Aquell Nadal, la ciutat no feia olor de canyella ni de mandarina, sinó de pluja vella i de cafè passat. Els llums penjaven als carrers com una promesa cansada, intermitents, i la gent caminava amb el cap cot, carregant bosses.
La Clara tornava al barri després de deu anys. Havia jurat que no ho faria mai més, però els juraments tenen data de caducitat quan la vida et va desgastant. El pare havia mort al novembre, sense escàndol ni reconciliació final, i la mare li havia deixat un missatge curt: “Vine si vols. La casa encara aguanta.”
La casa, en efecte, aguantava. La mateixa porta que grinyolava, el mateix rellotge aturat a les tres i vint, el mateix pes als pulmons en entrar. La mare dormia a la butaca, amb la televisió encesa i un programa de Nadales que ningú escoltava. Quan la Clara la va despertar, es van mirar com qui observa una fotografia antiga: reconeixent els trets, estranyant-los alhora.
—Has canviat —va dir la mare, sense judici.
—Tu també —va respondre la Clara.
Van sopar poc. Escudella de sobres, pa sec, una ampolla de vi oberta feia dies. Cap de les dues va mencionar el pare. A fora, la pluja insistia com una pregunta mal formulada.
Aquella nit, la Clara va dormir a la seua antiga habitació. Al calaix va trobar una capsa amb cartes que mai no havia enviat. Cartes a ella mateixa, escrites als vint, als trenta, amb plans grandiloqüents i pors menudes. Les va llegir amb una barreja de tendresa i vergonya. No havia fracassat tant com havia temut, però tampoc havia complert les promeses. Potser ningú ho feia.
L’endemà, va sortir a caminar. El barri semblava més menut, com si algú l’hagués encongit mentre ella no mirava. A la fleca hi treballava encara en Jordi, l’amic d’infantesa que havia sabut tots els seus secrets abans que ella sabés què fer-ne.
— Clara —va dir ell, somrient amb els ulls—. Pensava que ja no tornaries.
—Jo també —va admetre.
Van prendre un cafè dret, parlant de coses que no importaven. De sobte, ell va dir:
—El teu pare venia sovint. No parlava gaire. Deixava el cafè a mitges.
La Clara va assentir. Hi havia absències que es notaven més pel que no havien estat.
La vigília de Nadal, la mare va proposar posar l’arbre. Un arbre menut, de plàstic, amb boles desparellades. Mentre el muntaven, la mare va deixar caure:
—No vaig saber dir-vos moltes coses.
La Clara va aguantar la respiració.
—Jo tampoc —va dir finalment.
No va ser una reconciliació cinematogràfica. No hi va haver abraçada llarga ni llàgrimes netes. Tanmateix, aquell vespre van menjar plegades, amb una espelma encesa perquè la llum havia marxat, i van brindar amb vi barat. A mitjanit, la mare va somriure per primer cop en mesos.
—Demà farem canelons —va dir—. Encara que no siguen com els d’abans.
—Millor —va respondre la Clara—. Els d’abans ja no existeixen.
Aquella nit, la Clara va entendre que el Nadal no era una promesa de felicitat, sinó una pausa. Un moment fràgil per mirar el que queda i decidir què fer-ne. No hi havia miracles, però sí una cosa semblant a la pau: acceptar que la vida no torna enrere, però de vegades s’atura prou perquè puguis respirar.
Quan va marxar, dos dies després, la ciutat continuava mullada i els llums encara parpellejaven. Amb tot, la Clara caminava diferent. No més lleugera, no exactament feliç. Simplement més present. I això, per aquell Nadal, ja era un regal suficient.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!