Emigdi Subirats i Sebastià

Quan l’ampostina Mary Chordà va impulsar, l’any 1978, La Sal, Edicions de les Dones, no només estava fundant una editorial: estava recuperant una genealogia. Durant més d’una centúria, moltes dones havien escrit poesia, novel·les, articles i assaigs en català, tot i que sovint havien quedat relegades a les pàgines de revistes, als Jocs Florals o a l’àmbit domèstic. La Sal va néixer per revertir aquest silenci i convertir-se en la primera editorial feminista dels Països Catalans, dedicada a publicar dones, recuperar autores oblidades i donar veu a les noves generacions d’escriptores.
Mary Chordà (Amposta, 1942) és una de les figures més singulars de la cultura catalana contemporània. Pintora, poeta, escriptora i activista feminista, va formar part dels moviments que, durant la Transició, reivindicaven els drets de les dones des de la cultura. La seua obra artística, marcada per una mirada radicalment femenina sobre el cos, la maternitat i el desig, va anar sempre acompanyada d’un compromís polític. Amb La Sal va contribuir decisivament a crear un espai editorial on les dones deixaven de ser una excepció per esdevindre protagonistes. L’editorial publicaria autores catalanes i internacionals, traduiria clàssics del feminisme i recuperaria una tradició literària femenina massa sovint ignorada. Emperò, aquest camí no començava el 1978, car venia de molt lluny.

Les primeres veus de la Renaixença

També va haver les pioneres autores en la recuperació literària del català al segle XIX, la Renaixença, . Entre totes destaca Maria Josepa Massanés (Tarragona, 1811 – Barcelona, 1887), considerada la primera gran poeta de la Renaixença i una de les primeres dones que va aconseguir un prestigi literari estable en català. Autodidacta, va començar escrivint en castellà, però aviat va adoptar el català com a llengua literària i va convertir-se en una figura molt respectada pels intel·lectuals del seu temps. La seua poesia, de fort component religiós, moral i patriòtic, va contribuir a demostrar que la llengua catalana era també un vehicle digne per a la literatura. Avui és considerada una precursora tant de la literatura catalana contemporània com del feminisme cultural.

Si Massanés va obrir el camí, Dolors Monserdà (1845-1919) va eixamplar-lo. Novel·lista, poeta, dramaturga, articulista i assagista, Monserdà és una de les grans figures de les lletres catalanes de finals del segle XIX. Va retratar la transformació de la societat industrial catalana en novel·les com La fabricanta i va convertir-se en una de les primeres intel·lectuals que van reflexionar sobre la situació social de les dones. Sense assumir les tesis més radicals del feminisme europeu, va defensar amb fermesa l’educació de la dona, la dignificació del treball de les dones i la seua presència en la vida cultural. És considerada una de les iniciadores del feminisme català.
La relació entre Massanés i Monserdà va ser molt estreta. La barcelonina considerava la poeta tarragonina la seua mestra, i durant dècades va treballar perquè la seua figura no caigués en l’oblit, escrivint-ne una biografia i reivindicant-la públicament sempre que en tenia ocasió.

Un número històric publicat des de Nova York
Una de les fites més extraordinàries d’aquesta història va tindre lloc lluny dels Països Catalans. El maig de 1879, la revista La Llumanera de Nova York, dirigida per Artur Cuyàs, va publicar un número extraordinari dedicat íntegrament a les dones escriptores catalanes.
Aquella edició, preparada i coordinada per Dolors Monserdà, és considerada avui un dels primers manifestos col·lectius de la literatura femenina catalana. Per primera vegada, una publicació reunia exclusivament textos escrits per dones i presentava les seues autores com un moviment literari amb entitat pròpia.
Monserdà hi situava en un lloc d’honor Maria Josepa Massanés i hi reunia altres escriptores destacades de l’època: Victòria Penya d’Amer, Pilar Maspons i Labrós, Joaquima Santamaria —coneguda pel pseudònim d’Agna de Valldaura—, Agnès Armengol de Badia, Manuela de los Herreros i Margarida Caimari, entre d’altres. Aquell número demostrava que les dones literates ja no eren casos aïllats, sinó que formaven una comunitat literària que reclamava visibilitat.
Vist des d’avui, aquell exemplar de La Llumanera representa un precedent directe dels projectes editorials feministes del segle XX. Si Monserdà havia reunit simbòlicament les escriptores catalanes en una revista publicada a Nova York, quasi un segle després Mary Chordà els donaria una editorial pròpia.

Les veus oblidades de les Terres de l’Ebre
Aquesta història també té un capítol ebrenc, encara massa desconegut. Durant les darreres dècades del segle XIX i els primers anys del XX, diverses dones de les Terres de l’Ebre van començar a publicar poemes, narracions i articles a la premsa local.
Entre les pioneres hi trobem Cinta Benet i Cinta Sabaté, vinculades als ambients literaris tortosins i als certàmens poètics de finals del segle XIX. Una altra literata destacada és Catalina Ferré Mayordom, d’Ulldecona. Les seues composicions apareixen disperses en periòdics i revistes, però testimonien que la Renaixença també va tindre una expressió femenina al centre de la nació catalana.
Clara Rocamora de Rodríguez és una de les primeres dones de les Terres de l’Ebre de les quals tenim constància pública com a autora. Va desenvolupar la seua activitat literària a mitjan segle XIX, en els ambients romàntics de Tortosa. La seua presència està documentada al setmanari El Ebro (1845), la primera publicació de la ciutat. En el número 4 hi apareix un poema seu, “A los redactores de El Ebro”, escrit en castellà, fet habitual abans que la Renaixença consolidés el català com a llengua literària. El poema felicita els joves intel·lectuals tortosins que impulsaven la revista i manifesta l’orgull de pertinença a la ciutat:

Muy conmovida, gozosa,
entusiasmada celebro
a los de la empresa honrosa
que hacen lucir a Tortosa
en las páginas de El Ebro…

La seua importància rau en el fet que és un precedent immediat de les escriptores de la Renaixença i demostra que les dones ja participaven, encara que de manera molt minoritària, en els cercles culturals de la ciutat abans de l’esclat del moviment renaixentista.
En el cas d’Enriqueta Ferrús i Ribes (Ascó, 1837 – Tortosa, 1897), la seua aportació és extraordinària. No va destacar com a poeta o novel·lista, sinó com una de les grans empresàries culturals de la Tortosa de la Renaixença. Era filla d’un mestre destinat a Xerta, on va formar-se al costat del farmacèutic i científic Antoni Añón i Cortiella, de qui va adquirir coneixements de química aplicada. L’any 1889 es casà amb Francesc Mestre i Noé, un dels intel·lectuals més importants de la Renaixença tortosina. Dos anys més tard, el matrimoni va adquirir la històrica Llibreria Religiosa, Científica i Literària, considerada una de les més antigues de Catalunya. Tot i que sovint la documentació ha atribuït el negoci al marit, les investigacions actuals remarquen que qui realment dirigia la llibreria i la impremta era Enriqueta Ferrús.
Encara que només se li conega alguns articles com a creació literària pròpia, la seua contribució al món del llibre va ser decisiva. La seua llibreria era un espai de difusió de les idees de la Renaixença, un centre de distribució de llibres i un punt de trobada dels intel·lectuals ebrencs.

Un dels focus més actius va ser el quinzenal El Llamp, editat a Gandesa, una de les publicacions culturals més importants de les comarques ebrenques durant els anys vint. Contra el que era habitual en la premsa de l’època, el seu director va obrir les pàgines del setmanari a les dones escriptores.
La primera va ser Maria Serres i Margalef, de la Serra d’Almos (Ribera d’Ebre). Entre 1921 i 1926 va ser l’única redactora de la revista, des d’on va publicar articles i poemes que reivindicaven una nova mirada femenina en una societat profundament conservadora. Quan va traslladar-se a Barcelona va continuar escrivint i va obtindre reconeixement al concurs literari de la revista La Dona Catalana, que li va publicar diversos poemes. Més tard va tornar a la seua terra natal, des d’on va col·laborar també a les revistes La Riuada i Tivissa. La seua trajectòria, recuperada recentment per l’investigador Joan Marco Arroyo, la converteix en una de les primeres intel·lectuals feministes de les Terres de l’Ebre.
El relleu el va prendre una altra jove ebrenca que mereix ocupar un lloc destacat en aquesta genealogia: Maria Llaó i Martí, natural del Perelló, que signava amb el pseudònim Montserratina. Estudiant de magisteri, va incorporar-se a la redacció d’El Llamp l’any 1926. La seua presència no va seranecdòtica: representa l’aparició d’una nova generació de dones formades que començaven a ocupar espais d’opinió i de creació literària fins llavors reservats quasi exclusivament als homes.
Més endavant, Josefina Martínez-Aguado, coneguda pel pseudònim Fina Mar i vinculada a Alcanar, destacaria com a poeta, dramaturga i periodista, consolidant una presència femenina cada vegada més visible en la cultura ebrenca.
Aquestes autores formen una mateixa cadena. Des de les primeres poetes de la Renaixença fins a les periodistes i articulistes d’El Llamp, totes comparteixen una característica: van escriure en un context en què les dones tenien enormes dificultats per accedir a la vida intel·lectual. Moltes van publicar només en revistes locals, sense arribar mai al llibre, fet que explica que hagen quedat fora dels grans manuals de literatura catalana. Recuperar-les avui és restituir una part essencial de la memòria cultural nostrada.
Els estudis recents sobre la premsa ebrenca indiquen que no eren excepcions. Les hemeroteques conserven desenes de poemes, narracions i articles signats per dones que encara esperen una recuperació sistemàtica. La història literària de les Terres de l’Ebre continua, en aquest sentit, incompleta.

Una genealogia recuperada
La història de la literatura catalana no pertany únicament als grans noms masculins. També és la història d’aquestes dones que van escriure quan quasi ningú no esperava que ho fessen, que van publicar en revistes locals, que van guanyar premis en certàmens literaris, que van defensar el dret de les dones a educar-se i a escriure i que, generació rere generació, van obrir el camí perquè altres poguessen continuar-lo.
Des de Maria Josepa Massanés fins a Mary Chordà hi ha un fil continu de quasi cent setanta anys. Recuperar-lo és també recuperar una part imprescindible de la història lletrada dels Països Catalans.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!