Emigdi Subirats i Sebastià

El cel amb un blau que enamora, el sol ja ben rodó i brillant, els raigs de sol donant mil colors a l’aigua de la mar. La mar, la mar, la mar que tant m’estimo, que versava Vergés., i que repeteixo tan sovint durant aquest viatge. Ja he dit durant tota la setmana que el luxe de tindre un bany al mar a primera hora del matí és impagable.
Avui hem canviat la cafeteria on anem a esmorzar. El cappuccino a tot l’estat italià té mil gustos i tots bons, acompanyat d’un bon croissant tornem al luxe de tots els temps.

A les 10 teníem hora per tallar-me els cabells a ca l’Àngel Maresca, “lu barber”. Aquesta és la cita obligada de cada visita a la Barçaruneta sarda. És com una ambaixada de la catalanitat, on s’apleguen tots els defensors de l’alguerès encara que siguin d’opinions confrontades. Mentre va usant la tisora i la màquina, va xerrant de la situació de la llengua, la seua veritable passió. El seu ajudant, en Mario, va escoltant, també parla alguerès i sempre li fem la broma que si no el parlés no podria treballar a la barberia. Quan ja va donar la feina per acabada, va agafar la guitarra i ens va fer gaudir d’uns moments veritablement memorables.

https://www.facebook.com/emigdi.subirats/videos/571355310659053

De sobte, va entrar per la porta l’Antoni Martinelli, tot un mite de l’algueritat, també premi d’actuació cívica de la Fundació Carulla de 2012. És pastor i compta amb un munt d’ovelles i vaques, un germà seu acaba de morir de covid, amb la qual cosa li vam donar el condol més afectuós. El vam conèixer el 2018 i vam entaular una molt bona relació. Va vindre acompanyat d’un noi, en Xavier, que viu a Torí, on fa de professor de castellà, però és de Barcelona. Tot català que es troba el porta al lloc pertinent, la barberia de Maresca!

Un matí carregat d’emocions, que vam acabar a l’Ofici de la Generalitat a l’Alguer amb el company Gustau Navarro, del qual sempre solem anar a acomiadar-nos, ja que tenim xerrera llarga.
El dinar va ser diferent, ja que ens vam quedar en un bar menut molt cèntric a fer uns paninis que eren realment deliciosos. Ens agrada provar coses molt diverses i la vam encertar. El propietari era argentí però també havia viscut a Barcelona. Evidentment, no parlava ni català ni alguerès. Algú em titllaria de racista per aquesta expressió, però és veritablement lamentable que això passi.

Vam tindre una tarda relaxant, ja que no havíem quedat fins a les 7 amb en Martinelli, i els nostres estimats amics Mauro i Irene. La cita era al bar Ciro, al costat de la barberia. Per a sorpresa nostra, es va anar aplegant tot un seguit de gent, entre els quals el periodista Roger Cassany, exredactor de Vilaweb i autor de documentals. També ens va vindre a saludar el president del parlament de Sardenya (Il Consiglio regionale), l’alguerès Miquel Pais, de la Lega nord. La Irene li va tirar en cara que els havia plantat en una reunió amb la Plataforma per la llengua per la qual van haver de desplaçar-se a Càller, per absolutament no-res. Li va cantar les quaranta i en alguerès, mentre ell responia en la llengua italiana. Una conversa bilingüe, no gaire habitual per Sardenya però que ens va fer reviure la vitalitat de la llengua, així com comprovar que hi ha persones que volen viure dempeus.
Per nosaltres va ser un comiat molt bonic, amb els nostres bons amics al costat. La resta de la nit la vam passar passejant pels baluards i els carrers antics de l’Alguer, mentre anàvem repassant totes les vivències dels darrers dies.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!