Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

12 de juliol de 2006
Sense categoria
0 comentaris

Dues novel·les del Montsià

DUES NOVEL?LES DEL MONTSIÀ

Les Terres de l?Ebre han donat vida a ben pocs novel?listes. Han estat escassos els literats que han descrit literàriament el nostre model vida i tarannà. Les quatre dècades de persecució cultural franquista van contribuir notablement a aprofundir l?alienament de la societat, la gent va haver d?oblidar d?on era, els seus problemes socials i sobretot els identitaris. En canvi, als anys trenta va haver-hi un interessant treball novel?lístic a les nostres comarques. De fet, les novel?les més significatives varen ser basades en la demarcació montsianenca. Resulta interessantíssim analitzar les diferents visions socials dels novel?listes ebrencs envers la societat que els envoltava.

Per suposat, quan s?analitza la novel?la ebrenca, no es pot deixar d?anomenar el nom d?or de la nostra literatura, el rapitenc Sebastià Juan Arbó. Amb ?oeL?inútil combat? publicat el 1931, Arbó ens dogmatitza el negativisme de la vida, mitjançant la força incombustible d?un destí que ens marca i enfonsa i la incapacitat humana en superar les adversitats. El protagonista viu involucrat en aquest inútil combat, que el porta a veure la mort del seu germà gran submergit en el món de la peresa i la beguda, el sofriment perenne de la seva lluitadora mare donades les circumstàncies. La fugida de la Ràpita, tècnica habitual dels personatges arbonians, no li porta cap solució màgica. A Barcelona agafa un únic model de vida: aprofitar-se d0una pobra noia que li ha donat refugi, estima i diners. En les seves fugides posteriors coneix el món del crim,. El robatori sense escrúpols com a única manera de supervivència. La mort és l?única solució que abraça a un proscrit, que ho és tant al seu poble de la Ràpita com a Moscou. Aquest model que ens dóna Arbó, en les seves primeres obres basades als nostres pobles, Terres de l?Ebre, Tino Costa o L?inútil Combat, és l?exemple més clar de determinisme tràgic que ha d?afrontar una deteriorada societat. Un camp rural que no podia trobar el seu digne camí i que sofria les més greus condicions de vida. Els seus habitants només veien la sortida en la beguda i en la submissió als mandats de l?amo, figura molt elaborada pel nostre novel?lista.

Desconec si el gran novel?lista jesusenc, contemporani d?Arbó, en Joan Cid i Mulet, quan va publicar A l?ombra del Montsià, el 1933, havia llegit L?inútil combat o qualsevol obra d?Arbó. Però hi ha un paral?lelisme clar en l?argument, tot i que el diferent enfocament i tarannà de l?escriptor del Baix Ebre el porta a donar una solució tan interessant com diferent. La història està basada al veí poble d?Alcanar. El paisatge del darrer poble del Principat i les muntanyes del Montsià prenen la simbologia de veritable baluard, allò que és propi i s?ha d?estimar. Els protagonistes, l?Anna Rosa i en Lluís, van creixent dins d?un ambient de perills i sacrificis i es veuen afectats per unes ombres ? típiques dels pobles rurals ? de perpètua murmuració sobre la seva vida i la seva relació. Ells, en canvi, són conscients del que han de fer i segueixen el seu camí, mentre aprofundeixen el seu amor i la seva tranquil?litat personal. En Lluís, fill d?una família de pagesos canareus tradicionals, també busca la fugida per sortir de la mediocritat i l?avorriment de la vida del poble. La primera fugida li és perdonada per part dels pares que poden acceptar una relliscada. Després s?enamora d?una cabaretera que ha vingut al poble., i la parella són objecte de la tafaneria popular que els recrimina. El pare exerceix de cap familiar i intenta prohibir la relació. En Lluís només té una eixida la partida, l?abandó del lloc familiar i la recerca d?un món alternatiu amb la seva dona enamorada. El protagonista se?n surt, al contrari dels d?Arbó. La voluntat d?en Lluís el fa reeixir, conservar el seu amor i buscar una vida millor. Aquesta diferent alternativa donada per tos dos novel?listes, també està enllaçada al diferent tractament del paisatge. Arbó marca la duresa dels nostres camps, les difícils condicions meteorològiques, la perpetualització de l?efecte dels insectes que instauraren el paludisme. Em sento acabat, malalt, amb febre i sento ressuscitar en mi els vells temors. No vull veure ningú sento ràbia contra tot, i sobretot contra meu: contra meu per les idioteses d?aquests dies, per tant somnis estèrils i per tantes ximpleries. No tinc cura? Però ara s?ha acabat.

Ben al contrari, Cid i Mulet ens presenta unes muntanyes magnífiques, una terra ferma i unes magnífiques qualitats del poble ebrenc i el català, que els porta al triomf. A mà esquerra, hom hi pot veure el poblat de la Ràpita, vora la mar, com un formigueig de papallones. Seguint la serralada, el Montsià, seré, blavís dins l?ombria del rocam llur… Enllà, lluny llepant el Mare Nostrum, fregant la vallada i a mà dreta, Benicarló i Vinaroç, dues poblacions marítimes hospitalàries i belles com tot el poble valencià.

Tots dos han estat els nostres grans retratistes, en dues visions diferents però que ens ensenyen qui som i com vivien els nostres avantpassats. La lectura dels nostres clàssics ens obres les portes del coneixement de la nostra personalitat.

Emigdi Subirats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!