Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
Avui s’enfronten les seleccions nacionals de futbol de Catalunya i d’Euskal-herria. Aquest és un partit de costellada, tot i que, almenys, una mica diferent. De moment, els espanyols ja tenen dos formacions a les quals combatre. He de dir que a mi no em fan cap goig els partits amistosos, ja que són una mostra de l’opressió permanent en què vivim. Enguany, ni tan sols ens van deixar jugar un partit de futbol al mes d’octubre, amb jugadors de 2ªB, perquè l’amo espanyol va decidir-ho "per collons", que és el missatge habitual provinent d’Espanya. Senzillament jo no em comprometria a jugar sota aquestes condicions. És allò tan ignorat de "plantar-se", tant en política com en tema esportiu. Anar pel recte, que amb els espanyols no hi ha pacte possible.
I avui ens mirarem la selecció des del sofà. Veurem jugadors compromesos amb els colors i d’altres de no tant. Sentirem declaracions i bones intencions dels dirigents de la Federació Catalana. Però no ens enganyem, només jugarem quan els espanyols ens deixen. Aquesta és la tragèdia del nostre esport i del nostre país. Sóc veritablement pessimista davant de la covardia política i social catalana. Comprovarem, en canvi, la valentia basca. Veurem centenars d’esportistes reivindicant la selecció euskaldun i polítics amb un missatge totalment diferent al dels catalans. És qüestió de tarannà, i el basc és molt més rebel i efectiu. Aquí, com sempre, a la cultura del pacte que ens fa perdre un llençol a cada bugada. El gran mentider de la Moncloa ja va il·legalitzar les possibilitats que la Federació Catalana de Patinatge pogués enviar equips a competicions internacionals, i no va haver una resposta ciutadana de rebuig com era de menester. Els polítics varen tornar a engolir, i així ens va tot.
Potser aquesta nit hauríem d’oblidar tots aquests afers i gaudir dels nostres colors, però veig tanta hipocresia al darrera i tants malbarataments d’esforços i d’il·lusions, que després es queden en abasolutament no-res.
Hauré d’amagar aquesta sensació d’opressió, però, i deixar que els meus xiquets gaudeixen del partit de Catalunya i aprenguin de memòria el nom dels jugadors titulars. Ja es deprimiran de més grans quan entenguin les condicions amb les quals toca jugar als catalans.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
jo no vaig anar ni al catalunya-euskadi, ni aniré persupost a aquest, com dic al meu bloc, és una presa de pèl, i crec que fariem més per catalunya, si juguessem contra equips europeus com escòcia, holanda o dinamarca, països més semblants a catalunya i els dos últims membres de la Unió Europea, i que ens haurien de donar suport en un futur.
sobre els jugadors, molt pocs estant compresos, per no dir cap. només cal veure’ls quan sona l’himne.
Emigdi,
Dius:
"només jugarem quan els espanyols ens deixen. Aquesta és la tragèdia del nostre esport i del nostre país. Sóc veritablement pessimista davant de la covardia política i social catalana. Comprovarem, en canvi, la valentia basca. Veurem centenars d’esportistes…"
És la tragèdia del nostre país…però fas trampa: també és la tragèdia dels bascos. Ells també juguen quan l’amo els deixa…potser són més valents, però tenen els mateixos resultats: "zero zapatero".
Nosaltres vam intentat allò del patinatge i, tens raó, vam haver d’engolir…els bascos, en canvi, ni ho van intentar ni ho intenten.
L’esport és, sobretot, política. I el que veiem en l’esport és una metàfora de la realitat. En tots els aspectes: per exemple, la selecció catalana d’ahir era regional, ni ens plantegem les selecciosnd els PPCC…aquí, veus, sí que els bascos són més valents: posats a fert una costellada la fem amb la selecció d’Esuskal Herria, sencera.