Emigdi Subirats i Sebastià

Estimada Anna M.,
Em permeto escriure’t aquesta carta des de l’agraïment més sincer, car t’he de donar les gràcies per haver valorat, més que ningú, la meua obra poètica a través dels podcasts que enregistres per a Ràdio Alcanar. No saps com m’ha commogut sentir els meus poemes en la teua veu tan dolça; és com si les paraules troben un lloc propi dins el cor dels qui escolten.
La poesia és l’essència de la meua vida, malgrat que em dedico a altres gèneres literaris, sobretot als apunts biogràfics i la recerca literària i històrica. Els poetes que més m’inspiren són Salvador Espriu, Gerard Vergés i l’eivissenc Marià Villangómez. Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona, 1985), amb la seua intensitat i la màgia de les imatges que construeix, em mostra com la memòria i la història es poden convertir en art: el poeta més original de la catalanitat. Gerard Vergés (Tortosa, 1931-2014), amb el seu sentit humanista i la mirada profunda sobre la realitat quotidiana, combina reflexió i emotivitat d’una manera que sempre em captiva: gran entre els grans de les nostres lletres. Marià Villangómez (Ciutat d’Eivissa, 1913 – 2002), amb la seua delicadesa i el retrat de la vida eivissenca, crea un món poètic de paisatges i emocions que em transporta i commou. I una recomanació molt especial, el poeta alguerès Antoni Canu (Ocier, 1929), del qual soc biògraf, de ben segur que et descobrirà tot un món d’estima a la terra de la Sardenya amb el llenguatge nostrat. T’he de dir que llegeixo poesia en llengües diverses, i cada parla aporta un matís únic que m’ajuda a comprendre millor la immensitat del món i dels sentiments humans.
La meua relació amb el teu poble, Alcanar, és estreta i profunda; he tingut l’honor de conèixer els dos darrers alcaldes i participar activament en la vida cultural del poble. Veig Alcanar com una veritable cruïlla dels Països Catalans, amb una funció especial d’unió amb el País Valencià, un lloc on les tradicions, la llengua i la cultura es troben i es reforcen mútuament. Quant a canareus i canareves, la meua relació literària amb Tomàs Camacho és intensa i valuosa. A més de la participació anual a la Mostra de Poesia d’Alcanar, hem compartit debats literaris i intercanvis de textos que han consolidat una complicitat especial. Tomàs és un referent essencial en la literatura local, amb una obra que combina sensibilitat i compromís amb la cultura del nostre territori. També compartíem l’afició de portar alumnes als actes literaris i fer-los partícips de primera mà. A més, he seguit també la tasca de la lingüista Àngela Buj, de la jove filòloga Agnès Camatxo, i la del professor i escriptor Joan Josep Sancho, exdirector de l’institut, amb qui he compartit discussions literàries i experiències que m’han enriquit moltíssim.
Valoro enormement la tasca que es fa a la Biblioteca Trinitari Fabregat, un veritable far per a la cultura i la lectura. Em sento igualment aclaparat per la recerca de Joan Baptista Beltran sobre memòria històrica, amb tota la documentació sobre els ebrencs i les ebrenques als camps nazis, un treball rigorós que preserva la memòria col·lectiva. També m’uneix una profunda amistat amb Josep Sancho Sancho, historiador de gran prestigi, amb qui em reuneixo sovint per compartir coneixement, debat i reflexió sobre la nostra història i el nostre territori. La professora Mar Subirats també forma part d’aquesta xarxa de complicitats; compartim projectes comuns de memòria històrica que m’aporten molta il·lusió i aprenentatge.
La meua relació amb Alcanar passa també per la figura de Joan Cid i Mulet (Jesús, 1907 – Ciutat de Mèxic, 1982), autor de la novel·la A l’ombra del Montsià (1933), que pren Alcanar com a referent i escenari principal. La descripció de Santa Bàrbara a Peníscola, al començament de la novel·la, és la finesa descriptiva més bonica que he llegit mai sobre la nostra terra. Aquesta obra és paral·lela a Jardins ignorats de Trinitari Fabregat; les dos són novel·les canareves que mostren la força literària i cultural del poble. Hi ha una magnífica traducció al castellà de la novel·la de Fabregat, a càrrec de l’alumnat de l’institut Sòl del riu d’Alcanar, baix la direcció de Tomàs Camacho.
Recordo també amb molta estima el fet que la novel·lista xertolina Francesca Aliern, que passava els estius al càmping de les Cases, on fèiem tertúlies esplèndides. Les sessions a la Biblioteca de les Cases amb ella, davant del mar, eren absolutament paradisíaques; una veritable benvinguda lletrada a l’estiu, plena de paraula, història i amistat. Al voltant del càmping, els carrers porten noms de novel·les i obres poètiques, com Les passions de la menestrala o la pròpia A l’ombra del Montsià. Trobo fantàstic que aquests noms hajan estat posats, i que el record literari i cultural es mantinga tan present a l’espai urbà.
Estic enamorat de les Cases, un indret paradisíac tot l’any, amb platges boniques i una gastronomia esplèndida que sempre em fa sentir privilegiat de viure-la. No em puc estar de nomenar els sopars amb els amics jesusencs Dolors Queralt i Òscar Aleixendri en algun dels preciosos restaurants, en nits que esdevenen joia del paladar i de la conversa. També em té robat el cor el Remei, amb el seu jaciment ibèric, les seues ruïnes i l’espai que transmet tanta història i bellesa.
Em sento especialment proper i solidari amb Alcanar per les greus inundacions que han afectat el poble en els darrers anys. Els episodis de pluja intensa i desbordament del riu i dels barrancs van provocar danys materials importants, afectant cases, comerços i infraestructures, i deixant moltes famílies en situacions difícils. Sé de la duresa i les dificultats que ha suposat per a la gent, no només per les pèrdues econòmiques sinó també pel desgast emocional i la preocupació constant. Vull expressar el meu respecte i la meua admiració per la resistència i la solidaritat de tot el poble davant aquestes adversitats. És admirable com la comunitat es reforça en moments tan difícils, i em sento profundament vinculat i proper a Alcanar en aquestes circumstàncies.
Sé que compartim la mateixa estima per la llengua catalana, que avui continua amenaçada a tots els territoris de parla catalana. No puc entendre aquesta dèria anticatalana que ve d’Espanya. Per això, considero que els emigrants han de parlar català per integrar-se plenament en la comunitat, no com un favor, sinó com una necessitat natural i lògica, com es faria a qualsevol altre país del món. Aquesta llengua, compartida i viva, és el vincle que permet construir relacions sòlides i sentir-se part del territori i de la cultura que l’acull.
Finalment, vull remarcar la teua simpatia i generositat, així com el plaer que sempre mostres en parlar de la teua família. És un veritable goig compartir amb tu aquest camí de paraules, història i afecte.
M’he d’acomiadar amb una abraçada plena d’estima i cultura, i amb l’esperança que la poesia continuï unint-nos en la bellesa de les nostres paraules i de la nostra terra.
Amb afecte i gratitud,
Emigdi Subirats

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!