Emigdi Subirats i Sebastià

Hi ha persones que passen per la història i persones que, d’una manera silenciosa, treballen perquè la història no passe de llarg. Cinta Montañés Príncep pertanyia a aquesta segona estirp. Ens va deixar el 2 de setembre, massa aviat, i amb ella se’n va una dona cultíssima, treballadora, ampostina fins al moll de l’os, catalana, rural, apassionada pel coneixement i profundament útil a la seua comunitat. Una d’aquelles persones que no necessitaven grans escenaris per demostrar el que sabien, perquè duien la història incorporada a l’esguard. Cinta sabia mirar, i saber mirar, quan es tracta d’arqueologia i d’història, és una manera extraordinària d’estimar.
Havia nascut a Amposta el 1965 i es va llicenciar en Geografia i Història per la UNED. Va exercir d’arqueòloga en diferents indrets de les Terres de l’Ebre i d’arreu del país, i va anar construint una trajectòria professional vinculada estretament al patrimoni, a l’arqueologia i al coneixement del passat. L’Ajuntament d’Amposta, quan presentava la seua figura amb motiu de la publicació de L’Abans d’Amposta, la definia precisament des d’aquesta doble condició d’arqueòloga i historiadora, i recordava també la seua participació en projectes tan significatius com el catàleg de Turtuxa, a l’extrem d’al-Àndalus, del qual va ser comissària, o la seua col·laboració en el Pla director de les muralles de Tortosa.
Tanmateix, reduir Cinta Montañés a un currículum seria fer-li una injustícia. El seu valor no era només allò que havia estudiat, sinó la manera com ho estudiava. Era una dona de coneixement, però no d’un coneixement allunyat de la terra. El seu saber tenia fang, pols, pedres, camps, murs, objectes, fotografies, documents i memòria. Tenia territori. I potser aquesta és una de les paraules que millor la defineixen: terra de l’Ebre.
Era ampostina, en el seu cas, no significava simplement haver nascut a la ciutat. Significava conèixer-la, caminar-la, estudiar-la i estimar-la. Significava entendre que la història d’Amposta no era una successió de dates, sinó una trama humana feta de carrers, sèquies, camps, oficis, comerços, escoles, festes, associacions, pagesos, pescadors, treballadors i famílies. Aquesta mirada és especialment visible en L’Abans d’Amposta. Recull gràfic 1875-1975, que va elaborar amb Júlia Idiarte i Maite Subirats. El volum, publicat per Efadós el 2013, té 856 pàgines i reconstrueix un segle de vida ampostina des d’una perspectiva històrica i antropològica. Hi apareixen l’urbanisme, el treball rural, els cultius de secà i de regadiu, la pesca, la caça, la ramaderia, els oficis, els molins, les indústries, el comerç, l’ensenyament, les institucions, l’associacionisme, les festes i les tradicions.
Aquí apareix una altra paraula que li escau: rural. No com una etiqueta folklòrica, sinó com una forma d’entendre el món. Cinta sabia que la història també s’escriu als marges dels camins, als camps, als masos, a les sèquies i als llocs on durant segles la gent ha treballat. Sabia que una cultura no es pot entendre sense la terra que l’ha alimentada. Sabia, sobretot, que allò que sembla menut és sovint allò que explica millor una societat.
Aquesta manera de mirar es troba també en el llibre Amposta, publicat el 2006 dins la col·lecció Biblioteca Cruïlla d’Onada Edicions. L’obra, que vaig coordinar personalment, comptava amb la participació d’Eduard Blanquet, Rafel Duran, Cinta Montañés i Àlex Ramos. No era una historiadora tancada en l’acadèmia: participava en projectes de divulgació i posava el coneixement al servei de la ciutat.
La seua feina, però, va anar molt més enllà d’Amposta. Tortosa va ser un dels grans territoris de la seua recerca. Aquí la seua aportació adquireix una dimensió extraordinària. Cinta Montañés va ser una de les arqueòlogues que més va contribuir a fer visible la materialitat de la Tortosa medieval i andalusina.
El 2009 va ser comissària, juntament amb Albert Curto, de l’exposició Turtuxa, a l’extrem d’al-Àndalus, i coautora del seu catàleg. La presentació del volum parteix d’una constatació molt significativa: el passat andalusí de Tortosa continuava essent una assignatura pendent, malgrat el paper rellevant que Turtuxa ocupa en les fonts àrabs. Cinta va contribuir, des de l’arqueologia, a omplir aquell buit.
Turtuxa és una peça fonamental del seu llegat. Perquè estudiar una ciutat andalusina no consisteix només a parlar dels grans governants o de les fonts escrites. Consisteix també a tocar els objectes, identificar les ceràmiques, interpretar les estructures, estudiar els espais, entendre les muralles i reconstruir, a partir de les restes, la vida quotidiana d’una ciutat. Cinta pertanyia a aquella generació d’arqueòlegs que van contribuir decisivament a convertir Tortosa en una ciutat més conscient del seu passat andalusí.
El seu article «Noves dades arqueològiques per al coneixement de la Tortosa andalusina», publicat a *Recerca*, n’és una mostra directa. Encara més clarament ho és «El procés de fortificació andalusina a les Terres de l’Ebre», publicat a Recerca, núm. 11, l’any 2007, entre les pàgines 11 i 42. La Generalitat de Catalunya incorpora aquest treball a la bibliografia de la cronologia andalusina del castell de Miravet, una mostra de la seua importància per a l’estudi de les fortificacions islàmiques de les Terres de l’Ebre.
Cinta també va treballar sobre el castell d’Amposta, un espai essencial per entendre la història de la ciutat i la seua relació amb l’Ebre. Una referència acadèmica recull la seva participació, amb M. José Ramon, en la Memòria de l’excavació i seguiment de les obres d’adequació del Castell d’Amposta, datada el 1995. La seua activitat arqueològica al territori no era, per tant, merament interpretativa: hi havia excavació, prospecció, documentació i treball de camp.
També va intervenir en el conjunt fortificat de Tortosa. El 2010 va col·laborar en la redacció del Pla director de les muralles de Tortosa, i posteriorment va formar part de treballs relacionats amb el patrimoni defensiu de la ciutat. La seua trajectòria passa així per castells, muralles, excavacions urbanes i jaciments, per una geografia extensa en què el passat no era mai una abstracció.
La seua signatura apareix també en la recerca arqueològica de l’antic convent de Sant Joan de Tortosa, dins les Jornades d’Arqueologia 199*, en un estudi que ocupa les pàgines 353-358. L’any 2002 va signar com a arqueòloga la memòria dels treballs arqueològics realitzats a les escales principals de la Catedral de Tortosa. Més endavant, el 2016, la trobem també vinculada a la intervenció arqueològica al carrer de la Mercè, 6, seu de la Biblioteca Comarcal Marcel·lí Domingo, juntament amb Àlex Ramos Fernández.
El seu nom apareix igualment vinculat al castell d’Ulldecona, a la recerca prehistòrica i protohistòrica i a diversos projectes arqueològics de les Terres de l’Ebre i el Priorat. La seua activitat no es limitava a una època concreta: la seua mirada abastava segles i segles, perquè el que li interessava era comprendre com s’havia anat construint la terra de l’Ebre.
Encara hi ha una faceta que explica molt bé la seua manera de fer: la recerca de les menudes peces capaces d’obrir grans finestres al passat. El 2008 va publicar a Recerca la nota «Una troballa excepcional de la cultura jueva a Tortosa». Una peça, una resta, un objecte, un mur, una fotografia antiga: tot podia convertir-se en una porta d’entrada a una història més gran.
Això és el que vol dir tindre la història apamada. No simplement conèixer-la de memòria, sinó tenir-la a les mans, saber on buscar-la, reconèixer-la quan apareix sota una capa de terra o dins d’una fotografia antiga. Cinta tenia aquesta capacitat.
També era una dona extraordinàriament treballadora. Ho demostra una bibliografia que no és espectacular per l’afany de protagonisme, sinó per la constància. Articles, memòries arqueològiques, llibres col·lectius, catàlegs d’exposicions, projectes patrimonials, excavacions, conferències i tasques de coordinació. Va treballar durant anys en silenci, fent aquella feina imprescindible que moltes vegades no ocupa portades però sense la qual la cultura d’un país seria molt més pobra.
També va coordinar l’Antena del Coneixement d’Amposta de la Universitat Rovira i Virgili, acostant la universitat a la ciutat. Aquesta tasca resumeix molt bé una de les seues virtuts: Cinta no acumulava coneixement per guardar-lo, sinó per compartir-lo. Era una persona útil. Aquesta paraula, que avui pot semblar humil, en ella adquireix una dignitat enorme.
Útil per a Amposta. Útil per a la terra de l’Ebre. Útil per a l’arqueologia. Útil per a la història. Útil per a la cultura catalana. Útil per a les persones que volien saber d’on venien els seus carrers, els seus castells, els seus camps i les seves ciutats.
Era, sobretot, apassionada. La seua passió no necessitava estridències. Era la passió persistent de qui sap que encara queda molt per descobrir. De qui pot passar hores davant d’un jaciment, d’un document o d’una fotografia. De qui entén que una ciutat té moltes capes i que la tasca de l’historiador consisteix a anar-les aixecant amb respecte.
Cinta era una dona culta. Però la seua cultura no era ornamental. No era d’aparador. Era una cultura treballada, arrelada, exercida. Una cultura que servia per entendre el món i per explicar-lo als altres.
Era catalana perquè estimava el país a través del coneixement dels seus llocs i de la seua gent. I era ampostina perquè Amposta no era només el lloc on havia nascut: era una part essencial de la seua manera de mirar.
Potser per això L’Abans d’Amposta resulta avui encara més emotiu. Aquell llibre que ella va ajudar a construir és, en certa manera, una gran capsa de memòria. Les tres autores van reunir més de sis mil imatges i en van publicar més d’un miler, reconstruint un segle de vida ampostina. Ara que Cinta ja no hi és, moltes d’aquelles fotografies poden mirar-se també com un homenatge involuntari a la dona que va dedicar bona part de la seua vida a impedir que el passat es perdés.
Perquè això va fer Cinta Montañés: va salvar fragments de temps. Va rescatar pedres del silenci. Va donar context als objectes. Va posar noms als espais. Va llegir les capes de la terra. Va convertir excavacions en coneixement i fotografies en memòria. Va contribuir a explicar Amposta i Tortosa, l’Ebre andalusí, les fortificacions, els camps i les ciutats. Ho va fer des d’una condició que avui hauríem de reivindicar molt més: la de la persona que treballa pel seu territori sense necessitat de convertir-se ella mateixa en el centre.
Cinta Montañés era d’aquelles persones que fan país sense proclamar-ho cada dia. Ara Cinta ja forma part d’aquesta història que tant va estimar. Potser aquest és el millor homenatge que li podem fer: continuar mirant el nostre país amb els ulls amb què ella el mirava: amb curiositat, amb rigor, amb passió i amb els peus ben posats a terra.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!