Emigdi Subirats i Sebastià

La separació administrativa que divideix els ciutadans del territori que havia ocupat històricament la Diòcesi de Tortosa fins al 1957 – i els atribueix el gentilici de catalans, valencians o aragonesos, depenent de la banda de la ratlla on se situï el seu poble respectiu – no ha facilitat els lligams culturals i lingüístics de poblacions veïnes amb el mateix accent. Les comarques del Matarranya, els Ports i el Baix Maestrat, han viscut situacions sociopolítiques molt distintes, que ben segur han provocat una diferent estima i consideració per la llengua pròpia i ha provocat un permanent conflicte identitari.
A la comarca del Matarranya una colla d’intrèpids investigadors van desenvolupar un nodrit estudi de la història local i van propiciar l’endegament de campanyes arqueològiques amb col·laboració amb l’Institut d’Estudis Catalans. Van agrupar-se entorn al Boletín de Historia y Geografía del Bajo Aragón, que es publicava a Tortosa de manera bimensual des de 1907 a 1909. Fundat per en Santiago Vidiella, va gaudir de col·laboradors de prestigi com l’arqueòleg calaceità Joan Cabré, i l’historiador Marian Galindo. Varen enlairar l’estudi de les troballes arqueològiques pel que respecta especialment a pintures rupestres i a jaciments ibèrics.
Pocs literats matarranyencs varen conrear algun cop la llengua catalana. Maties Pallarès (Pena-roja de Tastavins 1874 – Barcelona 1924) va ser un membre actiu d’importants associacions científiques i culturals: la Reial Acadèmia de les Bones Lletres, Associació Catalana d’Antropologia, Etnologia i Prehistòria, Associació de Ciències Naturals i Excursions. Era el delegat de l’Institut d’Estudis Catalans per a investigacions prehistòriques. Va ser president del partit Unión Aragonesista. Va traslladar-se a Barcelona on treballava com a sastre, ciutat en la qual va escriure per a prestigioses revistes catalanes com «Catalunya artística» i el «Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya».
Santiago Vidiella va ser un advocat de Calaceit (1860-1929), fill d’una família adinerada de llauradors, era un brillant representant de la burgesia rural il·lustrada. Va fundar al seu poble el periòdic «El Confín Aragonés» el 1889, així com va col·laborar en nombroses publicacions del Baix Aragó. La seua arma d’expressió literària va ser majoritàriament la llengua de la classe culta, el castellà. Va defensar que el parlar calaceità era una variant de la llengua catalana, des que va entrar en contacte amb Mossèn Antoni M. Alcover, del qual va aprendre unes regles ortogràfiques i es convertí en el seu enllaç matarranyenc per a la realització del gran diccionari de les variants dialectals del català. Tot i això, demostrava tenir certs complexos lingüístics i apostava per la potenciació de la llengua dominant, donada la categoria d’idioma de cultura que tenia en exclusivitat el castellà.

EL DESVETLLAMENT A LA TERRA ALTA, LA RIBERA D’EBRE I EL PRIORAT
Va haver-hi un impecable treball periodístic que va permetre l’edició d’un destacat nombre de revistes d’arrel cultural d’alta qualitat en diverses localitats d’aquestes tres comarques: Bona part dels impulsors d’aquestes publicacions varen col·laborar molt activament, eren ferms militants del catalanisme polític.
El Grup d’El Llamp

El Llamp de Gandesa va començar a editar-se el 1921, ara fa cent anys. És un exemple de publicació cultural que va esdevenir una veritable escola de lletres. El seu director era en Manel Bardí, catalanista convençut i seguidor de la Lliga Regionalista, que va encarregar-se de coordinar un nombrós grup de joves entusiastes de diferents poblacions, amants de la literatura i del periodisme: Abdó Barceló (Capçanes), Artur Bladé i Desumvila (Benissanet), Salvador Estrem i Fa (Falset), Joan Povill i Adserà (Villalba dels Arcs), Víctor Ferrús “Florisel” (Batea), Ramon Sedó i Borrell. El toc femení l’aportava la poetessa Maria Lleó i Martí, “Montserratina”.Va deixar de publicar-se a finals de 1933, després de catorze anys d’autèntica abnegació per la causa cultural. Només tres mesos després de la desaparició de la històrica revista gandesana, va aparèixer Castellania, al març de 1934.
Edicions El Llamp
A partir de 1927 va realitzar una important tasca envers la difusió d’obres dels escriptors comarcals, que ben segur, sense aquesta lloable empresa cultural, mai no haurien pogut veure la llum. El primer volum que varen editar fou el recull poètic «Elegia del Priorat» de Salvador Estrem i Fa; al qual seguiren «Vida que passa» del notari de Falset Josep M. Gich i Pich, i «Esclavitud «de Joan Povill i Adserà, la primera novel·la escrita en llengua catalana per un novel·lista de les Terres de l’Ebre. també publicaren les obres «Els homes del Llamp», de Salvador Estrem i Fa, i «Cops de Plom», de Víctor Ferrús (Florisel)
PRINCIPALS LITERATS
Tres grans literats que varen aconseguir realitzar una gran carrera literària: Artur Bladé i Desumbila, Joan Povill i Adserà, i Salvador Estrem i Fa. Hi hagueren altres aportacions més modestes.
Víctor Ferrús i Vallespí (Batea 1900-1984) era conegut literàriament com a “Florisel”. Va col·laborar en diversos rotatius del territori com: El Llamp, La comarca Gandesana, El Eco de Falset i La Tradición de Tortosa. Mestre de professió, enviava les seues col·laboracions periodístiques des de Galícia, on havia estat destinat a la població de Regueiro Borbores (Ourense). Abdó Barceló (Capçanes ?-1936) va ser davant de tot un home de la cultura. Mestre de professió, va tenir tota mena d’inquietuds culturals, que el portaren a conrear la pintura, el periodisme i la música. Aquesta darrera fou però la seua gran vocació. Era director de l’Orfeó Capçanenc i del seu Esbart de dansaires. Es va dedicar a recollir una gran quantitat de cançons populars prioratines. Va ser assassinat l’any 1936, quan esclatà la revolució.
LES PUBLICACIONS CATALANISTES DE MÓRA D’EBRE:
L’empenta catalanista va fer forat entre els intel·lectuals i literats de la Ribera d’Ebre. A partir de finals de la segona dècada del segle XX van publicar-se fins a tres revistes d’un alt nivell informatiu i literari: La Riuada, La Ribera i L’Ideal de l’Ebre.
La de més renom va ser «La Riuada», un quinzenal que va aparèixer l’1 de juliol de 1927 i va publicar-se fins el 1931, després d’un total de 74 números. Els seus màxims impulsors eren l’Artur Bladé Desumvila i Martí Rouret. Durant els primers anys, al seu voltant es concentrà la major part de la intel·lectualitat republicana local. L’Ideal de l’Ebre exercí com a portaveu de l’Esquerra Republicana. L’estocada final que provocà la desaparició de “La Riuada” havia vingut pel posicionament polític que havien anat agafant la majoria dels seus redactors, que s’anaren vinculant o bé a ERC o bé al partit de Marcel·lí Domingo. Publicaren alguns articles en castellà, aquesta discutida opció pel bilingüisme fou justificada pel fet que volien arribar a un més gran nombre de lectors. La publicació no tingué cap estructura permanent, ni els articles s’agruparen en seccions fixes.
La Ribera va editar-se entre els anys 1932 i 1934. A la seua capçalera es llegia “Periòdic catalanista republicà”. Alguns dels seus redactors eren: Carles Mofar, Gonçal Pinyol, en Llorenç Serra i Descarrega, Josep Negrié i Roscant Llates. Tenia dos seccions fixes: “Noticiari” (sobre temes locals) i Esportives (que tractava exclusivament de futbol). La potenciació de la catalanitat a tots els nivells era el seu màxim ideari, per la qual cosa en la seua redacció usaven tota mena d’eslògans que fessin entendre a la població la necessitat imperiosa de recuperar la llengua vernacla a un primer pla de la vida quotidiana a l’estil de: “Per dignitat i per amor a la nostra llengua, apreneu el català”.
Altres Revistes: Priorat i Tivissa.
«Tivissa» va ser una publicació d’arrel estrictament catalanista, que va comptar amb la col·laboració de bona part de la intel·lectualitat riberenca del moment. El primer número va sortir durant l’agost de 1928, alhora que va deixar de publicar-se al desembre de 1931. Els seus principals redactors eren: en Lluís Brull, en Josep M. Brull. Es convertí ben aviat en un vehicle de divulgació literària de primera magnitud, que va reproduir treballs en vers i prosa de gran qualitat. Tanmateix, dedicaren una secció a temes del camp que portava com a nom “Noticiari agrícola”. Un dels seus grans valors fou el fet que es convertí en una eina de catalanització molt forta, en defensa de la llengua i la personalitat del país. Disposà de bons col·laboradors a altres pobles veïns de diferents comarques com: Capçanes, Vandellós, Flix, Riudoms, Ametlla de Mar, i als nuclis pedanis de la Serra d’Almos i Llaveria.
Priorat es va editar des de 1931 fins a 1936. La història d’aquesta publicació, que portava a la capçalera el títol de “periòdic quinzenal portaveu de la comarca”, va lligada al nom del seu director , el poeta Salvador Estrem i Fa. Va ser usada com a plataforma per a endegar tota mena d’activitats culturals encarades al revifament de l’ensopit ambient cultural de la comarca. Varen organitzar-se a partir de 1932 diferents cursos de llengua catalana per a adults. Al mateix temps, organitzaren interessants cicles de conferències que tractaven temes com l’ensenyament del català a les escoles, una nova divisió territorial de Catalunya, o el futur de la pagesia. Es nomenà una comissió formada per en Salvador Estrem, en Rafel Llaveria, i en Francesc Puig (coneguda com a la “Junta dels tres”), que s’encarregaria de tirar endavant una important campanya per aconseguir l’establiment d’un Museu prioratí d’art, arqueologia, antiguitats i prehistòria; alhora que centraren els esforços en l’obertura d’una Biblioteca prioratina.

EMBLEMES LITERARIS:
Joan Povill i Adserà era natural de Villalba dels Arcs (1903). Com a professional de l’ensenyament, va ser fundador d’una acadèmia a la qual dedicà tota una vida. Quant al camp literari, va ser un dramaturg i poeta de primeríssima línia. Al 1923, quan acabava de complir els vint anys, ja va publicar el primer recull poètic, “Les flors de l’ànima”, en el qual va incloure el “Poemet de Bosc”, guanyador de la Flor natural als “Jocs Florals” de Lleida d’aquest mateix any. A partir d’aquí, va desenvolupar una fulminant carrera poètica que tingué com a veritable colofó l’any 1929, en què fou nomenat Mestre en Gai Saber després de guanyar per tercer cop els “Jocs Florals” de Perpinyà.
Es traslladà a Barcelona i endegà una fructífera col·laboració amb el periòdic “La Nau” (fundat per l’Antoni Rovira i Virgili), que li donà la possibilitat d’exercir com a crític teatral, i finalment el nomenà redactor en cap. Va publicar també dos novel·les: “Esclavitud” i “Vida nova”, que podem considerar com a pioneres d’un autor ebrenc en català. Durant el període franquista, va ser nomenat responsable i director artístic del teatre “La passió d’Olesa de Montserrat, població on residia. Fou l’autor de la lletra de la coneguda passió d’Olesa.
Salvador Estrem i Fa (Falset 1893-1936) va saber combinar a la perfecció la seua gran qualitat literària amb una altíssima fidelitat a Catalunya. A part de ser un literat polifacètic i vocacional fou un home d’amplíssima cultura, que va plasmar en activitats tan notòries com: professor de català, promotor de la constitució del Museu del Priorat, dibuixant i caricaturista, conferenciant, teòric de la filosofia antiga (de Sòcrates en particular ), impulsor d’un mapa comarcal de Catalunya, etc. Podem considerar-lo com a literat hereu de la Renaixença, que entonà uns càntics patriòtics de resistència en un moment de turbulències polítiques, acabada la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, que el convertiren en la veu de la catalanitat resistent a Falset i en el creador de l’escola catalanista comarcal. Va ser igualment un gran pensador que va reflexionar sobre el model de vida i les tradicions de pagès. En poesia va publicar els reculls: Les hores dolces (1920), Elegia del Priorat i altres versos (1927), La mala collita (1930) i El Crist de la solitud (1936), que li varen valer el qualificatiu de El poeta del Priorat, i tota mena de reconeixements per part de la premsa comarcal i fins i tot nacional. També fou força variada la seua obra en prosa. Es mostra força original des de la seua primera obra narrativa, La gent del Llamp (1929). Cal destacar que s’endinsà en un llibre de viatges “Terra Castellana” (1935), en el qual recull les seves vivències durant una estada a la capital de l’estat, que el converteix en un veritable pioner d’aquest tipus de gènere literari per les nostres contrades. Salvador Estrem ha passat a la història com a poeta màrtir, ja que va ésser vilment assassinat, pel seu catolicisme militant i la seua vinculació a la Lliga Catalana, en la fatídica data del 14 setembre del 1936, pocs mesos després d’haver esclatat la revolució.
La llengua de la mare
Que bella t’he sentit en ma infantesa,
Que hermosa en el bressol t’oiguí cantar,
Quins ritmes de dolçor i de puresa,
Que melosa, la veu de ton parlar.
Quan era nin, la mare em bressolava,
D’amor, teixint amb tu, gaies cançons,
I sa veu i sa paria, quan cantava,
Repercutia enllà dels horitzons
Fugires, i em deixares dels teus braços
Que foren de l’amor fortíssims llaços
On hi aprenguí eixa parla, tota mel…
Me l’has deixada al cor tota florida…
Quan la mort posi el vel damunt ma vida,
Cantant en català, pujaré al cel.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!