Emigdi Subirats i Sebastià

Ens hem d’alçar ben d’hora el darrer dia d’un viatge escolar atès que s’han d’acabar de fer maletes, vigilar que ningú no es deixi res de valor, així com s’ha de realitzar la neteja deguda de les habitacions. Havíem tingut una nit prou plàcida, sense gaires corredisses als passadissos. Personalment, vaig estar llegint fins altes hores de la nit, ja que quan em compro llibres sento la necessitat de començar-los amb extrema immediatesa. N’he comprat alguns en francès, fet que em permet agafar de nou el contacte amb una llengua que em va ser molt familiar (els meus pares varen ser emigrants a la zona parisenca molts anys).

Havent esmorzat tal com cal, ens vam desplaçar a Cotlliure. És un dels pobles més bonics dels Països Catalans, amb una estructura molt semblant a Sitges. A l’estiu gaudeix d’un llarg nombre de visitants que converteix l’aparcament en un obstacle greu. Nosaltres vam anar-hi per un motiu força diferent. Vam fer cap al castell, força remodelat avui dia, tot i que va tindre un ús dramàtic durant la retirada. Va esdevindre una presó de presons, a la qual traslladaven interns dels camps de concentració costaners. Sobretot, ideòlegs anarquistes i comunistes per tal d’apartar-los de la resta de centenars de persones que varen perdre la llibertat i la dignitat en mans del règim de la fraternité, l’egalité i la liberté. Les condicions de vida varen ser espantoses, varen haver de fer treballs forçats mentre a la nit eren reclosos en una mena de clots sense cap tipus de llum. La humitat i la foscor esdevenien tot un infern! La República francesa ha amagat aquest ús del castell durant moltes dècades, no ha assumit cap tipus de responsabilitat sobre les vexacions comeses. Vam poder visitar una exposició que il·lustra uns fets lamentables, una vergonya de la història. L’estat francès no ha finançat aquesta exposició, per suposat, sinó que s’ha pagat amb recursos propis del castell.
Posteriorment, vam anar a visitar la tomba d’Antonio Machado. Aquí un remolí de sensacions em va tornar a envair de nou. Es tracta del meu poeta d’infantesa, sens dubte el poeta en llengua castellana que més he llegit i m’ha influenciat, el símbol de la II República. Tanmateix, la figura de Machado no va estar absent de l’habitual catalanofòbia que inunda els intel·lectuals espanyols tant de dreta com d’esquerra. Al final de la seua vida, va morir en terra nord-catalana, lleuger d’equipatge com conta la llegenda i amb uns pocs diners que li van permetre menjar gentilesa de Carles Riba, una de les patums de la literatura catalana. Ell que havia qualificat els catalans que s’hi senten plenament com a “espanyols incomplerts” va haver de viure de la català d’un d’aquests “incomplerts”. Vaig recitar La Saeta, probablement el seu poema més conegut. Al final, vaig besar amb el dit la seua imatge, tal com havia fet amb Mestre Fabra. Malgrat tot, és un dels grans de la literatura, quant a la catalanofòbia no hi ha cap tipus d’antídot!
Vam dinar en un restaurant en el qual ens van atendre en català, fet que s’agraeix d’allò més. Vaig menjar ollada, una mena d’olla barrejada amb orella de tossino i fesols. Una delícia, semblant a l’escudella en català estàndard!

A la tarda teníem l’estació final a la maternitat suïssa d’Elna, una llum d’humanitat davant de tanta crueltat “a la francesa”. La feinada humanitària que va encapçalar la infermera Elisabeth mereix tot el nostre reconeixement. En aquelles quatre parets ressonen els càntics d’estima pels nounats, et pots imaginar els rostres feliços de les mares que van treure de l’infern d’Argelers. Amb la lectura dels plafons l’emoció et supera. Hi he estat molts cops i hi tornaria cada setmana. Et fa tornar a confiar en la humanitat!
Afrontàvem el viatge de tornada amb un regust dolç que sorgeix de la maternitat suïssa. Durant el viatge, la son em va guanyar, però vaig trobar el moment per fer el paraulògic, un joc al qual m’he fet addicte.
Em quedo amb el missatge del guia Felip, fill d’Eus de Conflent: Penseu que heu canviat d’estat però no de nació. La catalanitat va de les Corberes al Segura, i del Cinca, amb la barca del temps al vent de llevant, a l’Alguer!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!