L’AMOR MARINER
Aquest poema és, indubtablement. força representatiu en el marc de la seua àmplia producció. Compta amb un seguit d’ingredients ben llopians, ens permetem fer aquest neologisme per tal de descriure el seu estil. Ens trobem davant d’un dels seus habituals càntics a la grandiositat de la natura, aquest cop mitjançant l’exaltació de la Mar, paraula que ha inspirat tantíssims cantadors al llarg del temps. La força imparable marina el guia pels camins a voltes tempestuosos de l’amor, i ja tenim en un sol cos dos de les seues temàtiques poètiques preferides. Llavors, trobem tota mena de versos en què queda comparada la bellesa natural i la humana, bellesa en forma de força que pot trencar tota mena de barreres i arribar a bon port. Si el cor amorós batega, també engega motors la mar, que li permet amb empenta innata dominar tot el planeta:
Mira la mar si es fa gran!
Tan gran que no troba fites,
De Pol a Pol eixamplant.
La barca esdevé una de les paraules claus, l’element que ens ha de conduir per un viatge a la recerca de la pau interna amb regust de bellesa externa. De ben segur que els entrebancs han de sorgir de manera sobtada o escalonada en un moment o altre, com en tot l’univers poètic de Roc Llop, poeta de l’horror i de la vida.
-Mariner, gira el timó,
I torna la nau a terra.
Hi ha tempesta a l’horitzó…
-La sang és tempesta i guerra
I el cor ja no n’és faró.
Després d’un agitat viatge, hi ha encara lloc per a l’esperança. El poeta es recrea amb adjectius sentimentals i expressions que ressonen a l’oïda bellament, com a signe que el llenguatge se n’ha sortit, ha triomfat de debò. El triomf es troba justament en el fet de florir, verb al qual li inclouríem tot un seguit de sinònims de caire positiu i melancòlic. Floreix la vida i es deslliura amb plaer de les forces del mal, és llavors quan el roser esdevé el símbol veritable de la pau personal i de tota la raça humana, que permet encarar el viure en plenitud.
Fem florir el nostre Amor,
Amb la pau enriolada,.
La vida feta cançó.
El nostre “amor mariner”
Florirà com un roser!
EL AMOR MARINERO
El poeta miravetà va voler deixar constància escrita que la versió castellana era una traducció seua de l’original. Trobem aquesta explicació implícita al final dels propis versos, cosa que ens ajuda en l’anàlisi posterior òbviament. De fet, no som coneixedors de gaires autors que hagin traduït tants cops els seus poemes i els seus escrits com el nostre lletraferit riberenc, el qual ja ens té avesats a transportar-nos pels seus viatges inquiets per mitjà de estructures lingüístiques diferents en les quals ell sembla que se sentia com a peix dins l’aigua. La llengua nativa, la de formació acadèmica i la del país d’acollida li eren eines literàries adequades, amb el conreu de les qual se sentia plenament a gust.
En aquesta ocasió fa ús de versos heptasíl·labs, tots els quals composats en estrofes de sis versos. En la versió original catalana havia presentat un format més lliure, sense limitacions mètriques.
Òbviament hem de remarcar el seu destacat domini i coneixença de la llengua castellana, fet que li permet mantindre en el seu quefer poètic tothora una sonoritat adequada i gaudir d’una gran riquesa lèxica. Es permet fer rimes consonants exquisides, que fan ressonar un missatge carregat de bonhomia i de galivança.
Viento, vuélvete frescura,
hasta el horizonte puro;
no sea el oleaje muro,
en nuestro amor aventura.
Gaviota de vuelo oscuro
sé faro, estrella y cuna,
bajo el claro de la Luna.
AD FINEM
Es tracta, en resum, d’una composició que conté els ingredients més determinants de la producció d’un poeta de cap a peus, com va ser el cantor de Miravet. L’any 1990 va fer el donatiu de tot el seu llegat a l’Arxiu Històric de Tarragona. Conjuntament amb en Josep M. Sàez el vam poder consultar quan estàvem redactant la seua biografia l’any 2008, que coincidia amb el centenari del seu naixement. Entre els molts poemes inèdits, o publicats parcialment, es trobava L’amor mariner (El amor marinero) la musicalitat del qual podem gaudir seguidament en doble versió.
Emigdi Subirats
Campredó, 13 de maig de 2020 (2 mesos de confinament)
L’AMOR MARINER! ¡EL AMOR MARINERO!
Lema: “L’amor és vida i la vida és amor”
COM ÉS!
Té la galta camosina,
i el rostre de ben mirar;
i un niu de goig a la sina
i els llavis per a besar.
Els ulls de mar li verdegen,
amb foscors de carenà;
la sedosa cabellera
té la morenor del pa
i un goig d’amor que s’endinsa,
fent-te el cor tot tremolar.
Marinera, marinera,
si et deixessis estimar!
1
-Mira la mar si es fa gran!
Tan gran que no troba fites,
de Pol a Pol eixamplant.
Barques de llevant, petites,
aneu les veles inflant!
II
Als nostres peus, quin abim !
Mirant el fons insondable!
– Res no hi ha de comparable
-com és l’abim dels teus ulls.
– Amor, d’amor, sense esculls!
– Si hi caigués torna’m al cim
– per després tornar-hi a caure.
III
Mira quin ventall de pi,
per ventar l’amor tardana,
amb el seu brancatge fi!
Deixa d’ésser la germana
i torna’t l’amiga avui.
IV
Mira la llenca del mar,
com ens crida fetillera,
amb somriure blau de llar.
Ni una ona la desespera,
i s’adorm de goig al tard.
V
Torna’t més fresc oratjol,
que l’amor infla la vela.
Gavina del cor en vol,
fes-li de faró i estela.
Fes-te en la vela un bressol!
VI
Infla la vela del cor,
per fer camins d’aventura,
forçant el goig i la sort,
que la barca té fretura
i sent enyorança al port.
VII
– Pren embranzida com l’au,
– fins on doni l’anhelada;
– si el dia morent decau
– per la nit agosarada,
– nit farem dins de la nau.
VIII
No dormis cor, si la pensa,
viu en estat de tensió;
posa les mans al timó
que l’ona salta propensa
i jo perdo direcció…
IX
Pel llom salat de la mar,
llisquem l’amor, bella amada;
la barca ens farà de llar,
de cobricel l’estelada,
i el bes d’esperó sagrat.
X
Bressolats pel flanc de l’ona,
gaudim l’oratge d’amor…
Ton pit em faci d’espona
i em bressis amb la il·lusió
que l’amor compartit d´ona…
XI
Deixa els rems per reposar,
que els braços prenguin alena,
que ara és l’hora d’estimar;
que si el vent, la barca mena,
a mal port no la durà.
XII
Calma el delitar del cor,
per una llarga besada;
que si no s’albira el port
i està la mar “rabejada”,
mon braç et serà suport.
XIII
On es troba l’horitzó
i el pol de la nostra vida?
Cel amunt va la il·lusió
amb l’anhel “vara florida”
per senyera una cançó.
XIV
-Mariner gira el timó,
i torna la nau a terra.
Hi ha tempesta a l’horitzó
la sang és tempesta i guerra,
i el cor, ja no és faró.
XV
La platja repòs de mel
i la llar emblanquinada,
el blau del mar i del cel,
ens rimaran la tonada
pel goig que no tindrà vel.
XVI
Amaguem dins de la llar,
tot l’encís de la tornada,
i reposem de la Mar,
tot l’esforç de la remada…
deixem l’ona reposada!…
XVII i final
-Ai Marinera del cor!
Ma marinera estimada!
Ara que ja som a port
i dins de la llar somniada,
deixant del mar el record.
Fem florir el nostre amor,
amb la pau enriolada.
La vida feta cançó.
El nostre “amor mariner”
florirà com un roser!
Roc Llop
Fragments al llibre “Poemes de llum i de tenebra”, acabat a París al gener de 1990. Lema: “El amor es vida y la vida es amor”.
¡CÓMO ÉS!
Su mejilla carmesina
tiene el color de la flor;
el placer su pecho anida…
Su boca rosa florida,
para ser beso de amor.
Sus ojos: ¡qué maravilla!
Son verde y oscuro mar;
La cabellera extendida
Es como seda escogida,
Luciendo cual oro al sol.
Toda ella encendido hogar,
Para albergar corazones,
-como exquisitas flores-
Con perfume de azahar…
¡Hecha y pulida en crisol!
El amor llega encendido,
Y derecho al corazón,
Con el encanto sentido
Como lírica canción.
Marinera, marinera,
Quiéreme y déjate amar!
I
-¡Mira la extensión del Mar,
como se agranda y aleja;
su magnitud le aconseja
hasta los Polos llegar!
¡Barcos que cruzáis sus olas!…
¡Viento deja de soplar!….
II
-A nuestros pies: ¡oh qué abismo!
su fondo es insondable…
– Nada igual ni comparable,
como lo son tus dos ojos,
mezcla de flores y abrojos…
¡El amor brota en sí mismo!…
III
-El abanico del pino,
abanica amor lejano…
-No seas más cual hermana
(hermosa flor en ventana)
y sé novia en mi destino…
¡No me tengas por hermano!…
IV
-Mira del Mar la llanura!…
¡Cómo nos llama su embrujo.
Con una sonrisa pura,
sin viento fuerte que rujo
La tempestad azulada,
con blancura de ola airada…
V
-Viento, vuélvete frescura,
hasta el horizonte puro;
no sea el oleaje muro,
en nuestro amor aventura.
Gaviota de vuelo oscuro
sé faro, estrella y cuna,
bajo el claro de la Luna.
VI
Hincha del corazón la vela,
Y haz caminos en su altura,
Forzando placer y suerte…
Lanza la barca de frente
Hacia el mar –mano segura-,
Que en el puerto se desvela
Quieta: es el ansia que la apura…
VII
Emprende el vuelo cual ave,
con ímpetu en el anhelo:
que si la noche su velo
extiende, tenue y suave,
dormiremos en la nave,
seguros y sin desvelo.
VIII
No te duermas corazón,
si el pensamiento se inquieta;
pon la mano en el timón
que si la ola está quieta,
no hay lugar ni es razón,
que pierdas la dirección.
IX
Por la llanura del mar,
boguemos feliz amada.
Nos hará la barca hogar
bajo la noche estrellada.
La caricia deseada,
fuego de encendido lar.
X
Mecidos por el oleaje,
el fuego ardiendo de amor:
Sea tu pecho mi gaje
donde beba su licor;
y tenme en tu esclavaje,
tierno, fiel y acogedor.
XI
Deja reposar los brazos
para que tomen aliento.
Es la hora y el momento
de amar, de estrechar los lazos,
que si el barco guía el viento
no lo llevará a mal puerto.
XII
Del corazón la inquietud,
calma con un tierno beso;
que si estoy de tu amor preso
y el mar es todo quietud,
no hay temor de solitud
ni del viento en el regreso.
XIII
¿Dónde queda el horizonte,
y el polo de nuestra vida?
La ilusión anda perdida…
lejos la playa y el monte;
El sol, en el ocaso se esconde
y el anhelo sin salida.
XIV
Marinero coge el timón
y vuelve la nave a tierra…
Hay guerra en el corazón,
tempestad en la razón,
y el oleaje está en guerra,
y hace el viento el remolón…
XV
La playa, retorno ansiado.
El hogar, blanco y florido.
El azul de mar y cielo,
reflejándose sin velo,
-gemelos de amor sentido-
en su inmensidad sin grado…
XVI
Escondamos el amor,
en el hogar placentero;
y gocemos el primero
florecer embriagador.
Tu marinera, yo marinero,
como florece una flor.
XVII y final
¡Marinera de la vida,
Marinera del querer!
Hecha flor, hecha mujer
en hermoso florecer.
Nuestra vida una canción
lírica de amor sentida,
con ritmo en el corazón,
para que sea vivida.
¡Y nuestro amor marinero,
brillando como un lucero!
Roque Llop
La traducción es del autor. (Fragmentos en el libro en catalán “Poemes de Llum i Tenebra” (Poemas de Luz y Tiniebla) Terminado en Vitry-sur-Seine (France), al enero de 1990
Bibliografia:
– LLOP i CONVALIA, Roc (1967): Poemes de llum i de tenebra. París, autoedició.
– SAEZ Josep i SUBIRATS Emigdi (2009): Roc Llop i Convalia, l’exili d’un poeta miravetà, CERE.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!