L’ESCOLA LITERÀRIA DE VINARÒS:
Vinaròs va ser l’única vila del Maestrat que va viure un important revifament literari de la llengua catalana. El fet que es publiqués la història de la població en català va ser transcendental, ja que va trencar tota mena de barreres ideològiques i va demostrar que la nostra també podia ser una llengua usada per a l’alta cultura. Tot i això, la majoria d’autors vinarossencs (Lluís Querol Roso, Manuel Milián i Boix, Josep Pasqual Bono Boix) i les diverses publicacions locals (Vinaroz, Heraldo de Vinaroz, El Maestrazgo, Patria, San Sebastián) seguien conreant la llengua castellana. Els tres autors d’arrel catalana van ser: Joan Maria Borràs i Jarque, Francesc Almela i Vives i Francesc Argemí i Poy.
Joan Manel Borràs i Jarque (Vinaròs 1885 – Castelló 1945), mestre d’ascendència catòlica, va ser un polifacètic literat bilingüe. Va saber conrear tota mena de gèneres amb èxit: teatre, poesia, narrativa, recerca històrica i folklòrica, etc.
En poesia va aconseguir diverses distincions en els Jocs Florals de vàries ciutats valencianes: amb La Ciutat de l’amor (1922) als de Vila-real, amb La Neus de Vallivana (1922) als de Morella, i amb Conqueridor conquerit als de València (1924). Cal destacar el seu paper com a narrador en català. Va publicar: Vendome i el darrer pirata (1920), Dimes el bon lladre (1922), Una doneta i dos hòmens i L’anell de promesos(1923) premiada als Jocs Florals de València. També va sentir-se atret pel ric folklore comarcal, que anà recopilant en el conjunt: Refranys i modismes (1922), publicat al Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura. La seua gran obra va ser Història de Vinaròs (en dos volums corresponents a 1929 i 1931).
Francesc Almela i Vives (Vinaròs 1901- València 1967) va traslladar-se a València de molt jove. Va estudiar lletres a la Universitat de València i va convertir-se en un dels més brillants homes de lletres valencians de tot el segle. L’any 1930 ja era director de la col·lecció La nostra novel·la, alhora que posteriorment també va ser director dels darrers números de Taula de Lletres Valencianes, i director numerari del Centre de Cultura Valenciana. Entre les seues obres en català anteriors 1936 trobem una àmplia varietat de gèneres. Va començar escrivint contes a la secció el conte del diumenge: Cordèlia i Baltasar (1920), Leònides, Everilda i Albà (192º). Els seus primers llibres van ser estudis sobre els autors clàssics valencians, concretament la biografia de Sant Vicenç Ferrer i la introducció al Llibre de les dones de Mn. Jaume Roig. El 1928 va publicar el seu primer llibre de poemes: L’espill a trossos (1928), l’any següent un exitós assaig Pomell de Biblliòfils valencians, i reprodueix la vida de 16 erudits valencians. El 1931 estrenà l’obra de teatre L’antigor, mentre que el 1933 publicà Joujou, un llibre de versos en valencià i castellà. Després de la guerra civil, continuà la seva producció poètica en català amb obres com: La llum tremolosa (1948) i Les taronges amargues (1955).
Francesc Argemí i Poy
Francesc Argemí (Vinaròs 1863- Barcelona 1938) va ser professor de l’Escola de Dibuix de Vinaròs. Va començar a escriure en català als 20 anys, fet molt remarcable ja que ni a Vinaròs ni a la resta de poblacions del Maestrat no hi havia cap mena de tradició literària en llengua catalana. Va col·laborar amb el setmanari local Patria i va fundar i dirigir el setmanari humorístic La Fulla de Col (1896), que portava com a subtítol: paperet humorístic escrit en vinarossenc, que fou la primera publicació íntegrament en llengua catalana que s’editava a la vila marinera. També va conrear la poesia en «Feixet de Versos» (1932), i el teatre amb el quadret còmic de costums vinarossenques Roseta la del barranc (1885), i la comèdia Garneu se casa eixa nit, representat al Centre Vinarossenc de Barcelona el 1932.
PRIMERES LLETRES DEL MONTSIÀ
El desenvolupament literari va concentrar-se en les poblacions més grans: Amposta, la Ràpita, Ulldecona i Alcanar. Gairebé tots els rotatius que varen publicar-se a les poblacions del Montsià durant les quatre primeres dècades del segle XX mostraven un anhel evident d’orientació ideològica. Hi havia periòdics de dreta monàrquica i d’altres de republicans d’esquerra, amb els lectors respectius força radicalitzats.
El setmanari El Faro. es definia com a periòdic quinzenal republicà. Va sortir a la llum el 20 de Juny de 1904, en un moment d’enormes turbulències polítiques, d’inestabilitat social i de posada en entredit de la institució monàrquica. Es va caracteritzar des d’un principi per ser una publicació bilingüe, cosa que no li va impedir realitzar un esforç catalanitzador enorme. Igualment va endinsar-se en una campanya permanent a favor de la Solidaritat Catalana i envers l’aconseguiment de l’autonomia definitiva per al Principat. Va declarar-se obertament antilerrouxista i va entrar en clara confrontació amb els altres rotatius existents a la vila, primer El Liberal i després El Eco de la comarca, que difonien el corrent conservador i que feien un enfocament totalment oposat de l’anomenat problema catalán, una qüestió candent i sense solucionar. La defensa de l’idioma català i la seua consideració com a llenguatge de cultura havia d’esdevenir una part fonamental de la idiosincràsia del periòdic.
Durant les tres primeres dècades del segle XX, varen veure la llum a la comarca del Montsià fins a un total de 15 publicacions, algunes de les quals però de durada efímera i d’escàs interès informatiu. Un total de set d’aquests rotatius i revistes poden ser considerats com a eines al servei de la recuperació lingüística de la nostra llengua. Seguidament mostrarem les quatre poblacions en què varen publicar-se periòdics i el seu any d’aparició. Amposta: El Faro (1904), El Liberal 1904), El Candil (1906), El Eco de la Comarca (1915), El Combate (1916), La Actualidad (1924), Amposta (1926), Montsià (1930), El Explotado (1932) i Avant (1934.
La Ràpita: La Ràpita (1909) i La Veu del Montsià (1918).
Alcanar: Terra Nostra (1927)
Ulldecona: La Voz de Ulldecona (1915) i El Ideal (1933).
Quant a les dos publicacions la Ràpita varen emmarcar-se dintre del marc regionalista d’influència conservadora. La pionera, Ràpita, va nàixer el 1909, fundada per un periodista que havia de crear escola, Joan Torné i Balagué. Nou anys després va aparèixer La Veu del Montsià, dirigida per l’advocat catalanista Vicent Garcia i Anguera. A Amposta, a part de El Faro, es publicaren tres rotatius més que varen donar prioritat a la llengua catalana: Amposta, Montsià i Avant. Dóna la casualitat però, que la gran figura de les lletres comarcals, en Sebastià Juan Arbó, va endegar la seua extensa participació periodística en un rotatiu de signe dretà, El Eco de la Comarca.
Finalment, a Alcanar va aparèixer Terra Nostra (1928). Es tractava d’una publicació quinzenal, la subscripció a la qual costava 5 pts a l’any o 1’50 al trimestre. La redacció estava situada al número 5 del carrer Mestre Pedrell. Disposava d’una secció agrícola i d’una de comercial. Els seus redactors varen prendre consciència de la necessitat de potenciació i de la difusió de la literatura comarcal, alhora que donaren veu a una sèrie de personatges d’alt nivell intel·lectual com el poeta i canonge Josep Matamoros, fill de la localitat i d’ideologia molt conservadora.
Joan Torné i Balagué (la Ràpita 1890- Barcelona 1979), conegut literàriament amb el pseudònim de “Lluís del Montsià”, va ser un històric periodista i un molt destacat poeta. Fou el fundador de la revista Ràpita el 1909 i dels Fulls històrics rapitencs, alhora que va col•laborar en nombrosos periòdics catalanistes i revistes culturals d’arreu de les Terres de l’Ebre: La Zuda, Germanor, La Santa Cinta, La Veu de Tortosa, Ara, Vida Tortosina, etc. Va ser un acèrrim seguidor del catalanisme polític d’arrel conservadora (amb disputes contínues amb els corrents esquerrans), així com del conreu actiu de la llengua catalana. Tanmateix, la defensa de la catalanitat esdevingué una de les seues raons literàries més profundes, ja que va dedicar infinitat de pàgines a la dignificació de la personalitat catalana i va teoritzar sobre el futur nacional de Catalunya, en la qual les comarques ebrenques havien de tenir un lloc primordial. Bona part de la seua nombrosa obra poètica va ser publicada a títol pòstum el 1988 amb el títol de Recull de poesia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!