Emigdi Subirats i Sebastià

Avui 6 de juliol de 2026, Jaume Rocamora i Cardona celebra els seus vuitanta anys. És una data que convida no només a felicitar-lo, sinó també a mirar amb perspectiva una de les trajectòries més coherents i personals de l’art contemporani català.
Nascut a Tortosa l’any 1946, Rocamora ha dedicat més de sis dècades a una investigació artística constant, allunyada de les modes i fidel a una idea essencial: l’art és un espai de pensament. Aquesta coherència és, probablement, el tret que millor defineix la seua obra.
Després d’uns inicis vinculats a una pintura més acadèmica, el 1978 va presentar a l’Ateneu Barcelonès l’exposició Els Cartrons i Rocamora, un punt d’inflexió que marcaria definitivament el seu camí. Aquella proposta no era només un canvi formal; era el naixement d’una gramàtica visual pròpia. Des de llavors, el cartró, el paper, la línia, el relleu i la geometria s’han convertit en els elements d’un llenguatge inconfusible.
La seua abstracció no és freda ni decorativa. Al contrari, respira humanitat. El cartró, un material humil, adquireix una dignitat inesperada baix les seues mans. Retallat, encolat i disposat amb una precisió quasi arquitectònica, es transforma en una superfície on el buit pesa tant com la matèria. Les línies dialoguen entre elles, els plans respiren i el silenci es converteix en protagonista.
Contemplar una obra de Rocamora és descobrir que la geometria també pot emocionar. No hi ha estridències ni artificis. Hi ha equilibri, rigor, llum i una recerca permanent de l’essencial. Cada peça sembla recordar-nos que la bellesa no necessita excessos, sinó honestedat.
Les seues sèries, des de Matèries primeres fins a Sistemes compositius, Encaix concloent, Thalassa o Rietveld, evidencien una evolució contínua sense perdre mai la identitat. Més endavant, les instal·lacions i els llibres d’artista van ampliar encara més aquest univers creatiu, traslladant la seua geometria al territori de l’espai, del so i de l’experiència.
La projecció internacional de Rocamora també ha sigut notable. Ha exposat arreu de Catalunya, de l’Estat espanyol i en diversos països europeus, i ha rebut reconeixements tan significatius com els premis de la Biennal Iberoamericana de Mèxic (1980) o de la International Bilan Art Exposition de Nova York (1982 i 1984). Tanmateix, mai no ha deixat de mantenir viu el vincle amb Tortosa, la ciutat on la seua mirada ha fet raïl i que conserva una part important del seu llegat.
Hi ha artistes que expliquen el seu temps. Rocamora fa una cosa encara més difícil: construeix un temps propi. En una època marcada per la immediatesa, la seua obra reivindica la lentitud, l’ofici, el coneixement dels materials i la paciència del procés creatiu. Ens recorda que la modernitat també pot nàixer de la tradició i que la innovació sovint consisteix a mirar més profundament allò que sembla senzill.
Als seus vuitanta anys, Jaume Rocamora continua sent un creador imprescindible. La seua obra és una lliçó de coherència, de rigor i de llibertat. Un exemple que l’art no necessita cridar per ser escoltat, ni ocupar grans espais per deixar una empremta profunda.
Celebrar aquest aniversari és també celebrar una manera d’entendre la cultura: exigent, compromesa i fidel a la recerca de la bellesa. Perquè les obres de Jaume Rocamora no només s’observen; s’habiten. I, quan el visitant en surt, descobreix que alguna cosa ha canviat en la seua manera de mirar.
Per molts anys, mestre. Que la teua obra continue il·luminant el camí de les generacions presents i futures.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!