Emigdi Subirats i Sebastià

Ahir dissabte el Barça es va imposar en un partit èpic contra l’Spòrting de Xixó. Novament ens va fer sentir més que orgullosos de l’equip. La reacció dels jugadors davant de les adversitats és autènticament fantástica. Un amic va treure el tema del que havia passat al camp de Vallecas la setmana anterior on jugaven altres formacions, i l’actuació arbitral d’ahir. Me l’escoltava sense atenció. No m’interessa gens ni mica ni Villaratos, ni dopatges, ni totes les males arts que porten un altre segell i que han volgut contrariar la formidable trajectòria en blau i grana dels darrers anys. Inigualable, la qual cosa ha fet rosegar molta ceba i treure de polleguera molta gent i molta caverna mediàtica.

Quant a les acusacions de dopatge,  que portaven el segell de Florentí, van ser fastigoses i pròpies de mafiós. Ara un canal televisiu francès els ha fet girar la truita i acusen l’elit esportiva espanyola de dopar-se arreu, la qual cosa ha alterat l’ànima patria i ha merescut una resposta diplomática del ministerio d’esports d’allà a Espanya. Per suposat, que em sap greu pels esportistes afectats, ara bé, la caverna mediática que va actuar d’aquesta manera barroera contra el Barça i, sobretot, la directiva d’un club whose name I no wanna remember, mereixien el que ha passat ja que ells havien instigat el mateix i de manera impune.

Quant a Villaratos, el malcarat portugués ja no en diu res. Ara bé, tornarà, quan tingui algún resultat advers, tornarà amb la fastigosa táctica  a què ens té avesats propi d’un malperdre sense igual.

La realitat és qu el Barça porta cinc títols consecutius guanyats. Es va aconseguir la Champions amb una autoritat sorprenent, igual que el Mundialet i la Supercopa d’Europa, sense pal·liatius. A la Supercopa d’Espanya es va derrotar magistralment els autoanomenats favorits, que se’n van anar amb la cua entre cames com sempre i volent treure ulls! A la Copa del sogre d’aquell s’ha eliminat el València i l’equip de l’esmentat portuguès, els dos grans rivals a nivell d’estat. I als del portugués se’ls va fer fora havent-los guanyat de nou al seu estadi, el segon cop en un mes, cosa ja ben tradicional!

A la Champions es va guanyar magistralment a San Siro, la veritable catedral del futbol, també a Leverkusen, i a la lliga s’ha golejat l’AT Madrid i el València CF, a part de la ja habitual victoria allí dins a casa estranya. S’ha fallat en alguns partits, està clar, però pensem que hi ha resultats tan positius com qualsevol altre any.

I si s’ha fallat no és perquè els rivals s’hagin dopat ni perquè els villaratos estiguin pel mig. És perquè són humans, i perquè els altres equips han après a com jugar-nos, cosa positiva per l’esport.

L’únic que sí critico del que està passant en l’àmbit del futbol és que una barroscada al rival i una simple protesta tinguin el mateix càstig. Mentre això passi, alguna cosa s’està fent molt malament. A més, els entrenadors que manen que es barrosqui fort i que es pegui a tot allò que es mogui, són una autèntica nul·litat i una lacra pel futbol. Me’n ve al cap un. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!