Emigdi Subirats i Sebastià

Hi ha un discurs que, de tant repetir-se, corre el risc de convertir-se en una mena de fatalisme territorial: el nostre escriptor no ha arribat prou lluny perquè és de Tortosa; la poeta no és coneguda perquè viu vora l’Ebre; l’autor del Maestrat no entra en els grans circuits perquè viu massa lluny de València. I així, a poc a poc, acabem explicant la història de la nostra literatura més a partir de les injustícies que ha patit que no pas a partir del valor real de les obres. Crec que cal fugir d’aquest victimisme.
Començarem reconeixent una evidència: la generació del 1952 a Tortosa és d’una categoria excepcional. Autors com Gerard Vergés o Zoraida Burgos tenen una obra que mereix perfectament una consideració literària de primer nivell. Ells sí que han arribat al cercle intel·lectual i literari català. No han esdevingut, però, autors de gran públic. Aquí hi ha una diferència fonamental. Una cosa és la qualitat literària i una altra, ben diferent, la capacitat de projecció pública, la qual no depèn únicament del valor d’una obra.
No podem oblidar que aquests autors no van fer de la publicitat de la pròpia obra una prioritat. No van lluitar especialment per exterioritzar-la, promocionar-la, convertir-se en personatges públics o entrar en els mecanismes de visibilització que sovint són necessaris perquè un escriptor arribe a un públic més ampli.
Gerard Vergés fugi del victimisme amb una lucidesa gairebé proverbial: ens pensem que a un autor de Guadalajara li posen una catifa roja a Madrid? a un escriptor de Verona li obren automàticament les portes de Roma? A un autor de Grenoble li estan esperant a París? Naturalment que no. Per tant, el problema no és exclusivament tortosí, ebrenc ni tan sols català. És, en bona mesura, un problema de centralització cultural i de circulació territorial de les obres. Aquí és on crec que hem de posar el focus. El problema no és només Barcelona. Durant massa temps hem reduït la qüestió a una dicotomia molt simple: Barcelona —o, en altres àmbits, València i Palma— contra la resta, però la realitat és molt més complexa.
La transmissió literària té una enorme quantitat de fronteres interiors. Un autor pot ser perfectament conegut a Barcelona i, en canvi, ser gairebé desconegut a Tarragona. Pot formar part del cànon català i no arribar mai al lector d’una comarca veïna. Pot ser estudiat a la universitat i ignorat completament a les biblioteques o als instituts d’un territori que geogràficament li és molt proper. Això ens obliga a parlar d’una escassa difusió territorial de la cultura, i aquesta escassa difusió no afecta només els autors ebrencs. Posem-ne alguns exemples.
Qui coneix realment a les Terres de l’Ebre l’obra de la tarragonina Montserrat Abelló, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes? Precisament per això va tindre tot el sentit dedicar-li una sessió del curs de la UNED de Tortosa sobre escriptores: «Montserrat Abelló: La veu poètica i traductora de l’exili», dedicada a la seua poesia, a la traducció i al seu paper en la visibilització d’autores com Sylvia Plath i Adrienne Rich.
El mateix podríem dir d’una autora contemporània de la talla d’Olga Xirinachs, o d’un escriptor històric com Joaquim Bartrina, de Reus. Quants lectors ebrencs coneixen de debò Bartrina? Quants lectors reusencs tenen una relació habitual amb els escriptors tortosins? Quants tarragonins han llegit Vergés?
L’immens Giner Sorolla
Els ponts són insuficients. Mirem cap al sud. Pensem en Alfred Giner Sorolla, nascut a Vinaròs el 1919. Aquí tenim un cas extraordinari: científic de primeríssima categoria, farmacòleg i bioquímic, poeta i assagista, membre de l’Institut d’Estudis Catalans des de 1992, doctor honoris causa per la Universitat Jaume I. Giner Sorolla va desenvolupar bona part de la seua extraordinària trajectòria científica als Estats Units, on va treballar a l’Institut Sloan-Kettering de Nova York i posteriorment a la Universitat del Sud de Florida. També va ser poeta. És difícil imaginar una trajectòria intel·lectual més rica. Tanmateix, quants lectors de les Terres de l’Ebre coneixen l’obra literària de Giner Sorolla?
Perquè Giner Sorolla no és simplement «un escriptor de Vinaròs». És un intel·lectual de dimensió internacional que va conservar una vinculació profunda amb la llengua i la cultura catalanes. El problema, per tant, no és la qualitat. És la circulació.

Desideri Lombarte: una altra frontera interior
Un altre exemple magnífic és Desideri Lombarte, de Pena-roja de Tastavins. Va ser poeta, narrador, dramaturg, investigador i una figura essencial de la cultura catalana a la Franja de ponent. Fora dels cercles literaris ebrencs i matarranyencs més atents a aquesta tradició, continua sent un autor insuficientment conegut. No és difícil entendre per què. Pena-roja és frontera administrativa, lingüística i cultural. Les fronteres administratives tenen una capacitat extraordinària per convertir una mateixa cultura en cultures aparentment separades.
Lombarte és un cas paradigmàtic perquè la seua obra demostra justament el contrari: la cultura no entén les fronteres que els mapes administratius han imposat al territori.
Anem encara més enrere. Brauli Foz, nascut a Fórnols del Matarranya el 1791, és una figura extraordinària del segle XIX. Fou catedràtic de grec, humanista, llatinista, periodista, escriptor i autor d’una producció molt extensa. És conegut sobretot per Vida de Pedro Saputo, una novel·la de tradició picaresca que ocupa un lloc molt destacat dins la literatura aragonesa.
El 1863 va presidir els Jocs Florals de Barcelona i hi va pronunciar un discurs en català en què defensava l’agermanament entre catalans i aragonesos i recordava el passat compartit. Malgrat això, quants lectors de les Terres de l’Ebre tenen present Brauli Foz? Això ens hauria de fer reflexionar.

Vinaròs també té memòria
I si continuem baixant, trobem Wenceslao Ayguals de Izco, nascut a Vinaròs el 1801. Va ser escriptor, editor, traductor, periodista i polític. Va conèixer figures centrals del Romanticisme castellà, va fundar empreses editorials i va tindre un paper important en la difusió de la novel·la per lliuraments i del fulletó literari. La seua figura fou prou important perquè Vinaròs li dediqués una exposició commemorativa pel bicentenari del seu naixement i perquè avui l’auditori municipal porte el seu nom. Però fins i tot un personatge d’aquesta magnitud pot quedar reduït a una referència local.
I què dir d’Antoni Altadill, tortosí, nascut el 1828, periodista, polític i escriptor extraordinàriament fecund? Avui la seua obra queda molt lluny del grau de coneixement que mereixeria. El seu Barcelona y sus misterios, publicat el 1864, va ser un èxit editorial i va arribar fins i tot al cinema, que en va fer una adaptació seriada el 1915. Un tortosí que va escriure una de les novel·les de més èxit de la Barcelona vuitcentista. Tanmateix, fora d’alguns cercles especialitzats, qui en parla?
La literatura no és una competició entre territoris. És aquí on crec que hauríem de canviar el plantejament. No necessitem afirmar constantment que «Barcelona ens margina» per demostrar que les Terres de l’Ebre tenen una literatura de nivell. No necessitem construir una literatura ebrenca basada en el greuge. El que necessitem és molt més difícil: crear circuits de lectura. Fer que Vergés es llegisca a Tarragona, que Olga Xirinachs es llegisca a Tortosa, que Montserrat Abelló forme part de l’imaginari lector ebrenc. Que Giner Sorolla circule entre Vinaròs, Tortosa, Castelló, València i Barcelona. Que Lombarte sigallegit a Tortosa i que els autors ebrencs siguin llegits al Matarranya. Que Brauli Foz deixi de ser només un nom per als especialistes, que Ayguals de Izco torni a entrar en la història literària compartida, que Antoni Altadill sigui recuperat com el que va ser: un dels autors més prolífics i populars del seu temps.
Aquesta és una política cultural molt més ambiciosa que la simple queixa territorial. Perquè el problema no és només arribar als grans cercles literaris de Barcelona, València o Palma. El problema és que la literatura tampoc circula prou entre els territoris que tenim al costat, i això és una responsabilitat compartida.
Una cultura no és forta quan tots els seus autors han d’anar a un centre per ser reconeguts. És forta quan els seus territoris són capaços de reconèixer-se mútuament. Potser aquesta és la gran assignatura pendent: no aconseguir una catifa roja a Barcelona, sinó aconseguir que, quan un lector d’Amposta mire cap a Reus, Vinaròs o Pena-roja, no trobe una frontera literària, sinó un paisatge compartit.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!