Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

1 de maig de 2022
0 comentaris

La paraula feta vers

Pròleg que vaig redactar per al poemari de Montse Pallarès Poesia Lliure


LA PARAULA FETA VERS

Acabava de llevar-me, els cabells embolicats,
els llavis pàl·lids, sense pintura.
L’aurora em mirava complaguda, i el sol naixia
vermell i ataronjat des de dintre de la mar.

La poesia és el més pur dels gèneres, l’engendradora de tot el fet literari que gira al seu redós. És l’art de comunicar molt per mitjà de poques aïnes, a diferència de la narrativa que té a l’abast tota mena de recursos per tal d’assolir la comunicació adequada. L’expressió versada produeix unes sensacions ben determinades, que permeten gaudir dels versos més vells, més resumits, més apropiats, o amb un significat més sentit i colpidor.
Celebrem tostemps l’aparició d’un nou poemari, d’una poeta roquetenca en aquest cas la producció de la qual ja coneixíem en reculls poètics col·lectius, així com per la seua activa participació com a rapsoda en recitacions públiques. Un poemari que, en un breu resum, ens transporta a un viatge físic carregat de sentiments.
L’ideari de la mar i de la muntanya, de la bellesa i la grandesa de la naturalesa (tres paraules en rima), presideix un conjunt de poemes que sorgeixen de la necessitat expressiva de l’autora, que gaudeix d’allò més amb el procés creatiu, que es recrea amb la recerca del sentiment en tot moment.

De cartes d’amor, fa temps que no n’escric cap,
tal com es van pansint els sentits.

La mar és probablement la paraula més poètica del DIEC, del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, que estableix acuradament les regles del nostre parlar. Una llarga passejada per damunt de l’arena de les nostres platges mediterrànies aporta tranquil·litat d’esperit i inspiració d’ànima. El mare nostrum al qual han cantat tants poetes insignes esdevé el mite que construeix paraules i expressions, que dona forma al llenguatge de l’esperit d’una manera bella i atractiva.
Nogensmenys, la Montse Pallarés és nascuda a la falda del Port de Caro, des d’on en un dia clar es pot veure el paisatge més bell dels que es fan i es desfan: del Pirineu a Mallorca, i tots els colors del Delta que ens permeten remembrar els seus sabors. El coll-verd brunzint per l’aire i els tarongers florits, que cantava Vergés, un dels grans genis de la poètica nostrada més recent.
Filla d’apotecari, indubtablement una paraula carregada de raïl poètica. Els apotecaris solien ser homes il·lustrats, a la rebotiga de l’apotecaria on treballaven se solien celebrar reunions per xerrar sobre els valors poètics, l’art més proper, el fet agrícola carregat de simbologia artística, i la política que tants cops ens trastorna. Era amic íntim de Joan Cid i Mulet (Jesús 1907-Ciutat de Mèxic 1982), versador i narrador de la diàspora inhumana de més de quatre dècades a causa d’un règim dictatorial i sanguinari. Conservava els seus llibres com un menut tresor casolà, coneixedor de la vàlua del fet literari per a la vida ciutadana.
Roquetes: municipi d’oliveres i garrofers, del millor oli verge, de paisatges agrícoles ben lluïts, d’un centre científic de primer ordre, d’una biblioteca preciosa que llueix el nom d’una gran actriu local, i bressol del més històric cantador de jotes de la riba baixa de l’Ebre. El poble on tinc les meus raïls familiars maternes, d’on era alcalde fins a finals de gener de 2022 la persona que més ha influït en el meu ideari polític.
La poeta realitza el viatge de la paraula. Engendra versos a l’estiu des de l’estimada Peníscola, paradís marítim fins als anys 1960, baix l’ombra del baluard templer més espectacular de la Mediterrània. Els calorosos dies estiuencs vora la mar aporten tota mena d’il·lusions que es plasmen en versos. El viatge de retorn a la tranquil·la vila de residència s’acompanya d’una vida cultural activa, amb l’assistència a clubs de lectura, reunions poètiques, i cursos diversos. Riu a dalt fins a Benifallet trobem el tercer poble seu de referència, clau en la seua vida, mentre el trajecte de vida els porta al Pirineu, una altra veritable font d’inspiració.
La muntanya de l’ós bru (Ursus arctos), anomenada ossa als indrets pirinencs, un mamífer originari d’Euràsia que habita al Pallars i ha esdevingut un referent. També hi habita la Bruna, la neta estimada que promet en el món de les lletres. La Cinta i la Bruna, allunyades físicament, amb el seu art i la seua lletra respectivament, són una part importantíssima del procés creatiu de la nostra poeta roquetenca.
Com una montserratina, pseudònim que usava Maria Llaó (una de les primeres cantores i escriptores ebrenques, filla del Perelló), ens ofereix un poemari carregat de llum, de serenitat, d’enyorança, de personatges fantàstics, d’il·lusions. D’enyorança de nou, de la llunyania familiar que és ben present en tot plegat…
No és un poemari d’una professional, sinó d’una aficionada que és ben conscient que està en tot moment en procés d’aprenentatge, a la qual el procés creatiu li suposa tot un plaer. És un poemari necessari, perquè la poesia no és en exclusiva per als grans mestres. Lloem els Vergés i les Burgos, els Esprius i els Martí i Pols, però també els versos eixits de la més extrema necessitat, que tenen regust a oli, se refresquen prop de la muntanya més alta i més poètica del país, i es banyen a la mar estimada en la platja dels somnis.
Assaboriu-lo!
Emigdi Subirats
Campredó, 29 de gener de 2022

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!