Emigdi Subirats i Sebastià

De nou empreníem el camí que més ens agrada a l’estiu, el camí que ens és sempre tan car, el camí de la mar de l’Alguer, com tan magistralment va versar Espriu al poema “Per una suite algueresa” . La pandèmia va impossibilitar la nostra vinguda l’any passat, com tantes altres coses. Enguany hem preparat el viatge com sempre a consciència, amb reunions culturals, activitats lúdiques, i moltes passejades per la “Vella Alguer” de l’amic Antoni Canu, un dels grans cantors de la Barceloneta: Lo cel mira lo tou cor atzur, le muralles i les torres ferides. Vella ciutat, plena de malenconia i de paraules callades,en les tues ruïnes se fermi la mia veu. Te obriran encara les ventanes tancades? On és la tua llum antiga i la llengua dels pares? Aquí on són les raguines del temps, ressoni lo meu cant pels antics carrers, on hi havia perfums de vida.
Aquests són els bellíssims versos que m’han vingut en ment tens de trepitjar la Barceloneta sarda. Venim a carregar piles com ja és habitual a la nostra segona llar, tanmateix acabem de tornar d’unes vacances familiars extraordinàries en un càmping de la Pobla de Lillet, al Berguedà, on hem gaudit de la comarca, dels nostres fills, i d’aquesta criatureta que omple la nostra vida des del gener, el nostre gosset Leo.
Ens hostatgem a l’hotel Il Gabbiano, a primera línia de costa. He endegat la “taldara” a la platja, no hi ha res més complaent que veure tanta gent gaudir de la Mediterrània i deixar-se anar en moments plàcids. Posteriorment hem anat a passejat pel nucli antic, hem tornat a trepitjar aquells espais que tant ens agraden, amb els grans baluards protectors que guaiten les entrades per la Mediterrània, i els carrers amb tantes referències a autors i a cantants que han mantingut viva la flama de l’alguerès.
Hem tingut una emotiva conversa telefònica amb l’Antoni Canu, sempre tan amable i atent amb nosaltres. Hem intercanviat vàries informacions i hem quedat per veure’ns el dia següent. La seua obra traspua alguesitat, ha esdevingut un dels universos poètics més ferms de la literatura catalana actual.

Els nostres àpats algueresos sempre són a base de peix. Avui hem sopat al restaurant “El mirador”, perquè està adherit a la Plataforma per la llengua en una campanya per la recuperació de la llengua a través de la combinació amb els plats antics (com es cuinava abans). Hem menjat calamars i “càntara” (en alguerès), un peix semblant a la muixarra que en català es diu “càntera”, realment deliciós. Com una delícia ha estat veure el treball dels cambrers i de les cambreres, tan eficients i amables, que han convertit tot plegat en un goig.
A les postres “Menjar en blanc”, sempre tan dolç i amb un gust extraordinari. Aquí a l’Alguer li posen galeta trinxada i molta llima. La recepta que segueixo jo a casa és un poc diferent, però és un deure menjar-lo a l’algueresa.
Per acabar la nit vam anar passejant cap a la zona turística, on de nou vam poder veure el jovent amb moltes ganes de gresca després de tants mesos closos a casa. Vam anar enraonant sobre això i allò. Avui ens espera una jornada molt agradable! La “siutat mia” que cantava Rafael Sari ens ofereix de nou tot un ventall de possibilitats.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!