Emigdi Subirats i Sebastià

Un dels meus orgulls personals més preuats rau en el fet d’haver tingut durant els darrers anys una estreta relació d’amistat amb Curt Wittlin, un dels grans investigadors de la literatura catalana medieval.
Nascut Kurt, fent ús de grafia germànica, va veure la primera llum a Reinach, al cantó suís de Basilea-Camp. El fet de conèixer i rebre el mestratge del professor castellonenc Germà Colón1 a la Universitat de Basilea va influenciar-lo notablement, atès que va introduir-lo en els estudis de la llengua catalana que varen esdevenir la seua gran passió. El 1967 va ser nomenat professor de llengua i literatura franceses a la Universitat de Saskatchewan, a la ciutat canadenca de Saskatoon, de la qual va ser catedràtic de filologia romànica i lingüística històrica. Amb el pas dels anys s’havia de convertir en tot un referent quant als estudis sobre la literatura medieval, el primer Segle d’or de les nostres lletres.
Ens trobem davant d’un estudiós molt estimat pel seu caràcter afable i per la qualitat dels seus treballs filològics. Va ingressar a les més importants entitats d’estudis del país i va estar degudament reconegut per les institucions nacionals. Va convertir-se en un gran expert sobre l’obra del frare franciscà Francesc Eiximenis (Girona, 1330-Perpinyà, 1409), un dels autors catalans medievals més llegits, copiats, publicats i traduïts, sobre el qual va treure a la llum estudis com: Psalterium alias Laudatorium (Toronto, PIMS, 1988), Lo Llibre de les Dones (Barcelona, Curial, 1981), De Sant Miquel Arcàngel (5è tractat del Llibre dels Àngels. Barcelona, Curial, 1983).
A principis del segle XXI, després de 40 anys per terres nord-americanes, va establir-se vora l’Ebre, on va viure amb passió la catalanitat, el desenvolupament dels estudis literaris i la vida cultural a casa nostra. La figura de Curt Wittlin va apassionar-nos veritablement. Home polifacètic i polièdric, fidel a la catalanitat, va deixar-nos un llegat d’estudis molt valuós.
Una de les passions que vàrem compartir amb l’amic Curt Wittlin va ser l’independentisme. Independentista convençut, s’indignava amb tot l’entramat repressiu de l’estat espanyol, que es va re-emprendre amb força justament el dia en què ell ens deia el darrer adéu per a vergonya col·lectiva. Creia fermament en el futur d’aquest país en llibertat. A partir de les seues coneixences als anys 1960, durant la seua primera estada a Barcelona, va endinsar-se en el món de la catalanitat. Amb el  pas dels anys va relacionar-se amb intel·lectuals provinents del País Valencià i de l’Alguer, així com amb molts del Principat vinculats a les grans institucions catalanes com l’Institut d’Estudis Catalans o associacions com Òmnium Cultural.
Vaig anar aprofundint la meua coneixença d’un intel·lectual que se’m presentava com tot un savi enciclopèdic. Quedava molt sovint amb ell a la biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, als butacons de la qual em va fer cinc cèntims de tota la seua trajectòria vital. Vaig poder enllestir la seua biografia, a partir de les seues pròpies narracions, en el qual vaig intentar retratar la seua faceta de poliglota, de gran coneixedor de llengües i d’estructures lingüístiques. Malauradament, ja es trobava en un moment en què la demència l’assetjava i no recordava algunes coses que m’haurien estat de gran utilitat.

Vora l’Ebre
Fugit irreparabile tempus: el temps no corre, vola! Comptat i debatut, havia arribat el moment decisiu que els permetria fer un tomb de 180 graus en llurs vides. Els Wittlin, després d’uns quants anys agitats i excitants, amb un munt d’altes responsabilitats laborals i continus èxits acadèmics, havent plasmat Curt una fructífera carrera d’investigació literària, afrontaven amb entusiasme l’hora de la jubilació. La benvinguda a una nova centúria donava validesa a una nova dita que sonava a música francament celestial: “segle nou, vida nova”.
Havien estat feliços per terres canadenques. S’havien integrat totalment al país i havien entaulat magnífiques amistats personals així com amistats laborals. Tanmateix, el clima de Saskatoon comporta temperatures extremes, amb un fred àrtic massa cops insuportable. Varen acordar que anirien a la recerca d’una zona molt més temperada per establir-s’hi definitivament, sense gaires estridències climàtiques, allunyats de les glaçades perennes i de les vestimentes gruixudes.
Varen elegir els Països Catalans com a nova destinació de residència. Ben pensat, no podia ser d’altra manera, atès que era el país amb el qual tenien més vinculació sentimental, el qual admiraven profundament per la perseverança cultural, lingüística i literària de la seua gent. Curt hi tenia molts amics i col·laboradors; d’aquesta manera, podria continuar realitzant la seua tasca erudita més eficaçment.
Els quefers d’investigació literària, a redós tostemps de la causa catalanista, l’havien portat en nombroses ocasions a la capital del Túria, on acostumava a donar un cop d’ull a alguns destacats manuscrits medievals a l’Arxiu Històric, per posteriorment retrobar-se amb els seus actius col·laboradors del laboriós Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València. Durant el trajecte ferroviari des del cap i casal fins a la influent ciutat del Micalet, solien passar per uns terrenys força plans que desprenien una notable bellesa paisatgística. En alguna ocasió va fer escala durant el viatge a l’estació de ferrocarril de Tortosa, ja que volia consultar un manuscrit del segle xv que es trobava a l’Arxiu de la Catedral de Santa Maria. D’aquesta i d’altres fructíferes visites posteriors va sorgir l’article: “Un cas de «guerra» domèstica a Tortosa l’any 1401, descrita pel notari Ramon Ortolà, el reu, en una carta rimada a la muller”.
En aquest context va fer una coneixença decisiva, un dels principals homenots de cultura ebrencs: l’arxiver, poeta i historiador Jesús Massip, amb el qual enraonava a bastament sobre aspectes molt determinats de la història local i nacional durant el període de la Reconquesta. La seua filla, la coneguda poeta Cinta Massip, li va ensenyar zones bellíssimes i emblemàtiques del delta de l’Ebre i del Port que varen fascinar-lo.
Quan va tocar prendre la decisió definitiva, li va vindre en ment que Tortosa també tenia muntanyes al voltant, cosa que sempre era tot un actiu per a qualsevol persona helvètica. Tantost, ens posarem poètics i direm que els captivava la contemplació de la calma existencial que mostraven aquells camps i aquells turons. Van pensar que la vida no seria tan carregosa, onerosa o exigent com en les dos grans capitals del nord i del sud. Amb tot, volien oblidar per sempre més el rellotge de les presses, a la vegada que podrien fer llargues caminades i els tocaria agafar molt poc el cotxe. I la ferma decisió va ser la de fer casa a la terra de l’Ebre, en aquella zona de cruïlla on es balla la jota, s’usen les tres primeres persones del possessiu en -u-, mentre que la rica gastronomia es nodreix d’anguila i d’anques de granota.
Varen adquirir un mas a la partida del Barranc de Sant Antoni, prop de la Raval de Crist, al municipi de Roquetes (Baix Ebre). Estava situat a la falda mateixa del Port, des d’on contemplaven l’alçària imponent de Caro, la muntanya que uneix uns quants municipis ebrencs i del Matarranya. Tenien cura d’animals domèstics mentre anaven conreant hortalisses diverses en un hortet menut de producció casolana. Hi varen romandre durant sis anys, durant els quals varen gaudir de la pau ambiental i d’un model de vida casolà, pagès, rural, el qual distava bastant del que havien portat fins al moment.
Tots dos solien fer ús habitual de la biblioteca Mercè Lleixà2 de Roquetes, que ocupa el segon pis del Centre Cívic municipal, en un edifici espaiós i de gran valor arquitectònic situat just al davant de l’històric Observatori de l’Ebre. D’immediat va guanyar-se la confiança i l’admiració de la seua directora, la Begonya Ferré, i d’altres bibliotecaris com el Marc Jornet i la Mentxu Pérez, que amb llur tracte exquisit el feien sentir de debò com a casa.
Durant aquests primers anys vora l’Ebre va continuar fent les seues habituals excursions per serralades de la Catalunya Central o en zones més meridionals del País Valencià com els Serrans o la vall d’Albaida. Planificava a consciència aquestes sortides, normalment a la primavera o a la tardor, que li permetien, a la vegada, mantindre’s en forma i trepitjar indrets naturals bellíssims fins llavors desconeguts per ell.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!