Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

4 de març de 2014
0 comentaris

El desvetllament poètic del català

EL DESVETLLAMENT POÈTIC DEL CATALÀ

Les primeres manifestacions literàries que varen publicar-se en la nostra llengua a Tortosa varen tenir lloc durant la segona meitat del segle XIX. Es tractava d’una sèrie de poemes que varen tenir una molt escassa repercussió pública, alhora que gairebé en la seua totalitat eren d’una qualitat molt pobra. Aquests pioners poetes demostraven tenir un ben evident desconeixement de l’estructura, la riquesa i les possibilitats del nostre idioma. Tanmateix, també es van editar alguns articles i algunes curtes peces dramàtiques costumistes en català a partir de finals de la dècada de 1860, tot i que per la seva dispersió i pel fet que estaven carregats de barbarismes no els podem considerar com un pas significatiu envers la recuperació lingüística del nostre idioma. Ens trobem davant d’un exercici de voluntat més que de virtuosisme literari. El primer poema publicat en català a Tortosa va ser el sonet A mon adorat turment, que va veure la llum el 27 de juliol de 1848 a les pàgines del diari El Dertosense. Tot i això, el català hauria d’esperar encara molts anys per poder ser considerat com una eina de prestigi a casa nostra. Una primera data d’interès pot ser considerada la de 1877, en què va celebrar-se a la ciutat de Lleida un històric Certamen poético dedicado a Nuestra Señora de la Cinta de Tortosa, que va tenir una nodrida participació de poetes tortosins, que podem considerar com a veritable preludi de l’esclat poètic a venir en anys vinents. Alguns rotatius culturals com El Correo de las Familias i El Noticiario Dertosense començaren a incloure amb certa assiduïtat poemes escrits en la llengua de casa, que començava a despertar l’interès dels membres de les associacions culturals locals. Entre aquests escassos poetes que van gosar fer alguna composició experimental en la nostra llengua tenim: Àngel Lluís i Rubió, Climent Escardó, Antoni Anyon, i Josep Felip Vergez, tots ells vinculats estretament al camp periodístic, i magnífics representants de la intel·lectualitat local del seu temps.
1.1 ELS PRIMERS POETES EN CATALÀ
L’Àngel Lluís i Rubió (Tortosa 1819-1882) es va llicenciar en medicina per la Universitat de Barcelona, i va tenir un paper molt important en la lluita contra l’epidèmia de còlera el 1854 a la seua ciutat natal. Era membre d’una família afeccionada al camp de les lletres, ja que el seu germà Josep també fou un poeta en llengua castellana, que va aconseguir premis meritoris en els diversos certàmens literaris que hi hagueren a la ciutat durant les darreres dècades del segle. Va estar tothora vinculat al món de la premsa des d’una edat molt jove, en ser fundador del primer periòdic tortosí El Ebro (1844) i del primer diari El Dertosense (1848). També va col·laborar amb “Diario de Tortosa” (1858) i, ja amb una edat avançada, feu palès el seu prestigi social amb la seva participació en els rotatius més conscients del paper decisiu dels fenòmens culturals en la societat: El Noticiero Dertosense, El Correo de las Familias, etc. La seua col·laboració periodística no va acabar-se a la ciutat, ja que també va participar en la redacció de diaris i revistes com: Diario de Barcelona, El siglo médico i El Genio Médico Quirúrgico. Va ser igualment un bon poeta, que va conrear de forma casual la llengua catalana tant a nivell escrit com de recitació oral, i que era convidat a prendre part en els actes literaris de més prestigi a nivell local. El primer poema en català que se li coneix fou Lo Guay tortosi que va ser escrita l’any 1962, que ha estat reproduïda en diverses ocasions en algunes publicacions tortosines de principis de segle XX. El seu traspàs va esdevenir el 31 de març de 1882.
Climent Escardó, fill d’una família de militars que tenien moltes propietats a la comarca, era advocat de professió, i va estar estretament vinculat a la companyia beneficiària de la construcció del Canal de la Dreta de l’Ebre, per la qual cosa es va veure involucrat en tota la problemàtica que aquest controvertit projecte va comportar a la ciutat i comarca, amb defensors a ultrança i ferotges detractors. Era un dels redactors de Diario de Tortosa, publicat a partir de 1858 per tal de defensar-se dels atacs que rebien per part de l’altre rotatiu existent a la ciutat, El Eco del País, opositor a l’esmentat projecte de canalització. Posteriorment, entrada la següent dècada va ser un dels impulsors de La Actualidad, conjuntament amb Josep F. Vergez, que es caracteritzà pel seu destacat caràcter cultural i pel fet que incorporava bastantes poesies en la nostra llengua. Va ser nomenat Jutge de pau de Tortosa, fins la seva renúncia l’any 1882, en què va traslladar-se a Barcelona amb la seva família. Se li coneixen alguns poemes d’un nivell acceptable escrits en el dialecte tortosí, com mostren els següents versos que formen part d’un llarg poema anomenat Història dels Canals, el qual va ser llegit el 20 de juliol de 1857 en motiu de la celebració de les festes d’inauguració de la citada obra hidràulica: Farà set o buit Nadals Que ningú pensava en res Quan ve a Tortosa un francès I diu molt sèrio Canals! Al principi no ho creiem I del francès mo’n burlàvem I uns als altres nos miràvem I en dissimulo mo’n riem.
L’Anton Añon era l’apotecari de la veïna població de Xerta, feina que va compaginar amb el seu paper de poeta, músic i assagista, que el convertí en un dels amants de les lletres més destacats de la seua època a casa nostra. Posseïa una enorme biblioteca, que malauradament va ser destruïda durant esclatà la revolució l’any 1936. Va tenir un estret lligam amb nombrosos moviments culturals tortosins, que el portà a ser fundador amb el músic Enric Camó d’una Societat Coral musical durant la dècada de 1860. Tanmateix, va tenir una gran amistat amb el musicòleg tortosí Felip Pedrell, amb el qual va composar algunes peces conjuntament. Fou l’autor d’uns extensos cants, els quals musicà igualment, que glossaven el desastre de la gran riuada de 1787, durant la qual a Xerta s’ensorraren un centenar de cases i moriren 30 persones. Posteriorment va entrar en ple contacte amb el catalanisme polític i va participar en els debats que portaren a la redacció de les Bases de Manresa, així com va ser un entusiasta redactor del primer rotatiu escrit en català a la capital del Baix Ebre al tombant del segle: La Veu de Tortosa, a les pàgines del qual va publicar destacats estudis històrics sobre la nostra la comarca, i en el seu paper de proselitista catalanista va escriure nombrosos articles que reflectien els seus anhels de recuperació de la dignitat catalana. Seua és la frase : Catalanisme és la reivindicació de lo molt que ens van anar robant amb la insídia, el perjuri i la infàmia. L’any 1905 fou nomenat fill predilecte Xerta. Va morir solter a l’edat de 104 anys.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!