Emigdi Subirats i Sebastià

Bona tarda a tothom,
Avui estem aquí per retre homenatge a un mestre. Però no a un mestre qualsevol. Avui homenatgem Manuel Pérez Bonfill, el nostre professor de sempre, aquell que ha deixat una petjada profunda i inesborrable a moltes vides.
I no exagero quan dic “petjada”. Perquè en Manuel no només ens va ensenyar a escriure millor o a analitzar poemes. No només ens va fer llegir llibres —cosa que ja seria molt. Ens va ensenyar a mirar el món amb ulls crítics, amb sensibilitat, amb paraula i amb ganes d’aprendre.
A l’aula, ell no cridava, no alliçonava, no teatralitzava. Paradoxalment, ens ho deia tot. Amb poques paraules, amb mirada precisa, amb la força d’una cita ben triada, o d’un silenci carregat de sentit.
Era professor de llengua i literatura castellanes. Sí, d’acord. Així ho deia el programa. Tanmateix, la veritat és que en Manuel, per dins, era un apassionat de la llengua i literatura catalanes. Una passió continguda durant anys, però sempre present, viva, intensa.
Ell era, com deia amb sornegueria, “un xiquet d’un temps”. Un temps on parlar català era resistir. I ell ho va fer des del seu lloc: amb llibres, amb compromís, amb cultura.
Als anys vuitanta, quan el català començava a reaparèixer tímidament a les aules, ell va fer un pas endavant. No era obligació seua. No li tocava. Però va voler participar com a professor dels cursos de reciclatge per a mestres i professors, aquells que volien ensenyar en català però no havien pogut formar-s’hi. Allà hi era ell. Amb la seua saviesa, amb el seu sentit de la justícia, amb la seua passió per la llengua.
I si ens movem de l’aula a l’escenari, trobem un altre Manuel. El Manuel director teatral. Perquè no només llegia obres: les feia viure. Durant molts anys, va ser l’ànima teatral de l’institut. Preparava les representacions amb rigor, amb entusiasme, amb aquella passió que encomanava.
Hi havia qui entrava a l’aula sense haver llegit mai teatre… i sortia de l’escenari convertit en actor, en personatge, en algú que havia descobert la màgia de les paraules dites en veu alta.
I no cal dir que si parlàvem de poesia, en Manuel s’il·luminava. La poesia li era natural, com un batec. La recitava de memòria, amb aquella dicció clara, segura, serena. Estellés, Martí i Pol, Espriu, Vergés… Però també Machado, Cernuda, Blas de Otero. No feia distincions dogmàtiques: el que valorava era la veritat del vers.
I si un dia et trobaves amb ell pel carrer, et saludava pel nom. Sempre pel nom. Et preguntava com estaves i, tard o d’hora, arribava la gran pregunta:
—Encara lliges?
Era la seua manera de prendre’t la temperatura vital. No ho deia per controlar-te. Ho deia perquè, per ell, llegir era viure. Era pensar. Era sentir.
Molts de nosaltres, quan pensem en Manuel Pérez Bonfill, pensem en una figura serena, elegant, coherent. Una persona de cultura amb majúscules, però sense pedanteria. Un intel·lectual humil. Un lector insaciable. Un professor que no buscava lluïment, sinó transmissió. Que no buscava aplaudiments, sinó complicitats.
Va ser també escriptor, articulista, assagista. Col·laborador en revistes, participant en tertúlies, activista cultural abans que això tingués nom. Però mai va deixar de ser professor. Aquesta paraula tan menuda i tan gran.
I sí, avui podem dir que, igual que Picasso deia “Tot el que sé ho he après a Horta”, nosaltres podem dir ben alt: Tot el que sé, ho he après de Manuel Pérez Bonfill.
Perquè ens va ensenyar molt més que literatura: Ens va ensenyar a pensar amb llibres, a estimar amb llengua, a viure amb consciència.
I això, estimat Manuel, és el millor llegat que ens podies deixar.
Gràcies, mestre. Per tot. Per sempre.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!