Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

9 de juny de 2024
Sense categoria
0 comentaris

EL POETA OBRER, EL POETA DEL POBLE (1), text en homenatge a Manuel Pérez Bonfill

El 18 de juliol de 1924 moria al cap-i-casal l’Àngel Guimerà. La malaurada casualitat faria que dotze anys després, a cop de sabre, el mateix dia també havien de perir moltes esperances: un règim democràtic era enderrocat, la dignitat ciutadana humiliada durant quatre dècades de dictadura, i amb efectes de llarga distància posterior. El 7 d’agost també ens deixava Joan Salvat Papasseit, l’autor del poema de la rosa als llavis, el poeta de la classe obrera. El 4 de setembre, en canvi, veia la primera llum a Burjassot Vicent Andrés Estellés qui, amb el pas dels anys, seria batejat de manera laica com al poeta del poble. Havien passat dos anys i un dia quan, vora l’Ebre, al carrer de Censal Sacosta, naixia Manuel Pérez i Bonfill, el nostre professor de sempre. De ben segur que amb la seua ironia habitual, no li passaria per alt que «l’un dia» té la seua importància, ja que és el veredicte que marca la fortuna dels convictes.
El nostre Manuel tenia en Guimerà en un altar. Nascut a Santa Cruz de Tenerife el 1845, any en què veia la primera llum El Ebro, el primer periòdic tortosí; resident al Vendrell; Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de 1874; candidat etern de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona al Premi Nobel de Literatura; glòria de les arts escèniques amb Terra Baixa, Maria Rosa i Mar-i-cel; autor de la sardana més famosa tant si es vol com si no es vol, la Santa Espina.
Déu va passar-hi en primavera, i tot cantava al seu pas, canta la terra encara entera, i canta que cantaràs. Canta l’ocell, el riu, la planta, canta la lluna i el sol, i tot treballant la dona canta, i canta al peu del bressol.
El nostre professor de sempre, amb la seua memòria prodigiosa, ens remembrà a classe que a l’abril de 1982 tingueren lloc les Jornades Culturals de Paüls, en les quals va haver-hi debats literaris en els quals va participar ell mateix, conjuntament amb l’Anton Monner, en Jesús Massip i en Josep Bayerri; una activitat de ballet clàssic dirigida per l’Anna M. Bel; les actuacions de la Banda Municipal de Tortosa, de la Unió Filharmònica d’Amposta, i dels Estels dansaires de Paüls; un concert de la Marina Rossell; i l’actuació del grup amateur local La Tartana que va posar en escena Terra Baixa, de l’Àngel Guimerà: un vendrellenc il·lustre, una glòria de les lletres catalanes.
Joan Salvat Papaseit ha estat un dels poetes més musicats pels membres dels Setze Jutges, els herois i les heroïnes de la Nova cançó: Rafael Subirachs, Guillermina Motta, Lluís Llach:

La casa que vull, que la mar la vegi,, i uns arbres amb fruit que me la festegin. Que hi dugui un camí lluent de rosada, no molt lluny dels pins que la pluja amainen. Per si em cal repòs que la lluna hi vingui; i quan surti el sol que el bon dia em digui. Que al temps de l’estiu niui l’orenella al blanc, de calç ric del porxo amb abelles. Oint la cançó del pagès que cava; amb la salabror de la marinada. Que es guaiti ciutat des de la finestra, i es sentin els clams de guerra o de festa: per ser-hi tot prest si arriba una gesta.

Amb un iaio de raïl ebrenca, de Miravet, aquest poeta avantguardista va compondre els versos obrers més bells dels que es fan i es desfan. També el poema de la rosa als llavis, el poema eròtic més significatiu de la llengua catalana. El seu element ideològic va ser la defensa de l’educació i la cultura com a eines bàsiques de revolta i emancipació, ja fos nacional o de classe. En el centre de les seues crítiques van estar tant els repressors de la cultura com aquells que la ignoraven. Els seus escrits més viscerals contra l’espanyolisme es van basar en els atacs contra la cultura i l’exaltació de la incultura, del flamenquisme, que, al seu entendre, promovia la classe governant.

Estellés és el poeta valencià més important des d’Ausiàs March, paraules majors. En rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1978, va ser durament reprimit pel blaverisme, deixat a l’atur de la seua feina periodística com a premi. Musicat per Maria del Mar Bonet, Feliu Ventura, Pau Alabajos, Celdoni Fonoll, Vicent Torrent, Miquel Gil o Ovidi Montllor:

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!