrera paraula.

MANUEL No.

L’ALTRE No?

MANUEL El que vull és que la gent continue parlant quan jo ja no hi siga.
Manuel torna a mirar el riu. Fos.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!