Emigdi Subirats i Sebastià

CURT WITTLIN SOTA LA DOLÇA REMOR DE L’EBRE

Baixo el Coll de Balaguer
entre mel i gent pesquera
i, com si es tanqués el mar,
veig la Punta del Fangar.
Brilla el far entre les dunes,
la primera llum del Delta.

Un cop jubilats de la docència, al tombant d’aquesta centúria, després de quatre dècades per l’amplíssima pradera canadenca, l’admirat amic Curt Wittlin (Reinach, Basilea camp, 1941-Tortosa, 2019) i la seua esposa Marie-Louise van tindre el gust d’instal·lar-se vora l’Ebre, a la vella Ilercavònia2, un territori de la història ancestral situat al vell mig de les dos grans urbs de l’antiga corona d’Aragó. Van fer casa a la falda del Mont Caro, en un indret idíl·lic a redós del barranc de Sant Antoni, on portaven una vida carregada de passejades per la serralada, sense deixar de banda la cultura llibresca.

Mil moixons blancs em saluden
quan travesso les llacunes:
olor d’arròs, colors d’aigua,
arbres grans i solitaris.
Al fons, la sal de la Banya,
des d’on la Ràpita canta.

Sota el capell de Montsià
enfilo cap al Marjal,
de la vora del riu Sénia
veig camins que van al sud:
les mateixes oliveres…
els mateixos garrofers…

Som terra de cruïlla, que uneix un mateix parlar, uns mateixos costums i un mateix paisatge omplert d’arròs, d’oliva, de garrofa, d’ametlla, de taronja, de carxofa i de mandarina. De l’Ametlla de Mar a Alcalà de Xivert, i de la Codonyera – on s’escriu la clara llengua d’Espriu – al tram final d’aquell riu ample i florit de tarongers florits4… Les mateixes oliveres, els mateixos garrofers.
Un dels meus orgulls personals és haver entaulat una estreta relació d’amistat i d’intercanvi de coneixements literaris amb aquest homenot catalanista que va dedicar bona part de la seua vida a estudiar les nostres glòries medievals: sobretot el frare franciscà Francesc Eiximenis.
En un tres i no-res va esdevindre un usuari preuat de la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, a la vegada que va col·laborar en nombroses ocasions amb la Biblioteca Manuel Pérez Bonfill7 de Campredó. Amb l’amic Curt vaig tindre el plaer de compartir moments daurats amb la seua dialèctica impactant i precisa, atès que la seua saviesa era enciclopèdica.
Mentre sentia la dolça remor de l’aigua en el record8, vivia amb passió la catalanitat, la vida literària ebrenca, s’esplaiava amb els seus coneixements sobre els esdeveniments medievals més destacats a casa nostra, així com defensava sense embuts l’ideari independentista. Soci d’Òmnium cultural, altament vinculat al País Valencià, usuari quasi diari del centre llibresc de la ciutat, caminador i excursionista incansable, durant els darrers anys de la seua vida va rebre tot un seguit d’homenatges merescuts per part d’amics i d’institucions.
L’Ajuntament de Tortosa li va encarregar que fes la conferència de la Diada Nacional l’any 2015, mentre que al Campus Terres de l’Ebre de la URV també se li va fer un reconeixement amb la presència de l’alumnat de literatura catalana dels instituts de secundària municipals.

Els professors Lola Badia, Albert Hauf i Emili Casanova, de les Universitats de Barcelona i de València, li van editar un llibre en homenatge a la seua trajectòria acadèmica i investigadora. Es tracta d’Studia Mediaevalia Curt Wittlin Dicata, estudis medievals en homenatge a Curt Wittlin, en el qual van participar alguns dels millors especialistes del moment en la riquíssima literatura catalana del Segle d’or.
Oimés, era un entusiasta defensor de les variants lingüístiques d’un mateix idioma, que en una situació normalitzada rebria un sol nom i no estaria fragmentat lingüísticament, sociològicament i políticament. Més important que res, mai no sofriria la perenne persecució judicial ni es qüestionaria el seu ús a l’escola pública! Un parlar que ve d’antic i pel qual hem de lluitar amb totes les nostres forces.

A la claror que don la Llumanera/ s’esbargiren les ombres del meu cor/ com l’alè de dolça primavera/ es fon la neu i brota falaguera, d’aromes rica, encisada flor./ Confesso mon pecat, la nuvolada/ del negre oblit ja l’ànima cobria/ i n’era per ma lira menyspreada/ la llengua d’Ausiàs March,/ l’anomenada hermosa parla d’en Vicenç Garcia./ Mes dintre el cor com la vestal romana/ la sacra flama en amorós caliu/ guardava jo ma llengua catalana,/ l’aucell migrat a terra llunyadana/ sols pot cantar lo que aprengué en son niu./ Ben haja ton afany la Llumanera/ penyora n’és de màgica victòria/ del progrés laietà noble senyera/ escolta lo que et diu la pàtria entera/ Pus parla català, Déu li don glòria.

Li complaïa fer ús del subdialecte tortosí. En el seu vocabulari habitual hi havia paraules com: moixó, granera, roig, poal, abadejo, bajoca, baldana, brossat, catxel, esgambi, escurar, espill, iaio i iaia… mentre fonèticament parava atenció a fer que la vocal e sonés e. Somreia com un trapella quan feia esment d’algun vocable que es deia d’una manera determinada a poblacions com La Cava, l’entonació en cançoneta a Xerta, o el parlar amb la vocal o a Paüls. Llavors, endegava tota una dissertació sobre el Schweizer Deutsch, i potser queia en una contradicció quant a la seua opinió sobre l’ús d’aquest parlar alemànic en l’àmbit literari.

Ebre amunt, ciutats antigues,
entre torres i campanes,
guarden les pedres dels ibers,
les monedes dels romans,
les cançons i l’art dels moros
i les cases dels cristians.

Coneixia molt bé l’obra del literat renaixentista Cristòfor Despuig (Tortosa, 1510-1574), autor d’una joia nostrada «Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa», que conté frases antològiques en defensa de la llengua catalana, així com una inigualable riquesa lèxica referent a termes agrícoles i pesquers. Va entusiasmar-se amb la traducció a l’anglès de Henry Ettinghausen: Dialogues. A Catalan Renassaince Colloqui Set in the City of Tortosa.
Es mostrava contrariat amb el pensament i modus actuandi de sant Vicent Ferrer (València, 1350-Gwened, Bretanya 1419), del qual criticava el seu lamentable paper al decisiu Compromís de Casp (1412), llaurant a favor d’una dinastia forastera, així com en la difusió de l’antisemitisme a la històrica Disputa de Tortosa (1413-1414).
Amb veu ferma Curt Wittlin exposava la seua visió de la disputa de Tortosa: el més important debat interreligiós entre representants cristians i jueus el qual es va dur a terme a la Corona d’Aragó. Va donar vida a una sèrie de sessions d’adoctrinament religiós amb l’objectiu de forçar les autoritats religioses jueves un reconeixement de les seues “errades” en matèria de fe davant els seus correligionaris, els quals també van haver d’assistir-hi, obligats per l’autoritat papal. Va desenvolupar-se durant 67 sessions, entre Tortosa i Sant Mateu del Maestrat.
Curt havia estudiat abastament les raïls jueves del nostre territori. Al cap i casal del tram final de l’Ebre català va existir de vell antuvi una important comunitat jueva que al temps de la conquesta de la ciutat va pactar amb el comte Ramon Berenguer IV. El sobirà, de retorn de la victoriosa expedició a Lleida va promulgar-los, el novembre de 1149, una carta de Franqueses, possiblement la primera d’aquesta índole al Principat; en la qual els assignava per habitatge la zona de l’entorn de les antigues Drassanes -Locus in Tortosa que apelatur Daracinam sirnul cum ipsis torribus- a seixanta famílies, que hom calcula sobre les tres-centes persones, tot i preveient llur expansió a la vila nova de Remolins, així com altres llocs del seu terme. Existiren comunitats al llarg de la Ribera de l’Ebre, destacant la de Xerta, Flix, l’Aljama de Móra i, traspassat el riu, la de Falset.
Quant al pas de San Vicent Ferrer per les nostres contrades, l’havia seguit pas a pas: les seues visites a Catí i les seues pernoctacions a l’ermitori de Vallivana, quan anava o tornava dels seus viatges i de les seues predicacions a Casp (Compromís de Casp, 1412), Morella (entrevista amb el Papa Luna i el Rei Ferran, 1414), Sant Mateu (Final Cisma d’occident, 1429).
Tostemps concloïa amb una asseveració cèlebre: no podria haver sigut amic d’Eiximenis!

Cap a les terres de dalt
roques com les de Benet,
serres com les de Cavalls i Pàndols,
i un vi que porta alegria,
inspiren pintors, artistes,
somniadors de nit i dia.

I, al mig de tot, el gran Port
que és la muntanya més alta:
es pot veure, en dia clar,
del Pirineu a Mallorca,
el Coll de l’Alba, Cardó
i tots els colors del Delta.

Diu que al Tossal dels Tres Reis,
quan fa vent, sona una jota,
i que la canten tres veus,
tres veus que se saben entendre:
Matarranya, Maestrat
i la gran terra de l’Ebre.

Coneixia tota mena d’estudis sobre la Tortosa de l’Edat Mitjana i l’important paper jugat per l’Orde del Temple. En va fer cinc cèntims en un dels programes radiofònics de Lletres Ebrenques, a Antena Caro Roquetes. També va parlar de tot l’entramat literari nostrat. Va fer asseveracions de pes com el fet que una literatura per nodrir-se necessita estabilitat i calma social i progrés econòmic. Va situar les lletres catalanes en el context de les més importants del món.
Al 2015 va canviar de residència i va passar a viure al carrer de l’Escorxador vell, just darrera de la catedral de Santa Maria i molt proper a la biblioteca. Allí vam anar trobant-nos més sovint encara. Les butaques situades al costat dels prestatges dels periòdics eren testimoni de les nostres llargues converses.
Com a cirereta del pastís més dolç, compartíem passió per la ciutat de l’Alguer, la nostra Barçaruneta10, la qual havia conegut en alguns dels seus actius viatges culturals. Com he dit anteriorment, estava molt interessat en les parles dialectals, solia col·leccionar paraules dels llocs que visitava.
Algun cop parlàvem en alemany. Era un poliglot que parlava vuit llengües correctament: Schweizer Deutsch (també hoch Deutsch), français, italiano, català, castellano, English, romanès, i provençal-occità. Menjava a part el seu domini del llatí! Les nostres converses lingüístiques eren extensíssimes, carregades de comparacions i amb ferma explicació sobre l’ús apropiat.
Era del parer que els accents diversos i la diversificació lèxica proporcionen una gran riquesa lingüística territorial. Havia nascut en un país on es parla una variant de l’alemany inintel·ligible per als ciutadans de Deutschland; havia viscut al Canadà durant 40 anys, on es parla també una variant de l’anglès força diferenciada tot i que molt uniforme a l’hora d’escriure; finalment, havia vingut a les Terres de l’Ebre, indret que suposa tota una mina lingüística en la llengua d’Ausiàs March!
Per a orgull nostre, l’Institut d’Estudis Catalans era la casa de tres bons amics seus, que han realitzat una faena extraordinària per la llengua que es parla de les Corberes al Segura, i del Cinca – amb la barca del temps amb el vent de llevant11 – a l’Alguer.
Admirava la tasca abnegada de Joan Salvador Beltran i Cavaller (Tortosa, 1933-2020), nom d’or de la filologia vora l’Ebre, coautor d’Aïnes i Cruïlla, una proposta sobre l’estàndard occidental. Mantenia una relació d’estretíssima amistat amb l’Artur Quintana i Font (Barcelona, 1936), un dels grans estudiosos del català al Matarranya i a la Franja de Ponent, resident a La Codonyera (Matarranya). Last but not least, el tercer mosqueter de la casa era Miquel Àngel Pradilla (Rossell, 1960), probablement l’homenot de cruïlla que ha tirat endavant més empreses culturals envers la promoció de les lletres catalanes.
Curt va deixar-nos després d’una llarga malaltia d’envelliment prematur. Sortosament, vam poder-lo acomiadar amb tots els honors literaris, tal com li hauria complagut. Al darrer comiat hi van ser presents tota una amalgama d’escriptors i artistes ebrencs, així com els màxims responsables polítics de la ciutat i de l’àmbit cultural ebrenc, i representants de l’Institut d’Estudis Catalans. Tal com era de menester!

Tanmateix, la Maria Lluïsa Wittlin va sorprendre’ns molt gratament en comunicar-nos que el seu marit i ella havien decidit concedir un significatiu llegat econòmic a les biblioteques de Tortosa i de Campredó, com a mostra d’agraïment a l’atenció rebuda. Des del govern de Campredó vam poder adquirir un equip audiovisual que ens permet emetre diversos vídeos sobre el món medieval a la torre de Font de Quinto, una de les construccions templeres de guaita més emblemàtiques de les comarques centrals dels Països Catalans. En homenatge, se li ha dedicat una placa amb la inscripció: Sapere Aude, L’humanisme viatja amb els llibres. Una frase sui generis, que pretén transmetre tot un ideari intel·lectual i literari exemplar.
Curt Wittlin era suís de naixement, canadenc pel fet laboral, i català de cor i d’ànima.

Són paisatges i colors,
són pobles, cases i pedres,
són històries i són anys,
som els hòmens i les dones.
Són sentiments, són amors…
Som de la terra de l’Ebre.

Emigdi Subirats i Sebastià
Campredó (Baix Ebre), 9 de juny de 2022

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!