Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

6 de febrer de 2023
0 comentaris

Conte El pastor de l’Espluga

EL PASTOR DE L’ESPLUGA
Salvador, un jove pastor, només coneixia la partida de l’Espluga, d’on no havia eixit mai. La barrera amb l’anomenada civilització era un barranc pedregós que, quan plovia a bot i barrals, es convertia en un riu d’aigües braves que construïa una paret de sediments inexpugnable. El Mas Matxí, on vivia, era un casalici esvelt, construït feia dos centúries amb unes parets de pedra gruixudes que no deixaven passar el calor. Les estances eren espaioses i lluïen un mobiliari molt antic format per: còmodes, balancins, espills sumptuosos, capçaleres de llit recargolades, quadres amb marcs barrocs, cadires de fusta de roure, i un Sant Crist que ho beneïa tot plegat.
Quan anava a les pastures, li encantava expressar-se en veu alta en solitari per lloar les qualitats dels membres de les diverses generacions que residien en aquella mena de museu rural.
– Mon besiaio Joan és ja centenari i té una salut de ferro. Ha sigut picapedrer, totes aquestes construccions de pedra seca que hi ha per aquí les ha fetes ell!
– La mare pot cosir les teles més fines amb els ulls tancats!
– Cap porc senglar s’atansa al mas perquè saben que el pare els farà la pell més prompte que de seguida!
Vivia envoltat de natura. Els marges atalussen els pendents i donen forma als bancals que permeten els conreus. Les oliveres amb fruit alliberen un aroma fruitat, suau i equilibrat. Se sent el càntic de l’oreneta a la tardor i de la cardina en primavera. La retina s’il·lumina de bellesa!
Xerrar sol era el seu gaudi, escoltava l’eco de les seues converses, remembrava el passat familiar que els havia aïllat.
Els Matxí s’havien enemistat amb els veïns feia cinc dècades, quan el besiaio s’havia discutit amb el veí de la dreta, Ramon de Tupí, per una olivera que donava just a la partició de llurs finques. Van resoldre el tema a cop d’aixada. El jutge va dictar un veredicte contrari a ells, i la família sencera va recloure’s a la vall.
Allí conreaven vegetals, molien gra, feien farina i fabricaven el pa. Quant a ramat, disposaven de tres vaques lleteres, un semental enorme, dotzena i mitja d’ovelles, set corderets, i algunes gallines, pollastres, titots, ànecs i guinees.
– I la mare fa uns guisats que són una delícia per al paladar, i uns formatges inigualables! – de nou amb la seua xerrera en solitari.
L’intrèpid Salvador se’n reia de totes les temors. Com desconeixia què passava barranc enllà, es feia tota mena de preguntes.
– Més enllà de les pastures, l’aigua és tan refrescant, l’aire és pur, els objectes són sòlids o líquids, se sent el càntic de les tórtores?
Potser algun cop es decidiria a traspassar els límits de la vall. La ment sovint el dirigia a un món amb xiques fadrines que ballaven en nits de lluna plena prop del riu Iber, que el besiaio li havia idealitzat. La brisa nocturna les inspirava, les danses s’acompanyaven de càntics celestials. Els raigs groguencs de la lluna enlluernaven els moviments. Tot esdevenia or vivent, amb tons daurats i perles exuberants amb un color finíssim.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!