Emigdi Subirats i Sebastià

Benvinguts a aquest espai poètic i lletrat, on la terra parla i el riu canta.
Ens apleguem avui amb l’ideari d’homenatge, baix la llum que banya els tarongers florits i les valls fondes. És aquí, justament aquí, on la memòria batega com un gos a l’era, que celebrem l’esperit viu de la poesia. Dels canyars que acaricien l’aigua dolça fins a les sínies rotatòries que murmuren secrets ancestrals, aquest és el racó que el nostre poeta porta al cor. Parlem d’un literat que s’endinsa en la bellesa domèstica i en la saviesa llunyana, i que ha fet del vers un lloc on convergeixen la història i l’eternitat.
Avui, deixem que les seues paraules ens condueixin, tal com un vol daurat de garses travessa el cel clar, cap a l’essència del paisatge que ens uneix i ens defineix. Benvinguts llavors a aquest espai Vergés on, com hem dit, la terra respira i el riu murmura secrets d’eternitat.
Ens hem aplegat amb el cor ple de memòria, d’homenatge, i de respecte profund per la poesia que dona vida al paisatge i a l’ànima. Ens disposem a entrar en un llarg silenci, on l’aigua dolça del riu es fon amb la mar amarga. Ens sentim reconfortats baix la llum d’aquest horitzó clar, per homenatjar no només al poeta, sinó a tot el que ell evoca: les fondes valls, els tarongers florits, l’api tendre i les sínies rotatòries que murmuren històries de tots els temps.
Virgili – amic – parlem d’un riu entre canyars, domèstic; de l’horta ufana i del gos que vetlla a l’era. Lluny, pel cel clar, un vol daurat de garses travessa el paisatge i ens remembra que dins nostre tenim més records que vísceres. Perquè l’ésser humà és, en essència, memòria.
Avui, és memòria el que celebrem. Un record fidel als mestres que ens han precedit: Carles Riba, Pere Quart, els clàssics llatins, Jordi de Sant Jordi i Ausiàs, que conec pam a pam, tal com es coneix el cos d’una dona estimada llargament. És un homenatge als mots, als versos, a la poesia. Una poesia que, fins i tot en absència, continua sostenint l’univers, donant sentit a tardors i primaveres, a les galàxies distants i a l’etern retorn.
És també un cant a la història compartida, a l’Al-Andalus del poeta Abu Bakr, dit Al-Turtusí, que estimava aquest mateix paisatge que avui celebrem: el riu ample i feliç, les fondes valls on creix el magraner, l’aigua que no cessa de girar.
Però avui també celebrem l’admiració per aquells que han fet de la paraula un art universal. Eliot, amb la seua mirada astorada davant el món, ens ensenya que la poesia és un pont entre cultures, entre temps, entre ànimes. I Shakespeare, amb la seua capacitat infinita de captar l’eros i l’art en cada gest, en cada paraula, ens recorda que la vida i l’escriptura són inseparables.
La redacció imperfecta de biografies, com la nostra pròpia, és un acte d’humilitat i de veritat. Traduir és un altre acte d’amor, un intent de portar l’essència d’un idioma a un altre, sense perdre’n l’ànima. I aquí, en aquest espai, reafirmem la nostra fidelitat total a la llengua catalana, aquesta llengua que és nostra, que és arrel, que és futur.
Sant Jordi es desfà del drac, com nosaltres ens hem de desfer dels dracs que ens envolten i que amenacen el català arreu. La llengua nostra, aquesta veu antiga que ressona com l’eco d’una remor d’aigua entre sínies i canyars, és el fil que ens cus al paisatge, als gestos que ens identifiquen, al cor que ens batega unànime des del Rosselló fins a l’Alguer, des de la Franja fins a Andorra, des de les Balears fins al País Valencià.
A la Bressola, els infants canten en català, recorden que la terra no és només geografia, sinó memòria viva, arrel i espurna d’esperança. Però la veu tremola en altres racons. Al País Valencià, a les Illes, la llengua es debat entre l’amor dels qui la salvaguarden i l’oblit dels qui la ignoren. A l’Alguer, com un tresor en mans fràgils, el català es manté ferm, resistint l’esma del temps. Andorra, on tants forasters han fet de les valls la seua llar, s’escola en el silenci dels qui encara no volen abraçar la llengua que els acull. A la Franja, la parla lluita contra l’erosió de fronteres invisibles que intenten desdibuixar el mapa viu de la paraula.
I Catalunya, aquí mateix, ens confronta amb la paradoxa: la terra mare d’aquesta llengua sovint veu com alguns dels seus fills la rebutgen, com si fos un estrany en la seua pròpia casa. És un acte de desamor, de negligència cap al bé més preuat, perquè el català no és només idioma, és ànima i història, és l’espill del que hem estat i del que volem ser.
Sant Jordi lluita contra el drac, com nosaltres hem de lluitar contra l’oblit i la indiferència. Cada mot pronunciat en català és una espasa que salva la llengua de les ombres que l’amenacen. Cada vers escrit, cada conversa quotidiana, cada classe en una escola és una manera de rescatar aquesta llengua, perquè no és només una eina de comunicació, és la nostra essència, l’art que ens defineix.
La poesia, les traduccions, l’Eliot i el Shakespeare, tots ens ensenyen que la llengua no és mai un límit, sinó un pont cap a la universalitat. El català tédret de ser aquest pont, de travessar fronteres. Que no és una qüestió de conquerir, sinó de compartir, d’estimar amb la fidelitat total que mereix.
En aquest paisatge de paraules i silenci, on la merla canta i les garses volen daurades, celebrem la llengua viva. De la dolça remor de l’aigua al crit dels infants que salven el català arreu, recordem que aquesta llengua no és només d’ara: és de sempre i per sempre
És un acte de resistència, de dignitat, de creença en la força de la paraula. I, en aquest camí, denunciem els comportaments polítics dolents, aquells que no accepten la victòria d’un altre, que no respecten la veu del poble.
Avui, en aquest acte, celebrem la paraula viva, aquella que ens manté astorats davant les coses senzilles, com la merla que canta Dixieland, o les coses profundes, com el misteri que Crist guarda al sepulcre. Entre riures i homenatges, escoltem la veu del poeta que fa dels records universos, i dels silencis, versos.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!