Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

18 d'octubre de 2021
0 comentaris

JESÚS MASSIP, EL COSTUM D’ESTIMAR EL CATALÀ

Parlament en l’acte d’homenatge a Jesús Massip i Fonollosa (Roquetes 1927-La Garriga 2021), en el marc de la jornada de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Tortosa.

Jesús Massip va ser un home d’alta cultura llibresca i un català de pedra picada. Va deixar petjada llarga en molts àmbits de la seua vida professional i intel·lectual. Tanmateix, l’adjectiu amb què el definiria primordialment és el de català, per la passió que va demostrar per la llengua vernacla dels Països Catalans, així com per tot l’entramat cultural al seu redós.
Nascut a Roquetes el 6 de febrer de 1927, ens va deixar recentment, el 27 de setembre de 2021. Ja podem parlar d’ell com un polifacètic intel·lectual, advocat, arxiver, historiador, traductor i poeta. En la seua faceta professional hem de remarcar que va ser director del Museu-Arxiu de Tortosa durant 32 anys; professor i director de l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de Tortosa durant dos dècades; delegat del Patrimoni Historicoartístic de les Terres de l’Ebre també durant vint anys; i professor d’Història de l’Art i d’Història del Dret de la Delegació de la Universitat a Distància de Tortosa (UNED).
La seua trajectòria literària s’endega a GEMINIS (1952-1961), probablement la revista cultural més transcendent que s’ha editat a Tortosa, la qual va suposar tota una llum en un moment d’altíssima foscor política, amb censura i repressió com a emblema. Allí se’ns va descobrir com a un aguerrit traductor, faceta de la seua vida no gaire estudiada. Ja als anys 1950 va traduir el Cant espiritual d’Ausiàs March a la llengua dels territoris veïns per ponent. Conjuntament amb el seu amic Gerard Vergés van endegar una llarga relació d’estudi i reivindicació de la figura del gran cantor de Gandia. Les seues destacadíssimes crítiques literàries el van erigir en un gran cronista de les lletres de la dificilíssima postguerra. Va estar molt influenciat pels membres de la Generació del 27 (sobretot Gerardo Diego i Vicente Aleixandre, amb els quals va entaular una llarga amistat). Va conèixer de prop l’obra d’Espriu, de Riba, de Foix, de Carner, de Bartra, que li van obrir tota una cultura pròpia que li havien amagat. Hem de recordar que a GÈMINIS es va publicar la primera esquela mortuòria en llengua catalana des del final del conflicte bèl·lic. Va ser al juliol de 1959 en motiu del traspàs d’un dels patriarques de les lletres catalanes, Carles Riba, el pare del qual era fill de Tortosa.
Jesús Massip passarà a la història pel seus estudis sobre el primer text jurídic en llengua catalana, el Llibre de les costums generals scrites de la insigne ciutat de Tortosa, Consitudinae Dertosae. Va exercir la seua influència per tal que el consistori de Tortosa adquirís l’edició considerada prínceps (1539). Al respecte, ens ha deixat dos llibres d’alt valor històric: La Gestació de les costums de Tortosa (1984) i  Costums de Tortosa (1996). 
Va demostrar minuciosament que arrencava amb la carta de població de Ramon Berenguer IV (1149) i que va anar creixent en un seguit de costums no escrites al llarg del segle xii i principi del XIII, que comencen a ser posades per escrit sota el regnat de Jaume I, malgrat la reticència dels poders feudals, perquè s’estava configurant una legislació que atorgava als ciutadans un protagonisme inèdit fins aquella data. Es tracta d’una mostra primerenca del pactisme català en què el poder feudal ha de cedir davant la puixança dels poders urbans. Així, Tortosa contribuirà decisivament a l’aparició del tercer braç, l’estament popular, en la vida pública de Catalunya, en els orígens del parlamentarisme europeu.
El seu interès per la història medieval i, molt especialment, per la Corona d’Aragó, va portar-lo a participar en tota mena de congressos en els quals solia aportar documentació inèdita sobre la Tortosa medieval.
No podríem passar per alt l’assaig El tresor de la catedral de Tortosa i la Guerra civil de 1936 (2003), fruit d’una llarga indagació a la recerca de l’extraviada orfebreria medieval tortosina que va dur-lo als dipòsits del Banc d’Espanya de Madrid, fins a resseguir les traces que apuntaven a Mèxic i Nova York. Hem de destacar la correspondència amb l’escriptor catalanista Joan Cid i Mulet (Jesús 1907-Ciutat de Mèxic 1982), que s’havia encarregat del salvament del patrimoni de la catedral i del museu durant els fatídics mesos en què la ciutat va ser front de guerra.
Al llarg de la seua vida, va rebre nombroses distincions com: Premi Jaume I d’Actuació Cívica de la Fundació Carulla (1988); premi Joan Martí i Miralles atorgat pel Col·legi d’Advocats de Tortosa de 2014. El 1991 va ser nomenat Acadèmic corresponent per Tortosa de l’Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi (Barcelona); alhora que l’any següent li va ser concedida la Creu de Sant Jordi “en reconeixement a la seva dedicació a la cultura des dels anys més difícils”.
Hem deixat per al final la seua apassionada contribució poètica com a autor de poemaris com: Cendra vivent (2002), La terra encesa (2011) i Bíbliques (2017). Escoltem el següent Himne, en què ens retrata una terra amb tota mena d’aspiracions, i un paisatge que l’acompanya i l’honora: l’olor de l’olivera i del garrofer fomenten les esperances d’un futur nacional en total llibertat. Les traves de ponent (siguin presons, exilis o extorsions financeres) no poden comprar els nostres anhels.

El sol roent sobre la terra ardida,
l’ombra del garrofer sobre la plana
i l’àtica olivera sobre la mar domèstica:
Esta és la pàtria meva que m’ha cremat i em crema,
que m’ha lligat gelosa al seu destí de flama
i em portarà fet segles, fet pols, fet esperança
en la fecunda pau del seu ventre d’argila.

Viva com l’argent viu, necessitada
de fills i de conreus i de paraules
– altes, com llibertat; amples, com pau;
sòlides, com treball; subtils, com cel,
i (com amor i fe) totals i gràvides.

Nta com una plata cisellada i lluenta
esta és la pàtria meva que m’ha cremat i em crema.

La poesia, l’arxivística, la història, el patrimoni, les lleis, la literatura, la terra de l’Ebre, la llengua catalana, la catalanitat. Nou paraules que va estimar i conrear molt, Jesús Massip i Fonollosa, gran entre els grans.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!