Emigdi Subirats i Sebastià

ABÚ BAKHR

Una de les personalitats més important nascudes vora l’Ebre va ser el jurista, poeta i filòsof Abú Bakr al Turtuixí, un dels màxims representants de la fervorosa cultura existent a la Catalunya baix el domini sarraí. El seu nom sencer era el d’Albubequer Mohamed, fill d’Algualid, fill de Mohamed, fill de Jalfa, fill de Suleiman, fill d’Ayub, el Coraxí, el Fihrí, el de Tortosa, l’alfaquí malequí, l’asceta, el conegut com a fill d’Aburrandaca. El prestigiós historiador del segle XVI, Al-Maqqari, el va descriure com;

un home alt, espigat, prim, amb faccions de la cara molt pronunciades i el color torrat de la pell. Tenia el cabell arrisssat i fosc, el tapava el turban blanc que li cobria bona part del cap, una frondosa barba ocupava la resta de la cara. Era calmat i tranquil, caminava a poc a poc i de forma majestuosa.

Es considerava un alarb pur (manera poètica de definir els àrabs). Pertanyia a un dels primers llinatges àrabs que van assentar-se a Tortosa cap al 715-717. Va nàixer l’any 451 de l’Hégira (1059 d. de C.). Vivia al barri de Remolins, a la casa dels seus avantpassats, on era conegut com IBn Abí Randaga, així com freqüentava els banys públics, el soc i la mesquita, on es discutien els problemes polítics i socials del govern de Còrdova o de la ciutat.
De molt menut va aprendre a desxifrar l’Alcorà, va estudiar poesia, gramàtica àrab, dret musulmà, jurídica i càlcul. Abulgualid el betxí, a la ciutat de Saragossa, li va ensenyar les qüestions de controvèrsia i va obtenir el títol de llicenciat en les matèries estudiades amb aquest gran mestre. Va estudiar la ciència de la partició d’herències i les matemàtiques i, a Sevilla, Humanitats. Va marxar a Orient, va fer el pelegrinatge corresponent a la Meca i va visitar Bagdad i Basora. Va visitar Egipte i es va dedicar a l’ensenyança a la noble ciutat de Damasc. Els darrers anys de la seua vida va passar-los a Alexandria, on tingué deixebles molt coneguts com el predicador de la mesquita de València, Alí Ibn Ahmad Ibn Muhammad Haira, a qui va ensenyar lectures alcoràniques.

L’arabista Alarcon ha estat el gran estudiós i traductor de la seua obra. En la traducció de Siray al-muluk, “La llumanera dels prínceps”, ens demostra uns grans dots com a poeta, amb sentències divulgades com: Sofrir una pena amb resignació enalteix el dolor de la pena i l’esforç realitzat per a suportar-la resignadament. A la vegada, posa en veu d’un poeta: La persona de bon sentit es considera com si estigués sota el pes de la desgràcia, fins i tot abans que ocorri. I així, si apareix inopinadament, no li causa espant, perquè ha hi havia en ell alguna cosa semblant. Si bé es considera que totes les coses tenen el seu termini, fes tu com si el fi de les desgràcies es trobés en el punt de comença. El filòsof contesta: A qui preveu no l’agafen desprevingut, i qui està previngut no tem res, espera que li ocorri quelcom inesperat.
Abú Bakr ens va deixar una trentena d’obres de diverses matèries, preferentment alcoràniques, de moral i de controvèrsia, també de dret i política o jurídica, un tractat sobre la pietat filial i un llibre que critica la corrupció del cant dels sufis: aquests adornaven els joves amb riques joies i elegants vestits a fi que la contemplació de la seua bellesa indiqués la beutat del Creador.

El seu poema més conegut, Absència, ha estat traduït al català pel poeta valencià Josep Piera.

ABSÈNCIA

Sense parar recórrec el cel amb els meus ulls
Per si de cas puc veure l’estel que mires tu.

Als rodamons viatgers els demane insistent
Si cap d’ells ha sentit el teu perfum lleuger.

Només mouen els vents, em plante cara d’ells
Per si el més lleu em du qualque mot que fos teu.

Furtiu esguarde aquells que trobe arreu-arreu
Per veure d’entreveure del teu bell rostre un tret.

Rodant camins amunt, sense meta ni rumb,
Vaig buscant la cançó que em diga el nom volgut.

Justament  Josep Piera el descriu ben acuradament: Nòmada d’esperit, At-Turtuixí va ser un pelegrí tota la vida, a la recerca constant de la saviesa. De la saviesa de Déu i, és clar, també de la dels homes. Ell dirà: «Quan vaig decidir marxar del meu país cap a Orient amb la intenció d’ampliar els sabers no coneixia ni l’art del comerç, ni tampoc cap ofici del qual treure profit. Em preocupava molt, per tant, la partença. Així, em deia a mi mateix: “Si se m’acaben els recursos, ¿què faré?”. La meua
confiança més ferma era que, arribat el cas, em dedicaria a vigilar jardins per un sou i, de nit, m’ocuparia d’estudiar ciències.»

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!