Emigdi Subirats i Sebastià

Estimada Pilar,
Sempre ha estat un plaer comptar amb tu —i amb l’Alfred— a les excepcionals Jornades de les Lletres Ebrenques d’Amposta. Tots dos ja formeu part del paisatge lletrat ebrenc, d’aquest mapa emocional i literari que any rere any es dibuixa a la vora del riu, entre llibres, veus i complicitats.
Les jornades, que se celebren a la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó, han estat durant dos dècades un punt de trobada imprescindible per a autors, lectors i editors. Gràcies, sobretot, a la incansable feina de la bibliotecària Joana Serret, que amb entusiasme, savoir-faire i rigor ha sabut fer d’Amposta un focus cultural viu. Enguany, però, el gran certamen literari ebrenc ha deixat un regust agredolç. Hem percebut un cert desencís, deixem-ho aquí.
Tanmateix, fins i tot en el desencís, el llegat és viu. La literatura ebrenca és com el riu que li dona nom: avança, s’obre camí entre pedres i marges, erosiona, fertilitza, i mai no s’atura. Escriure des de l’Ebre —o sobre ell— és escriure des del cor del país: des de la llengua que ens uneix, des del paisatge que ens reconeix i ens dona identitat. I aquí, Pilar, la teua veu hi és plenament present, amb la teua serenor, amb la teua constància, amb la teua manera d’estimar els llocs a través de la paraula.
La teua obra juvenil és un mapa emocional. Els teus llibres ens porten d’un extrem a l’altre del món, però sempre amb el fil invisible de les raïls. A Un estiu al Priorat (2014), ens convides a recórrer una comarca de vinyes i silenci, de pobles petits i muntanyes fondes, on la terra, dura i generosa alhora, sembla voler parlar per boca dels personatges. El Priorat, d’on prové la teua família, és per tu més que un escenari: és una herència, una manera de mirar la vida amb la profunditat de qui sap d’on ve.
A Un estiu al Delta (2021), ens visites. Retrates part de les teues estimades Terres de l’Ebre, allà on el riu s’obre al mar i la llum canvia segons l’hora i la direcció del vent. En aquest llibre, el paisatge no és només decorat: és un personatge més, viu, que respira. El Delta, amb la seua calma aparent i el seu moviment constant, es converteix en una metàfora del creixement, del pas del temps, de l’aprenentatge. És un estiu d’iniciació, de descoberta i d’identitat, com tants dels teus estius literaris. Sé que no oblidaràs mai la meua presentació, amb la Maria Cinta!
D’aquí endarrerim ja que ens portes més lluny: a Un estiu a Borneo (2003), el primer de la sèrie, ens fas viatjar fins a l’illa del sud-est asiàtic, on una noia catalana viu una experiència transformadora enmig d’una natura exuberant i desconeguda. Més endavant, a Un estiu a Tacugama (2009), ens condueixes a Sierra Leone, a l’Àfrica, en una aventura que combina compromís social, ecologia i emoció. Són llibres que obren finestres, que conviden a sortir del nostre món immediat, però sempre amb una mirada humana, arrelada i plena de respecte per la diferència.
En conjunt, aquestes obres són tan nostrades com universals. Parlen de la pertinença i de la pèrdua, de la identitat i de la curiositat, de la llengua. Alhora són fragments de la teua pròpia geografia personal: el Priorat que et vincula a la memòria familiar, el Delta que et crida com una veu d’aigua, l’Empordà que t’acull amb la seua tramuntana i la seua claror de terra unida al Vallespir i al Rosselló.
Cada llibre és un estiu, sí —però també és una etapa vital, un espai on la paraula regna.
Hi ha en la teua literatura una mirada neta i empàtica, una manera de narrar que combina senzillesa i profunditat, que parla als joves sense renunciar a la complexitat del món. Escrius amb la mateixa veu amb què observes, sense artificis, però amb una gran precisió interior. Potser per això les teues històries connecten tant amb lectors de diverses generacions: perquè darrere de cada aventura hi ha una reflexió sobre la vida.
A més, la teua tasca com a traductora —amb obres traduïdes de l’anglès i del francès— et situa en una altra riba del mateix riu literari: la de fer ponts. Traduir és escoltar i traslladar, és mantenir viu el diàleg entre cultures i llengües. En això també ens reconeixem: en la convicció que les llengües, totes, són tresors compartits, formes diferents d’entendre el món. El català, la teua llengua d’escriptura i de vida (la nostrada), hi troba en tu una defensora tenaç, sobretot ara que a la teua Barcelona natal —tan vibrant, tan contradictòria— es fa més difícil sentir-lo naturalment al carrer, a les escoles, a la vida quotidiana. Tanmateix, tu continues demostrant que escriure i traduir en català és, avui més que mai, un acte de resistència i de bellesa.
És per tot això, Pilar, que la teua obra forma part d’aquest paisatge lletrat, català i ebrenc, que estimem: perquè uneix rius i muntanyes, perquè connecta llengües i mons, perquè ens recorda que la literatura —com el riu Ebre— no s’atura mai: flueix, s’adapta, es ramifica i sempre troba camí cap a la mar.
Una sentida abraçada,
Emigdi

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!