Emigdi Subirats i Sebastià

Després de la celebració de les darreres eleccions municipals, el nom de la CUP va sacsejar el panorama polític català. Aquestes candidatures independentistes varen aconseguir uns resultats excel·lents en nombroses poblacions d’arreu del país, algunes de les quals molt poblades i de notable importància: Mataró, Berga, Vic o Valls, són llocs emblemàtics on la CUP va fent forat. Ideològicament sempre m’he sentit molt proper a l’independentisme extraparlamentari, malgrat la meua militància actual a ERC. En parlar de la CUP en aquesta secció destinada a analitzar si és possible la unitat d’acció de l’esquerra transformadora i rupturista d’aquest país, també hauria d’incloure altres grups independentistes que estan ben implantats arreu del territori, i candidatures independents que han aconseguit representació en diversos ajuntaments. La CUP, però, ha aconseguit una cosa molt important: passar a ser les sigles referents de l’independentisme extraparlamentari.
Quant a l’ideari dels militants de la CUP, començaré per allò que  considero com a vessant molt positiva: són independentistes sense embuts i sense complexos. Mostren valentia política a l’hora de proposar un ideari basat en el treball municipalista com a veritable enllaç amb un projecte d’abast nacional. Les seues campanyes en defensa del medi ambient, de la tolerància sexual o del laïcisme, també es fan amb valentia, atès que no tenen cap mena de lligams polítics que els ho impedeixen. Crec que s’està construint una teranyina independentista important al país, que comença a fer temor als partits tradicionals. Només cal comprovar el gran nombre de manifestants que seguien la pancarta de la CUP en la darrera manifestació pel dret a decidir de l’1 de desembre. La seua presència multitudinària va ser molt comentada per tots els rotatius catalans que varen posar antenes d’alerta.
He de fer esment, però, d’una vessant negativa. Des de l’indfependentisme extraparlamentari, que conec molt bé per la meua militància durant anys, sempre s’ha vist amb mals ulls la participació a les institucions. I no ho entenc! Em molesta  sobretot el qüestionament "perquè sí" que es fa de l’honradesa de molts polítics, o simplement de militants de base de formacions com ERC o ICV, senzillament perquè tenen un projecte diferent, més d’acord amb la via institucional. La CUP té un bon futur si és capaç d’entendre que des de les institucions es pot fer una bona feina, i abandona la idea de la corrupció com a inherent a qualsevol polític amb poder. Fins i tot l’esquerra abertzale pren part a les institucions, si els deixen (i no els il·legalitzen abans les eleccions a canvi de quatre vots). Em sorprèn que sigui tan difícil acceptar que hi ha independentistes englobats sota diferents sigles, i no per això mereixen ser desqualificats. Sóc d’esquerres i obrerista, el meu ideari està allunyat de la socialdemocràcia clàssica, dels partits suposadament esquerrans que es diferencien molt poc dels conservadors quant al model econòmic o industrial. Tot i això,  tampoc no entenc que grups independentistes continuïn tenint present un projecte "socialista" que es va acabar a Europa l’any 1989 amb la caiguda del mur de Berlin, el qual tampoc no crec que sigui gaire atractiu per a encarar un projecte d’alliberament nacional.
M’encantaria veure un dia una total unitat d’acció entre ERC i CUP, i d’altres formacions independentistes. Tot i això, donat el tarannà actual d’aquestes dos formacions, veig més factible la possible unitat amb ICV. I és una llàstima, ja que les tres formacions es complementen quant a ideari i forma d’actuar. La CUP hauria  d’oblidar veritats absolutes, mentre que ERC i ICV caldria que veiessin que Catalunya es troba en un atzucac, del qual no es pot sortir per la via autonomista (se l’ha carregada el PSOE), mentre que la via federal no té gaires seguidors a Espanya, a excepció d’IU, al PSOE no en queden. Tant de bo un dia es conscienciessin que plegats és possible alterar l’orde polític actual als Països Catalans. L’aritmètica així ho indica.