Emigdi Subirats i Sebastià

ELS DOS INFINITS
Corria el 17 de maig de 1943. Ja feia quasi tres anys que el govern del Duce havia pres partit a la segona gran guerra al costat dels tedescs. Al primer alè, l’aviazione legionaria feixista havia atacat els enclavaments militars britànics al nord i a l’est del continent africà. Com a contrapunt, les dos ciutats més importants de l’illa, Càller i Òlbia, havien sucumbit sota les bombes de l’aviació aliada durant el mes de febrer. Eren temps de grans sotracs i pors!
De bon matí el mercat de l’Alguer bullia amb una multitud de dones apressades a la recerca de carxofa i verginya sardes, carabassa, bastonaga, poma de terra i pomata seca, ja que les boques dels fills d’elles estaven famolenques. Ja entrada la tardada, totes ocuparen el moll perquè s’havia escampat la bona nova que les barques portaven un muntó de sardina fresca, suau i lleugerament grassa.
El cel havia lluït durant tot el dia un blau d’encant, tot i que ja s’anava ponent pel Cap de la Caça. Els tons vermells acompanyaven des de dalt un ventet fresc que espargia l’aire salat arreu. La marina, abans calma com si dormís en un somni encantat, s’anava esvalotant a poc a poc. Les pioneres onades desvetllaven un cert pressentiment de malaurança, amb llur so enigmàtic que cridaven al mal temps. La paüra instal·lada als rostres des de feia tantes jornades, ja no podia embolcallar-se. Les faccions allargades diventaven el mirall social del moment.
En Pasqualino Sari feia el pescador, com a fill de tota una nissaga d’homes de la xarxa de tir amb floc. Des que era només un minyó, al costat del sou iaio, havia sortit ben d’hora a la pesca de sorell, verat, anguila, sardina i anxova. Eren temps de pau tremolosa, quan el soroll de sabre de les potències mundials semblava de via baixa, malgrat l’esclat totalitari dels camises negres a Roma just el mateix any en què ell havia arribat a aquest món de sofriment.
Feia uns quants anys que el sou pare havia volgut fer una passa endavant. S’havia format en un vaixell de xarxa de rastreig de l’oncle Marescas, en què passaven setmanes senceres sense veure terra. Com Pasqualino s’anava fent gran, pensava que seria bo que aprengués a guanyar-se el pa a alta mar, perquè la vida devorava el pobre si no cercava vies plausibles per superar-se.
El vaixell Barceloneta es dedicava a la pesca de la llagosta i del corall. Els sous tripulants navegaven fins a l’illa del Català, al municipi de Cabras, a la província d’Aristanis. Rebia aquest nom per la parla que usaven els pescadors algueresos, que era el sou orgull i el signe d’identitat més preuat! També era coneguda pel pòpul com la del Mal de ventre, ja que s’hi aturaven molts vaixells quan els homes havien de fer les necessitats d’ells. Allí cada vaixell pescador tenia designat un terreny determinat, en el qual els més joves aixecaven un campament amb branques i fustes dels arbusts per fer un bon descans, mentre els més vells cuinaven guisats amb fruits del mar que escampaven mil gustos saborosos, amb el bon saber fer que dona l’experiència mesclada amb l’ús de productes que tenien just al redós d’ells.
Pasqualino era de pell morena, moreníssima, gastada per hores de sol que socarra qualsevol que gosa exposar-s’hi. Tenia un nas petitó i la mirada penetrant dins d’uns ulls verds com les maragdes, protegits per unes celles gruixudes. Els sous llavis eren molsuts i vermellosos com una rosella, alhora que duia els cabells ondulats i despentinats. Pels carrerons de l’Alguer vella, caminava sense presses excessives, treia un bell somriure i sempre teniva una paraula afectuosa quan txatxarava amb la gran família que era el veïnat.
Era el dia del sou sant i, havent dinat, va passar per cal barber. A la vila catalana hi havia una barberia a cada cantonada. Ell anava a la de l’Àngel Gallo, els avantpassats del qual havien fet la barba fins i tot al sou besiaio. Els barbers eren homes de saviesa quotidiana, la del dia a dia, que donaven el pronòstic del temps només guaitant la marina i sabien com previndre el mal d’esquena o curar malalties de poca volada. No s’estaven tampoc de dir la seva, amb més o menys entusiasme patriòtic, pel que feia al fenomen bèl·lic, o les darreres notícies de la societat mundana: les morts d’ancians coneguts per tots, les dones que donarien a llum en un tres i no-res, els festejos recents, les xafarderies sobre les entrades i sortides del capellà de torn a casa la veïna, i les discussions inacabables de taverna quan es portaven uns gotets de massa vi i es teniva el puny excessivament lleuger.
Un cop ben abillat va anar a veure la sua minyona, la Maria Farinelli, que habitava al carrer del Carme. Als sous vint anys, no sabia gaire de lletra perquè gairebé no havia anat a costura, ja que les obligacions familiars eren tantes, amb set germans més petits. El sou pare era del pensament que un peix més o menys a la xarxa omplia l’estómac, mentre que la lletra no donava per res i et deixava a mitja vela. A més, el senyor mestre txatxarava en una llengua estranya, que no s’enraonava a casa, fet que a Pasqualino li suposava tota una costa peluda de pujar. De fet, era home de poques paraules, trobar les adients per comunicar-se li suposava tota una muntanya a conquerir, com a xicot reservat i amb mancança de coneixements escolars.
Aquest cop teniva un repte ben personal a complir, que únicament ell podia portar a terme. Volia demanar a la Maria que passés per l’altar de l’església de Sant Miquel. Se n’encarregaria Mossèn Josep Baldino, que era com un germà per al sou millor amic, Francesc, que també volia ficar-se la sotana en un no-res. Si el pare de la Maria ho trobava de menester, l’esposori tindria lloc el darrer diumenge de cavidani, entrat ja l’autunjo, quan molts arbres anirien perdent les fulles i els pescadors d’alta mar farien una merescuda aturada estacional.
En Benito Farinelli va escoltar-lo tot orelles. Abans de donar el consentiment, preguntà alguns detalls sobre la futura llar de la sua filla, per la qual cosa posà un xic nerviós en Pasqualino que no parava de moure el torcaboca. Manco mal que la mare de la Maria va preparar un sopar que et podies xutxar els dits.
Amb el sou de pescador no n’hi havia per llençar coets, però la família Sari sempre havia tirat endavant amb la sor del front, sor que sortia dels bons quefers amb les xarxes i de la laboriositat des d’abans de sortir l’astre. El vaixell dels Sari era dels primers que arribava al moll, carregat d’escrita, de verat, de gats, de gambes, de sípies i, depenent de l’estació de l’any, de bogamarins. Amb una barqueta petita, l’anguila també era una de les sues especialitats més preuades en mesos determinats.
Tot d’una, se sentí un esclafit atrunaró. A casa dels Farinelli tots baixaren els escalons de dos en dos per fer cap al soterrani, que donava a un barranc on convergien les clavegueres. Mancaven set minuts per a les onze de la nit. Malgrat que ni tan sols havien saltat les alarmes antiaèries, van haver-hi tres bombardejos consecutius durant quaranta-tes minuts en què Satanàs prengué possessió de l’Alguer.
L’aviació anglesa, organitzada en dues formacions, una de quatre i una altra de tres, va entrar per l’oest, fora de l’abast de les escoltes antiaèries que es trobaven al Port del Comte i a la zona nuràgica de la Palmavera. Va albirar la costa tenint clar què volien atacar, i va llançar les bombes des d’una altura de 4.000 metres. Va fer estralls arreu, no va deixar res en peu.
Tothom es posava les mans al cap en comprovar que l’hospital havia estat el principal objectiu. Vergonya no era l’expressió adient per retratar l’enuig ciutadà, no teniven paraules per descriure tal crueltat! També els tocà ballar amb la més lletja al palau del senyor bisbe i altres mansions senyorials.
Seguim, a totes les esglésies havien trobat refugi centenars de ciutadans, que volien pensar que era més lo so que lo tro. Es van errar de mig a mig. Havien estat la diana més preuada, sabedors que era on més mal podien causar!
Tota la vila era un desori tenebrós. El panorama dantesc s’havia apoderat del carrer Major i del del Seminari Vell, de la plaça de la Misericòrdia i de la del Gimnàs, del carrer del Bisbe i de la Passejada de Sulis a les Trones. La polseguera grisosa i densa s’escampava en la foscor sepulcral de la nit, i deixava tot el pòpul amb una obscuritat sencera de cos i d’esperit.
Tampoc la Catedral de Santa Maria va quedar al marge de la massacre. Allí s’havien refugiat a trompades en Pasqualino i la família Farinelli, però varen haver de sortir-hi cames ajudeu-me.
El pare de la Maria va endinsar-se pels carrers desolats, amb cossos decapitats sense vida, amb vida perdent-se sota les runes. Centenars de persones varen ser rescatades pels propis supervivents. Tota una multitud tremolosa cridava pel dolor i l’horror que estaven presenciant, però treien forces d’on podien perquè la necessitat no els deixava enfonsar.
Tot eren cossos esquarterats, destrossats… Atroç. Una sensació que marca i mai no es dimentica. Soroll, crits i sang. Per més que havien intentat fugir, va ser del tot impossible perquè havia estat una ratera implacable.
Poc després, el plor compungit a ca Farinelli. Ningú sabia per on parava la Maria. Varen cercar arreu durant les llargues hores de la matinada, sense cap resultat. L’infern vermellós se l’havia engolida!
Varen passar els dies, mentrestant la Maria romania soterrada sota d’alguna dels centenars de teulades enderrocades, vés a saber on! Ja no eren jornades de pesca, ja no eren moments agradables de mercat, eren dies de plor i de soterrament. L’olor a pólvora donava un mal aire a tothom car feia a miques els pulmons. El Pasqualino sentia la mort com a cosa ben propera en la sua ànima. El càntic popular esclatava com a un mirall anímic destrossat:

Era lo desset de maig de l’any quaranta-tres,
trista era la nit del pòpul alguerès;
si mai l’havien cregut de fer una bruta fi
tra bombes i espeçons l’Alguer ha tengut de subir!

Pasqualino en solitari donava mirades atentes a la marina. La bellesa del paisatge amb la immensitat d’aigua ja no el tranquil·litzava com en altres períodes més feliços. L’infern viscut era inesborrable, romandria en ment per sempre més. Aquesta vegada no pescava anguila, la xarxa s’omplia únicament de records. El càntic ressonava de nou marina endins.

Al carrer de la Roda eren tots dormits,
a un so de sirena se’n són tots fugits,
qui fugiva per les bombes, qui pel mitrallament,
aquesta era la sort d’aquesta proba gent.

La sua sirena havia volat amb els corbs d’acer que havien deixat planys d’esglai. Uns genets apocalíptics que havien fet un devessall de la vila i tot ho havien empestat de cendres, de runes i de misèria. Pasqualino va cloure el puny, amb el pensament posat en la sua sirena estimada, i amb un accent de veu acalorada els negres corbs va maleir. Havia estat fugissera la volada dels pirates covards; havien deixat caure dins l’ombra la metralla i fugit esperitats, enllà, enllà del Cap de la caça com si fossin dimonis empestats. Els corbs d’acer, pirates famolencs de sang i de vides innocents, només amb la fosca eren valents!
Sentia les bombes esclafir, sentia els crits estrepitosos, sentia la paüra que estremia tot el sou ésser. Les tropes aliades havien seguit la consigna dissortada del refrany: del bé que te vull, te’n trec un ull. I els càntics plorosos seguien en ment:

Qui fugiva per les torres i qui per les campanyes,
aquelles probes mares les famílies cercaven.
Són gent sense cor, que no escolta raó,
se són dats a mitrallar lo probe pescador!

Caminava vora la marina amb el sou amic Francesc, que li va passar la mà per l’espatlla. Li parlà de la voluntat divina, d’un Déu redemptor que havia volgut provar el poble alguerès, com al vell testament amb Job, que havia sofert mil plagues. Ell entraria al Seminari en uns dies, i el convidà a seguir les sues passes.
En Pasqualino accelerà el sou caminar, deixant enrere el sou amic i tantes esperances. No va trobar cap consol en paraules misericordioses de destins sagrats. De Nadal a Sant Esteve, poc hi vol! Les sues il·lusions s’havien enfonsat en aquest senzill refrany popular. Voliva plorar, però era una cosa propio impossible. El mal de pit aguantava el plor. L’afecte per la sua sirena era infinit!
Des de la platja sorrosa emprengué el camí de no retorn! Les aigües agitades també se l’emportaren envers l’infinit!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!