BLANCA
– Vaig fent camí mentre tracto d’apaivagar el meu discerniment confús. Activo els ulls envers la immensa rojor del cel, embolcallada per un brancatge ufanós, bressolada pel vent i endolcida per la llum roginosa del capvespre.
En l’instant en què l’astre rei renunciava a la seua ubicació presidencial, la Blanca deixava la carnisseria del Fortó amb els afers purificadors del casher, per fer-se notar pel veïnat a través del so, del gest i de la paraula. A desgrat de ser un call menut i obert a la resta de la noble Turtuisha, (طرطوشة), prenia forma d’un entramat laberíntic. El passeig esdevenia un ver refugi en el cant, tant per reviure les esperances sempiternes com per deixar de banda les malfiances inacabables. Cantava amb el jorn ja fos, cloïa els ulls mentre el seu pensament donava voltes com un rodolí entorn a la incertesa.
– Com seria la seua vida si l’amant que li feia perdre el control del seu ser l’encaminés màgicament envers un futur plegats?
La Blanca, la bella del call, amb divuit anys havia esdevingut el rostre i la veu del paisatge urbà. Passejava plàcidament, saludava de manera afectuosa, els més menuts l’envoltaven amb corredisses i les iaies encuriosides feien un xiscle d’admiració. Es posava a corejar, frasejar, entonar, parrupar… Amb els braços estesos al cel i el front aixecat feia seua una cantilena agradívola, que retratava un poble lluitador que volia fer casa definitiva a redós de la remor de l’Ebre, per fer cas omís dels camins nòmades, de les persecucions cenobítiques i dels suplicis perennes. Amb una túnica marronenca, les mànigues albines com el seu nom, un mocador verdós i una bosseta lligada a la cintura, la seua veu portentosa omplia els soferts convilatans de galivances.
En Menahem li tenia el cor robat. Un jove eixerit, un pou de ciència, que s’escoltaven els rabins quan donava fe del seu domini dels mandats de la Torà. El call se li havia fet xicotet i prompte emprendria la ruta incògnita per terrenys rònecs, empès pels coneixements lletrats que li havien donat fama pels centres de saviesa més transcendents de l’Al Andalus.
Ella temia la seua partida imminent, que posaria un fre dramàtic als seus llampecs furtius que eren ja la seua vera raó de viure. Amb el bell cant de remembrança davant del pou de la Figuereta o la cançó trencada baix el Portal dels Jueus se li omplien els ulls de llàgrimes denses que formaven tot un rierol pel seu rostre, un plor compungit que li sortia de les entranyes i li enfosquia l’existència.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!