Emigdi Subirats i Sebastià

El text de comiat a una amiga estimada, que no hauria volgut escriure mai

COMIAT A CINTA
«Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d’ells veig armar:
xaloc, llevant los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn».

Ausiàs March ho va escriure fa moltes centúries, quan els humans encara confiaven que el vent podia portar-los cap a un lloc que desconeixien. Avui, davant d’aquesta absència que no sabem encara com anomenar, em venen al cap els versos antics, perquè hi ha moments en què només la poesia sembla capaç d’acompanyar-nos allà on la raó no arriba.
Cinta, ens vam conèixer quan érem uns xiquets. Érem estudiants de Geografia i Història a la UNED, i teníem davant nostre aquell territori immens i gairebé infinit que és la història. Encara no sabíem quasi res de la vida. No sabíem les alegries que vindrien, ni les dificultats, ni els fills, ni les responsabilitats, ni les pèrdues. No sabíem que els anys passarien amb una velocitat que llavors ens hauria semblat impossible. Tanmateix, ja sabíem una cosa: ens apassionava la història i aquesta passió va ser la primera de les coses que ens va unir.
La història no era per a nosaltres una successió de dates mortes. Era una manera d’entendre el món. Era una porta oberta a les persones que havien viscut abans que nosaltres, als seus somnis, a les seues temors, a les seues guerres, als seus amors, a les seues cases, als seus temples i als seus cementeris.
Així vam començar a mirar les Terres de l’Ebre i la nostra Ilercavònia amb uns altres ulls. Recordo les excavacions del Servei d’Arqueologia de la Generalitat a les nostres terres. Aquelles campanyes arqueològiques que ens permetien tocar, gairebé amb les mans, una història que fins llavors només havíem llegit als llibres. Recordo el jaciment preibèric del Puig Roig al Masroig. Recordo Sant Miquel de Vinebre, aquella finestra extraordinària oberta al món ibèric, aquell lloc on la terra semblava guardar encara la veu d’uns homes i unes dones que havien viscut molt abans que nosaltres. Recordo la plaça d’Alfons XII de Tortosa, i tants indrets del nostre territori que vam recórrer amb aquella curiositat de qui encara no sap que està construint els records que un dia conservarà per sempre. Recordo el castell d’Amposta i el castell d’Ulldecona, amb aquella presència de pedra damunt del paisatge, com si els segles haguessen decidit quedar-se allà per vigilar-nos.
Després hi havia tot aquell món que ens fascinava: les torres templeres i hospitaleres, la Carrova, Font de Quinto, les fortificacions, els camins antics, les ribes de l’Ebre, les empremtes del món templer. Nosaltres miràvem aquelles pedres i hi veiem persones. Perquè la història, Cinta, sempre va ser això per a tu: persones. Potser per això avui la teua absència fa tant de mal. Perquè no acomiadem només una dona que estimava la història, acomiadem una dona que va fer de la història una forma de mirar la vida.

Quan érem joves, ens semblava que el temps era una cosa que teníem. Anàvem amunt i avall, parlàvem, fèiem bromes, descobríem llibres i llocs, imaginàvem projectes. Teníem aquella confiança una mica inconscient de la joventut, quan un pensa que el futur és immens i que totes les coses importants encara estan per arribar. I van arribar, van arribar els anys. Van arribar les feines, les responsabilitats, les preocupacions, les alegries. Van arribar els fills car la vida va anar fent el seu camí.
Però hi ha amistats que, encara que el temps les porte per camins diferents, conserven intacte un territori comú. Nosaltres teníem aquell territori compartit de la joventut, de la història, de l’arqueologia, de les Terres de l’Ebre, de la ilercavònia, dels Països Catalans. Érem, en certa manera, una menuda tribu de memòria.

Si mirem encara més enrere, molt més enrere, podem imaginar els primers humans que van arribar a aquestes terres. Els grecs i els seus déus, amb les històries d’Ulisses, d’Atena, d’Apol·lo i de Dionís. Els pobles de Mesopotàmia, que van aprendre a escriure sobre tauletes d’argila i van descobrir que l’ésser humà podia deixar una marca contra l’oblit. Els egipcis, que van construir monuments per desafiar la mort i van omplir les tombes de símbols perquè els morts poguessen continuar existint en un altre món. Els fenicis, grans comerciants i navegants, que van creuar la Mediterrània i van arribar a aquestes costes, portant mercaderies, llengües, costums i històries.
La Mediterrània sempre ha estat un camí i les nostres terres sempre han estat un lloc de pas. Aquí van arribar pobles, exèrcits, comerciants, pagesos, monjos, cavallers, navegants. Aquí es van construir ciutats. Aquí es van aixecar castells. Aquí es van enterrar els morts. Aquí, molt abans que nosaltres, altres homes i altres dones també van estimar, van patir, van riure i van tindre temor de perdre allò que estimaven.

Després hi ha Hibera. Aquell gran misteri de la nostra arqueologia. Aquell nom que encara sembla contenir una pregunta. On era Hibera? Qui eren aquelles persones? Quina ciutat van veure els ulls dels homes que van arribar aquí? Quina part de la nostra història encara roman sota la terra, esperant que algun dia algú la descobrisca?
Cinta hauria volgut continuar fent-se aquestes preguntes. Perquè hi ha persones que necessiten respostes i n’hi ha que estimen les preguntes. Tu eres d’aquestes darreres. La història et fascinava també perquè mai no està acabada. Sempre queda una inscripció per llegir, una pedra per interpretar, una ceràmica per situar, un document que modifica allò que crèiem saber. Potser per això estimaves tant el patrimoni, perquè el patrimoni és la memòria convertida en pedra. És allò que queda quan nosaltres ja no hi som.
Una torre, un castell, una església, un camí, una muralla, un tros de ceràmica, una paraula. Ara, Cinta, som nosaltres els qui ens convertim en memòria.

Amb tot, avui no vull parlar només de la història que tant vas estimar. Vull parlar de la teua història, de la història més propera, de la història feta de casa, de família, de converses, de preocupacions i d’amor. Aquí apareix Àlex, el teu company de vida. Un home amb qui comparties moltes coses, però sobretot una manera de mirar el món. També amant de la història i de la cultura, semblàveu fets l’un per l’altre. Heu lluitat molt. Moltíssim. Contra circumstàncies adverses que haurien pogut doblegar-vos, i les heu anat superant una vegada i una altra.
Heu tirat endavant amb aquella obstinació silenciosa de les persones que saben que la vida no regala res, però que també saben que cal continuar caminant. Ho heu fet junts. Només hi ha hagut una adversitat que aquesta vegada no heu pogut vèncer: la malaltia. Això és potser el que avui ens costa més d’acceptar, que després de tantes batalles guanyades, aquesta haja estat la batalla impossible.
Àlex, avui no hi ha paraules que puguen omplir el buit que deixa Cinta. Amb tot, sí que hi ha una certesa: tot allò que heu viscut junts no desapareix. Els anys compartits no moren. Les converses no moren. Els records no moren. L’amor no mor. Canvia de lloc. Passa de la vida a la memòria.

Després hi ha Alba, la teua filla. Quanta vida hi ha en aquesta paraula. Des del moment del seu naixement fins avui, quantes coses han passat. Quantes il·lusions, quantes preocupacions, quantes converses, quants moments d’orgull.
Has vist créixer l’Alba. Has vist com aquella criatura es convertia en una dona.i t’hauria agradat continuar veient-la créixer encara molt més. Sabem també de la vostra passió pels videojocs, d’aquell món que compartíeu i que formava part de les vostres converses i de la vostra complicitat. Sabem que l’Alba ja ha començat a construir el seu propi camí, amb la carrera a la Jaume I, amb els seus projectes, amb les seues il·lusions.
I hi ha Hèctor, el seu company, un jove a qui tu també tenies una gran estima. Hèctor, només et podem desitjar que la vida et siga generosa. Que tingues sort en la vida personal i professional. Que trobes el teu camí i que el recorres amb dignitat, amb bondat i amb aquella força que Cinta hauria volgut veure sempre en les persones que estimava.

I hi ha Martí. El teu fill, encara en creixença. Un món que tot just comença a obrir-se davant seu. Cinta estaves profundament apegat a ell. Avui, potser més que ningú, necessita que tots els qui l’estimen estiguen al seu costat.
Martí, la teua mare hauria volgut veure’t créixer. Hauria volgut acompanyar-te en les teues passes, veure els teus encerts i els teus errors, les teues alegries i les teues decisions. No sabem quin serà el teu camí. Ningú no ho sap. Però busca’l a pas a pas. Fes-te la teua pròpia vida. Quan arriben els moments difícils, pensa que dins teu hi haurà sempre una part d’aquella dona que t’estimava amb una força que no necessitava paraules.

I després hi ha el germà, que veu com aquella criatureta menuda de la seua infantesa ens ha deixat, i la Maria Cinta. La mare. No hi ha dolor comparable al d’una mare que ha de veure marxar una filla. No hi ha paraula que puga explicar aquesta ferida. Una mare imagina que serà ella qui algun dia haurà de marxar primer. És la llei natural, aquella antiga llei que els humans hem conegut des que vam començar a enterrar els nostres familiars.
Per això avui, Maria Cinta, només podem estar al teu costat. Recordar-te que allò que has construït amb la teua família no desapareix. Hi ha un model familiar molt bonic que romandrà. Una manera d’estimar. Una manera de cuidar-se. Una manera de mantenir-se units quan la vida es fa difícil. Cinta en forma part per sempre.

Potser els antics egipcis s’equivocaven quan construïen tombes pensant que així podien vèncer la mort. Potser els grecs s’equivocaven quan buscaven als déus una resposta definitiva. Potser els mesopotamis s’equivocaven quan pensaven que escriure el nom d’algú podia salvar-lo de l’oblit. Potser, al mateix temps, tots tenien una mica de raó. Perquè nosaltres no podem vèncer la mort, però podem vèncer l’oblit. Ho fem parlant dels qui ja no hi són. Ho fem recordant-los. Ho fem explicant les seues històries. Ho fem pronunciant el seu nom. Ho fem estimant-los encara que ja no puguem tocar-los.
Per això avui parlem de Cinta. De la jove de divuit anys que estudiava Geografia i Història. De l’amiga amb qui vam compartir una part preciosa de la joventut. De la dona que estimava l’arqueologia i el patrimoni. De la dona culta, ampostina, ebrenca, catalana, treballadora, generosa i útil. De la mare. De la germana. De la companya. De la filla. De l’amiga. De la persona que va passar per aquesta terra deixant petjades fondes.

Cinta, avui el nostre mapa queda incomplet. Hi ha un lloc que no sabrem situar. Una coordenada que ha desaparegut. Una veu que ja no sentirem. Tanmateix, potser tu, que tant estimaves els mapes de la història, sabràs entendre-ho millor que ningú: els mapes no només serveixen per arribar als llocs; també serveixen per recordar on hem estat. Nosaltres sabem on hem estat amb tu.
A Amposta, a Tortosa, a Vinebre, a Campredó, a Ulldecona, a Castelló, a Vila-real. Al costat de les pedres antigues. Davant dels castells, parlant d’història, fent bromes, compartint il·lusions. Veient néixer els fills, veient-los créixer. Fent-nos grans nosaltres sense adonar-nos-en.
Ara tu has emprès un camí que nosaltres no podem seguir. Nosaltres ens quedem aquí. Amb la terra, amb l’Ebre, amb els castells, amb les torres, amb els llibres, amb les excavacions. Amb Hibera i el seu misteri. Amb totes les coses que encara ens queden per descobrir. Sobretot, amb el teu record.

Diuen que els morts marxen. Jo no ho crec del tot. Alguns es queden. Es queden en una conversa que recordem. En una rialla. En una fotografia. En una plaça. En un castell. En una pedra antiga. En una cançó. En la veu dels fills. En els gestos dels qui els van estimar.
Tu et quedaràs aquí, Cinta. Et quedaràs en Àlex, en Alba, en Martí, en Maria Cinta, en Hèctor, en el teu germà. En els amics. En tots nosaltres.
Et quedaràs en aquesta terra que tant vas estimar. Potser algun dia, quan passem pel castell d’Ulldecona, o tornem a caminar per la vora de l’Ebre, o contemplem les pedres antigues del nostre país, algú recordarà una conversa, una broma, una mirada teua.
Llavors tornaràs. Només serà un instant, però serà suficient. Perquè això és, al capdavall, el que ens queda dels qui estimem: un instant de llum contra la fosca.
Adéu-siau, Cinta. Amiga de sempre. Amiga de la història. Amiga d’aquells dies que ja no tornaran. Que la terra que tant vas voler estudiar i comprendre et siga lleu. Que l’Ebre porte el teu nom una mica més lluny. Que les pedres dels nostres castells guarden la teua memòria.
Que els teus fills, quan miren enrere, puguen saber que la seua mare va estimar molt, va lluitar molt, va viure intensament i va deixar darrere seu una vida plena de persones que avui, amb el cor trencat, l’estimen i la recorden.
Descansa, Cinta. Nosaltres continuarem el viatge. Quan surts per fer el viatge cap a Itaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures ple de coneixences. Mentre caminem cap a Itaca, mentre parlem, mentre recordem, mentre estimem, tu continuaràs formant part del nostre cor.
Per sempre.

Ens deia Miquel Martí i Pol
Un dia seré mort
i encara serà tarda
en la pau dels camins,
en els sembrats verdíssims,
en els ocells i en l’aire
quietament amic,
i en el pas d’aquells homes
que desconec i estimo.
Un dia seré mort
i encara serà tarda
en els ulls de la dona
que s’apropa i em besa,
en la música antiga
de qualsevol tonada,
o, encara, en un objecte,
el més íntim i car,
o potser en els meus versos.
Digueu-me quin prodigi
fa la tarda tan dolça
i tan intensa alhora,
i a quin prat o quin núvol
he d’adscriure el meu goig,
perquè em sé perdurable
en les coses que em volten,
i sé que algú, en el temps,
servarà el meu record.

I ens deixava ens versos magnçifics Vicent Andrès Estellès, des de Burjassot.
Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.

Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.

Jo tinc una Mort petita
i és, d’allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se’n ve.

És la meua ama, i és l’ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.

I el gran himne de Cesare Pavese, en el debat existencial de la nostra raó de ser:

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls –
aquesta mort que ens acompanya
del matí al vespre, insomne,
sorda, com un vell remordiment
o un vici absurd. Els teus ulls
seran una vana paraula,
un crit callat, un silenci.
Així els veus cada matí
quan t’aboques sobre tu mateixa
al mirall. Oh estimada esperança,
aquell dia nosaltres també sabrem
que ets la vida i ets el no-res.

La mort té un esguard per a tothom.
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.
Serà com abandonar un vici,
com veure en el mirall
que ressorgeix un rostre mort,
com sentir que parla un llavi clos.
Baixarem a l’abisme muts.

ADÉU-SIAU, CINTA, DESCANSA, DESCANSA, DESCANSA

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!