Emigdi Subirats i Sebastià

“Per algú que ve del Priorat
acostumat a un paisatge
on després d’un turó sempre en ve un altre,
trobar-se amb la plana que travessa l’Ebre
és com un miracle”.
(Jesús M. Tibau)

El Priorat des de fa molts anys m’ha causat notable interès i curiositat. Primerament, el fet literari m’hi ha apropat de valent, atès que els autors prioratins històricament han acostumat a tindre lligams ben estrets amb els de la resta de l’antic territori ilercavó que unia el Montsant amb el Maestrat. Actualment m’uneix una estreta amistat i estimació amb el narrador Jesús M. Tibau, de Cornudella del Montsant, i amb el meu cantautor de capçalera Jesús Fusté, de Pradell de la Teixeta. Segueixo, a la vegada, de ben prop l’obra del falsetà Fede Cortés, que fa una molt bona aportació a la novel·la negra catalana amb els detectius Johnson@Johnson, i la de la novel·lista Pilar Garriga, amb arrels familiars a El Molar, fascinada per tot allò que vagi entre el Siurana i Ebre.
Tanmateix, és una comarca que he visitat en nombroses ocasions, la qual em fascina tant pel seu paisatge magnífic com pel llegat arquitectònic que ha deixat profunda petjada. A finals dels anys 1980 vaig treballar amb l’historiador Hilari Muñoz i la bona amiga i arqueòloga ampostina Cinta Montañés en les excavacions del jaciment arqueològic del Puig-roig, al Masroig, que s’aixeca damunt d’un turó estratègic enmig del bosc amb vistes al riu Siurana i a la Serra del Montsant, el qual està datat entre els segles IX-VII aC, i és un dels més ben conservats de Catalunya ja que s’hi pot apreciar tota la planta.

L’Araceli i jo afrontàvem el viatge amb gran il·lusió, ja que portem com tothom molts mesos reclosos a casa, a la vegada que hem donat per acabat un trimestre escolar molt intensiu, il·lusionant però esgotador a la vegada. La primera parada era gairebé obligada, el celler de la cooperativa vinícola de Gratallops. Em va vindre de cop la remembrança d’una de les primeres substitucions en l’àmbit de l’ensenyament que vaig realitzar a la ZER L’Aglà, que inclou les escoles rurals d’aquest poble, la Vilella baixa i El Molar. Tenia només 18 alumnes entre tots els cursos, fet que he repetit en nombroses ocasions com a espill del despoblament comarcal que sofreix el país. Vàrem comprar un bon vi i una caixa de cava Terrers clar. L’aposta pels vins nostrats ja és un costum ancestral a casa nostra!

Havíem reservat taula per dinar en un restaurant d’Escaladei. Val a dir, que vam tindre un regust agredolç. Primerament, pel fet que no ens entenien quan enraonàvem en català la qual cosa em treu de polleguera. L’altre punt fluix va ser el servei, de nou remembrances d’ans quan els cafeters eren grandíssims professionals que estaven sempre pendents de les necessitats de la clientela. No tenien productes de la terra per fer el vermut, t’havies d’aixecar per demanar malgrat haver-te vist mil cops a la terrassa, mentre que durant la menjada l’assistència de les cambreres va ser inexistent. Aquest ja és un fet repetitiu en molts indrets, malauradament. L’àpat no va anar malament però, uns bons peus de “tossino” a la brasa van alleugerir els despropòsits anteriors.

A la tarda, vam visitar les runes de la Cartoixa, que compta amb una història d’esplendor i de decadència total . De la Provença varen vindre al segle XII els monjos de l’Ordre de la Cartoixa que varen fundar un monestir en un paratge singular, on un pastor hi havia somiat àngels pujant al cel per una escala repenjada a la soca d’un pi, d’aquí el nom “escala de Déu”. Durant set segles els monjos varen fer poblar els camps, construir molins, difondre el conreu de les vinyes. El Prior, d’aquí el nom de la comarca, podia exercir justícia i era el batlle general del pobles de la zona centre de l’actual comarca. Amb la Desamortització de Mendizábal (1835) els monjos varen haver de fugir sobtadament, privats per decret de les seues terres i abandonaren cel•les i claustres, l’església i l’hostatgeria. En només dos anys la majestuosa cartoixa restà convertida en un munt de ruïnes degut als saquejos i espoli constant. Avui dia es poden visitar les ruïnes fent un recorregut per l’exterior dels 3 claustres, l’església i refectori, així com d’una cel·la reconstruïda amb tot detall.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!