Emigdi Subirats i Sebastià

Avui el cor se’m fa pesant mentre escric aquestes paraules. Fa només uns moments que hem sabut que Zoraida Burgos (Tortosa, 1933) ens ha deixat, i la tristesa és profunda, perquè se’n va una veu imprescindible de la nostra poesia catalana —una de les grans, de les que han construït i defensat la paraula amb dignitat i consciència.
Zoraida no va ser només una poeta: va ser un pilar fonamental de la cultura tortosina i ebrenca i catalana, i un referent clar dins allò que es coneix com la Generació del 52 o Generació de la postguerra a Tortosa. Aquest grup de joves escriptors i poetes, nascuts a la dècada dels 1920–1930, va aixecar la veu en un moment en què la cultura catalana havia quedat assetjada per la repressió franquista i el silenci imposat. La revista GEMINIS, apareguda el 1952, va ser per a ells l’altaveu d’una ferma voluntat de recuperar l’art, la llengua i la consciència literària pròpia enmig de l’ambient gris de l’època.
En aquella generació van destacar noms que avui —com ella— formen part del patrimoni cultural ebrenc i català: Gerard Vergés Príncep, poeta i traductor de gran profunditat amb reconeixements com la Creu de Sant Jordi o el Premi Carles Riba; Manuel Pérez Bonfill, Ricard Salvat Ferré, i Jesús Massip Fonollosa, Joan Beltran, Josep Panisello. Junts van compartir l’idealisme de pensar que la poesia i la literatura podien ser eines de transformació i dignitat, tot parlant de llibertat, identitat i sensibilitat artística en temps difícils.
La trajectòria de Zoraida Burgos no va ser fàcil: va haver d’escriure i publicar en temps de censura, amb una llengua i una cultura sovint menystingudes. El seu primer poemari important, D’amors, d’enyors i altres coses, guardonat amb el Premi Màrius Torres, va ser fins i tot segrestat i censurat pel règim, però va obrir la porta a una obra poètica que després ha estat reconeguda amb premis com el de la Crítica de la Poesia Catalana i inclosa en múltiples antologies.
La seua poesía estava construïda des de una sensibilitat profunda i rigorosa, des de l’experiència íntima i la mirada oberta al món, des del respecte per la llengua i la història personal i col·lectiva. La intel·ligència afectiva dels seus versos, la musicalitat i l’espurna de veritat que sempre els travessava, han tocat el cor de moltes generacions de lectors i lectores.
Personalment, no trobo paraules per descriure el sentiment que deixa la seua pèrdua. És com si un lloc segur de la nostra memòria afectiva s’hagués quedat buit. Però també sé que la seua veu continuarà viva: en els seus poemes, en la influència que ha tingut en tants altres poetes i lectors, i en la manera com ens ha ensenyat a escoltar la llengua i el sentiment amb honestedat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!