Emigdi Subirats i Sebastià

 El 2007 ha estat l’any de la meua tornada a l’àmbit de la política quant a militància de partit. De fet, mai no n’havia estat totalment apartat, donat que, des que vaig plegar el 2003,  havia mantingut igualment lligams d’amistat amb la gent d’ERC a Tortosa. Si una cosa puc dir amb veu alta, és que mai no he apostat per les "capelletes" internes i he intentat ser amic de totes les diverses tendències del partit. La meua decisió de tornar a la militància activa va ser per la confiança que em va merèixer el projecte que encapçala Ricard Forés a la ciutat, qui va saber engrescar un seguit de campredonencs molt vàlids, la qual cosa té el seu mèrit, ja que som un grup molt exigent i inconformista en les nostres reivindicacions i molt contundent ideològicament. Al poble hem creat un Grup de suport a ERC, encapçalat pel nostre representant al Consell Assessor, Pepe Esquerré, que actua com una mena d’assemblea local, la qual està treballant molt fermament diferents àmbits socials. Històricament hem demostrat molt d’entusiasme i una alta capacitat de treball. Ens hem tornat a posar les piles quant a la potenciació cultural, reivindicació del patrimoni templer  i recolzament dels moviments juvenils.  Creiem que estem convertint ERC en un referent  polític i social campredonenc, com ja ho havia estat en el període de 1999-2002, i com anteriorment ho havíem estat des de Catalunya Lliure a finals dels 1980 i principis de la dècada de 1990. 
A nivell de municipi tortosí, CiU ha recuperat el poder donats els seus excel·lents resultats electorals. Personalment vaig apostar pel pacte CiU-ERC molt abans de saber els resultats dels comicis, ja que alguns membres del govern anterior del PSOE eren realment impresentables.  Han passat uns mesos, però, i hi ha un seguit de coses del govern actual que no m’agraden. D’una banda, mantinc una bona relació personal amb l’alcalde Ferran Bel, el tracte humà amb el qual és infinitament millor que les nul·les relacions que tenia amb l’arrogant i sectari alcalde del PSOE. 
D’altra banda, però, la meua idea de govern d’algunes àrees és molt diferent a la dinàmica actual. Voldria veure un canvi substancial quant a política cultural, que no palpo enlloc, la qual necessitaria d’una total reestructuració. Crec igualment que el govern actual hauria d’apostar per un canvi radical quant a la concepció de les festes majors, que són un espill de la ciutat, ja que malauradament el model actual és ben patètic. Crec que es va equivocar el govern no acceptant la moció que presentava ICV, en què demanava la creació d’un Consell de participació ciutadana que ajudés a consensuar un nou model de la Festa. No puc entendre aquesta por a la ciutadania (a la voluntat ciutadana) que tenen alguns polítics! L’aposta per cultura, ensenyament i festes hauria d’estar en una primeríssima línia del govern, una política continuïsta, en canvi, ens deixarà dissortadament en la més gran mediocritat que hem viscut des de fa anys en aquests àmbits.
Voldria veure igualment una aposta ferma pels pobles del municipi. El model de pedania és clientelista i ens aboca a una vida social terriblement mediocre i amb molt poc espai per al joc polític, la qual cosa denuncien tots els partits quan estan a l’oposició i no mouen un dit per canviar-ho quan accedeixen al govern. Cal accelerar d’una vegada el procés de constitució com a EMD, que permeti a Campredó (i altres pobles del municipi) tenir un altre model institucional com a  poble. Des d’ERC-Campredó estem a l’expectativa de veure com avança aquest procés i volem ser part activa en el procés negociador. Aquesta és la nostra esperança de futur, cas que el govern tortosí faci una oferta d’EMD amb cara i ulls. 
He de dir també, mai no amago els meus sentiments, que voldria veure un grup municipal d’ERC  molt més combatiu, que fes molt més vigent el seu perfil propi. Els partits menuts que no mostren suficientment el seu tarannà real acaben totalment engolits pels grans, més encara a Tortosa on tan sovint, malauradament, domina el bipartidisme. ERC-Tortosa té un bon potencial, una nombrosa militància i uns 3000 vots a les eleccions nacionals catalanes. Tot aquest capital no pot quedar mai submís a cap altra formació política. S’ha de combinar la lleialtat al govern del qual es forma part i, a la vegada, fer visible el propi tarannà.
També durant aquest any he aprofundit les meues  amistats polítiques i personals amb un ampli ventall de persones del catalanisme polític, la qual cosa em complau moltíssim. Sempre m’he sentit proper a l’independentisme extraparlamentari, i he mantingut relacions cordials amb els Maulets. A partir del Centenari de Joan Cid i Mulet, he llaurat unes molt bones relacions personals amb militants de CDC, malgrat discrepàncies ideològiques, ja que hem tingut espais comuns de col·laboració. Finalment, durant els darrers mesos, he bastit una excel·lent  amistat i col·laboració amb dirigents d’ICV a Tortosa, la qual cosa també em satisfà moltíssim ja que amplia el meu camp d’amistats i fomenta el meu debat ideològic permanent.
De fet, jo crec en la unitat d’acció de la catalanitat, per damunt de sigles i interessos personals polítics, i ho demostro en tot moment.  Esperem que l’any nou ajudi a la unitat i cohesió de les forces catalanes sense lligams estatals, enfront d’un adversari espanyol totpoderós i implacable. M’havia apartat de la política pels lligams que ERC  tenia amb el PSOE, amb els quals mai no he estat d’acord. El fracàs de la reforma estatutària m’ha donat la raó, ja que aquests suposats aliats es van carregar tota possibilitaat de millorar substancialment el poder polític de Catalunya; no hi ha cap millora quant al tracte econòmic que rep el nostre país; la gestió de les infraestructures ha superat la paraula "desastre" a Barcelona, mentre que, quant a les Terres de l’Ebre, no acabaríem mai la llista de greuges; se’ns prohibeix tenir seleccions nacionals esportives; i no s’avança en el reconeixement d’un estat plurilingüe. El PSOE i el PP són dos cares de la mateixa moneda. A les eleccions generals de març espero veure un fort càstic al PSOE arreu de la nació catalana. El seu únic missatge, "que ve el llop", no hauria d’espantar la societat catalana. El llop ja el tenim aquí, no cal esperar l’arribada del PP per a anul·lar la voluntat del poble de Catalunya, lliurement expressada pel seu Parlament.
No vull ser partidista, hi ha tres altres forces catalanes amb possibilitats electorals que mereixen el suport popular. El poble de Catalunya hauria d’apostar per aquestes forces nacionals, d’acord amb la ideologia de cadascú. Quant a ERC, presenta un excel·lent candidat per Barcelona, Joan Ridao, un  polític model i eficient, que ens garanteix una actuació coherent i justa en tot moment (a casa estranya).  També em sembla excel·lent el candidat capitalí d’ICV, Joan Herrera, al qual sempre dóna goig d’escoltar, mentre que el candidat per la demarcació de Tarragona, Lluís Sunyer,  és plenament sobiranista (ha afegit una estelada amb roig al seu bloc personal). Podeu comprovar que no em cauen les anells en parlar d’aquesta manera de candidats d’un altre partit. Quant a CiU, el seu candidat barceloní no és del meu agrat precisament. El seu model econòmic, de relació amb l’estat, de concepció familiar, de creença ultrareligiosa,  són totalment contraris als meus ideals.  Puc acceptar perfectament una persona religiosa i conservadora, però no una d’homòfoba, classista i que cimentaria un bosc, com és el cas de Duran i Lleida. No pretenc desqualificar de cap manera altres candidats de CiU, que no congreguin amb la manera de pensar de Duran. A tots els partits nostrats hi ha gent vàlida i amb ideals fermament catalans. Malgrat tot, repeteixo que el poble de Catalunya té tres alternatives, l’èxit de les quals serviria per donar tota una lliçó al govern espanyol de torn. Que no se’ns mengin…els LLOPS! N’hi ha DOS!