Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

15 de maig de 2022
1 comentari

Josep M. Cid i Rollán, in memoriam

El passat diumenge vàrem rebre per les xarxes socials una notícia luctuosa: el traspàs del senyor Josep M. Cid i Rollan (Jesús, 20 de juliol de 1933 -Ciutat de Mèxic, 14 de maig de 2022). Justament enguany havíem celebrat dos actes per tal de commemorar el quarantè aniversari del decés del seu pare: l’il·lustre intel·lectual catalanista i prolífic escriptor, Joan Cid i Mulet (Jesús, 1907 – Ciutat de Mèxic, 1982). Concretament, un acte poètic i institucional al cementeri de Jesús on estan dipositades les seues cendres i a l’avinguda que porta el seu nom, i la presentació del projecte d’edició de la seua novel·la inèdita, Siembra, en el marc de la fira literària que l’honora al seu poble natal.
Vaig tindre el gust de conèixer en Josep Maria a l’abril de 2007, any en què des del govern jesusenc es va organitzar un extraordinari centenari del naixement del seu pare. Va signar al llibre d’honor de l’ajuntament, a la vegada que vàrem poder tindre una llarga conversa en la qual va donar-me informació molt valuosa sobre la vida dels exiliats catalans al país asteca i de la seua família en particular. Havíem tingut un llarg contacte virtual prèviament, que va ser molt fructuós ja que vaig poder tindre accés a tot un seguit de documents i de fotografies que varen ser molt útils per a la redacció del meu apunt biogràfic “Joan Cid i Mulet, testimoni catalanista d’una ciutat i d’un temps” (premi Enric Bayerri de 2005), amb pròleg del llavors vicepresident de la Generalitat Josep-Lluís Carod-Rovira.
Era un xiquet de la guerra, que va passar bona part del conflicte bèl·lic al poble de Sant Jaume de Moja, del municipi de Olèrdola a l’Alt Penedès, on es varen refugiar a casa d’uns familiars. El seu pare va estar al front del Segre i va agafar el camí de l’expatriació pel Coll d’Ares a finals de gener de 1939, des d’on va fer cap al camp de concentració d’Argelers de la Marenda, al Vallespir, a la Catalunya del nord. Era un indret inhòspit on els capitosts de la République de la fraternité, l’égalité i la liberté van cloure centenars de milers de vençuts, que hagueren de sofrir tota mena de vexacions i penúries. Aquests fets van quedar ben retratats a Destins (Ciutat de Mèxic, 1947), una de les poques novel·les concentracionàries de la literatura catalana.
La seua mare, la seua germana Montserrat (nascuda el 5 de maig de 1931) i ell van ser retinguts per les tropes marroquines franquistes durant uns mesos. Un cop alliberats van poder arribar a Barcelona, ciutat des de la qual els varen facilitar l’accés fins a Puigcerdà per tal de traspassar la frontera il·legalment i reunir-se amb el seu pare a Perpinyà, on va patir gana i tota mena de privacions.
Va poder embarcar el 8 de setembre de 1942 amb el vaixell Marichal Lyautey des del port de Marsella direcció Casablanca, on varen romandre durant més d’un mes acampats a la platja. Finalment, amb el vell vaixell portuguès Nyassa varen emprendre la ruta incògnita fins al port mexicà de Veracruz, justament La ruta incógnita és el nom d’una novel·la del seu pare al primer capítol de la qual s’ha convertit en tot un document explícit sobre aquest viatge fins a terra desconeguda.
Un cop instal·lats a Ciutat de Mèxic, va poder realitzar estudis universitaris i va esdevindre enginyer tècnic i professor universitari. Era un gran afeccionat a l’esport, i va ser el davanter centre del FC Barcelona de Mèxic, que jugava a la lliga espanyola de futbol amateur mexicana, on competia contra altres equips com el Celta, l’Athletic de Bilbao o un equip “de cuyo nombre no quiero acordarme”, Quixot dixit. El seu pare n’era el president i un dels principals dirigents de la competició.
Va mantindre una estreta relació amb la família jesusenca, molt especialment amb el senyor Joan Prades i Cid, també aficionat a l’escriptura i al folklorisme, que va servir d’enllaç amb la intel·lectualitat catalanista tortosina de la postguerra i de la Transició: el pintor Jaume Rocamora, l’escriptor Manuel Pérez Bonfill, o els historiadors Ramon Miravall i Jesús Massip.
La seua desaparició ens situa davant d’una trista realitat: l’exili són moltes coses perdudes, entre les quals la sensació de desarrelament, de ser un apàtrida al qual se li ha robat tot. Ens ha deixat un català d’Amèrica (tal com ell es considerava), que va viure la catalanitat intensament a casa, el qual ha hagut de sembrar raïls a milers de quilòmetres de distància com a conseqüència de la implantació del sagnant règim franquista.
Bon viatge pels guerres que al seu poble són fidels, Sit tibi terra levis.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!