Emigdi Subirats i Sebastià

El jorn de clausura de les vacances fa aparèixer l’habitual sentiment agredolç. S’acaba la il·lusió de cada any, una setmana lluny de casa carregada de vivències, sobre la qual en parlem anys i panys si ha estat del nostre gust. Òbviament, el retorn a casa comporta la retrobada amb familiars i amics estimats. Aquest any hem parlat molt del nostre gosset Leo qui, de ben segur, ens farà una rebuda com és de menester.
Finalment no vaig anar a fer el comiat amb la mar, vaig sentir peresa, així com també és una mica anguniós després posar banyador i tovallola banyada a l’atapeïda maleta, ja que enguany ens emportem cap a casa mitja llibreria algueresa.
No ens vam aturar a fer l’esmorzar al bar de cada dia, sinó a un que estava més prop de l’estació d’autobusos. Vam tindre un viatge molt plàcid, el darrer cop havia estat molt dificultós amb molta calor i excessiva gent. Vam arribar a l’aeroport però un xic prompte. A més, els requeriments anticovid compliquen molt l’existència. Fins que no vam fer el registre definitiu, no ens vam sentir tranquils.

A la cua d’embarcament, ens vam trobar en Marcel Mauri, el vicepresident d’Òmnium cultural. Estava llegint dret tot un clàssic de les nostres lletres, “Camí de sirga”, del malaguanyat i enyorat Jesús Moncada. Em vaig donar a conèixer i vam enraonar una miqueta sobre la problemàtica que envolta les associacions culturals alguereses. Em va dir que li entristia però que treballaria per calmar l’ambient. Li vaig explicar que els nostres plans de viatge col·lectiu d’Òmnium ebrenc a Pasqua, fet que li va complaure.
El vol va ser ràpid, però un cop vam arribar a Barcelona tot van ser entrebancs. De nou, vam haver d’omplir paperassa, ens vam equivocar en la parada del bus llançadora, fet que va comportar tot un embolic. Durant el darrer trajecte d’autobús cap a Tortosa, hi havia hagut un accident a l’alçada de l’Ampolla per l’autopista, que havia creat més de 10 quilòmetres de cua. Vam arribar a casa molt tard.
I venien les remembrances, d’una setmana carregada d’il·lusió i amistat, de bon menjar i bons banys. A mos veure, Alguer.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!