Emigdi Subirats i Sebastià

En la diada de Sant Jordi, ens va deixar Gerard Vergés, una de les màximes veus poètiques de la literatura catalana.

Tot sovint penso que la meva infància té una dolça i secreta remor d’aigua. Parlo d’un gran poeta, una de les grans veus de la poètica catalana contemporània que ens va deixar durant la diada del llibre i de la catalanitat. Si un literat pogués triar el dia de marxar, seria indubtablement per Sant Jordi. I Gerard Vergés se’n va anar com les acàcies lentament que quan arriba l’abril ja no rebroten.

Xiquet de la guerra, va ser un afortunat en poder gaudir d’ una notable educació. El seu cognom portava les inicials d’apotecari. La seua vocació fou la de literat. Il  dolce far niente li va permetre gaudir de la vida, intensa, culta, productiva. Era un home culte, amable, amb modals exquisits, bon amic dels seus amics i modest per tarannà. El seu traspàs ens ha causat commoció entre els amants de la literatura catalana, perquè som vergesians, enamorats d’aquell home culte que sabia enraonar sobre art,  literatura,  música, natura, esport, catalanitat. Era un savi enciclopèdic.

La seua obra és un secret molt ben guardat de la literatura catalana, Xulio Ricardo Trigo dixit, fet que no ens podem permetre com a país ni com a cultura. Si parléssim de gastronomia, consideraríem els seus cuinats com  delicatessen. Tanmateix, no va ser un autor prolífic, sinó que va publicar amb  la màxima qualitat. Va ser guardonat amb el Carles Riba el 1981 i el Josep Pla el 1985,  en el seu esclat literari dels anys vuitanta. Va rebre  la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i reconeixements extraordinaris en certàmens literaris com la fira Cid i Mulet o organitzats per la Biblioteca Marcel·lí Domingo. Li  ha mancat un guardó, el Premi d’Honor de les lletres catalanes, que bé mereixia per la qualitat de la seua obra.

El meu màxim orgull literari ha estat la redacció de la  biografia de Gerard Vergés, pel fet que em va permetre compartir amb ell grats moments, sempre al costat d’imelda la seua esposa.

Fràgil com l’home és la memòria. Dolça remor de l’aigua en el record.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!