Emigdi Subirats i Sebastià

Estimat Quim,
La raó d’aquesta carta és expressar l’admiració d’un professor que ha vist com aquell adolescent brillant, que començava a traçar el seu camí, s’ha convertit en un referent. Et vaig conèixer quan encara eres aquell noi que observava amb curiositat des de la meua posició de docent, intuint ja una llum particular, una manera de mirar el món amb més profunditat que la resta. Ara et veig créixer com a estudiós i difusor literari, i em sento sincerament orgullós de veure’t formar part, amb veu pròpia, de la comunitat viva de les lletres catalanes.
No et vaig tindre mai d’alumne perquè, en alguns centres educatius, el pes de l’estatus docent encara és feixuc. Els anomenats privilegis es perpetuen amb una normalitat preocupant. Aquestes pràctiques, Quim, no haurien de tindre cabuda ni en l’ensenyament ni en cap àmbit laboral: són fractures en la igualtat, vestigis d’un classisme amb què, massa sovint, ens veiem obligats a conviure. Tots els itineraris del batxillerat són igualment dignes, i per això costa d’entendre que alguns professors triïn només els grups amb el suposat “millor” alumnat. No és normal, per molt que ens ho vulguen fer passar per tal.
Voldria, abans de res i de tot cor, felicitar-te pel premi que has rebut amb la revista Solstici —aquesta criatura de raíls tortosines però amb ales prou àmplies per sobrevolar tot el domini dels Països Catalans. És extraordinari, veritablement extraordinari. N’hem parlat abastament: de la seua projecció, de la seua vitalitat, d’aquesta manera tan vostra de fer cultura amb rigor i amb raïl.
Permet‑me fer un menut repàs de Solstici, aquesta criatura que has creat i que ja tots coneixem per la seua força i delicadesa. Em fascina pensar en com vas aconseguir donar-li forma: el nom mateix —Solstici— evoca els girs del temps, l’equador entre llum i ombra, hivern i estiu, com si la cultura fos aquell instant precís on la claror i l’obscuritat es troben.
Cada número mostra articles que abracen literatura, cinema, música, teatre i arts plàstiques, tots treballats amb cura i respecte. La seua periodicitat semestral li dona el temps de respirar, de fugir de la immediatesa digital, i de reivindicar el valor del format físic, aquell paper que es pot tocar, fullejar, conservar. En el seu tercer any, la presentació al Casal Tortosí i l’ampliació de la distribució al País Valencià i altres indrets no eren només gestos logístics: eren signes de com la cultura catalana pot créixer i volar més enllà de les nostres terres, amb un jove tortosí com a impulsor i far.
En aquest mateix esperit, recordo amb especial estima el teu vincle amb Gerard Vergés, aquell home gran de les lletres ebrenques, del qual soc biògraf, que va fer poesia i reflexions profundes al peu del riu Ebre. Vergés, amb la seua fidelitat tenaç a la llengua i el seu arrelament al territori, és per a tu més que un autor: és un far, un símbol de coherència i de compromís.
Vull que sàpigues que la teua tasca de difusió —articulada, viva— d’aquesta herència literària té un valor immens. Has sabut fer de la memòria una forma d’acció cultural, i això és extraordinari. Valoro especialment la recopilació dels pròlegs de Vergés que has fet, així com la reedició d’aquella menuda joia, Tretze biografies imperfectes, que has contribuït a rescatar de l’oblit. Amb gestos com aquests, la teua feina editorial prolonguen el fil que Vergés va començar, aquell fil d’or fi que lliga la terra, la llengua i la bellesa com una mateixa veritat. Aquesta narrativa et defineix, Quim: des del centre de la catalanitat, amb coratge, fent qualitat, amb compromís lingüístic i cultural.
Parlant de trajectòries personals, recordo amb afecte alguns dels moments que vam compartir: el viatge a la Molina, al Pirineu, arran del triomf del nostre grup al debat del Tortosa English Festival. Em va sorprendre —i molt— que decidissis estudiar audiovisual, venint del món tecnològic i de les assignatures de ciències; encara més em va captivar la teua passió per les lletres —ja de grandet— i per la literatura ebrenca. Aquesta fusió entre ciència, tècnica i lletres revela una persona de curiositat ampla, rigorosa i compromesa.
També vull destacar amb afecte els teus lligams amb els xavals de la teua generació a l’institut, com en Sergi Curto, amb qui comparties entusiasmes i projectes, i als quals sempre he guardat una estima especial.
A més, valoro profundament la teua amistat amb en Alex Moreno, campredonenc, que ja brilla en el món de la crítica literària; sé que aquesta connexió ha estat enriquidora i significativa per ambdós. Finalment, cal esmentar altres campredonencs que han deixat empremta en àmbits culturals i comunicatius, com en Pau Morales i l’Oriol Gracià, que s’han destacat respectivament en el periodisme i l’audiovisual. Tot plegat demostra que, fins i tot des d’un poble menut, la contribució lletrada i cultural pot ser extraordinàriament rellevant.
De nou, et vull felicitar de tot cor i animar-te a continuar aquest camí: és molt remarcable veure com la teua trajectòria brilla. Quan vaig començar a principis de segle, hi havia els veterans: els noms il·lustres tortosins —Gerard Vergés, Manuel Pérez Bonfill, Manel Ollé, Zoraida Burgos— però amb escassa participació pública. Després van aparèixer escriptors com Andreu Carranza, Jesús M. Tibau, Josep Gironès, Tomàs Camacho, Francesca Aliern, Rafa Haro o Vicent Pellicer, i posteriorment veus noves com Cinta Arasa, Montse Boldú, Carme Cruelles, Miquel Esteve, o Conxita Jiménez. Tot i això, després d’aquells anys, es repetien els mateixos noms. Ara, però, una generació nova —Cinta Farnós, Clàudia Pellicer, Laia Viñas— despunta amb força i qualitat. Cal destacar-ho: era necessari aquest relleu generacional, i tu hi ets, Quim.
Tanmateix, t’ho dic amb tota la convicció: no renuncies mai a les herències antigues. Els noucentistes van trencar amb el modernisme, greu errada; alguns poetes actuals, del grup dels Imparables, renuncien a l’herència noucentista i l’ataquen. No és aquest el camí. Els estils i les generacions literàries uneixen, no separen. Tothom ha de tindre el seu espai i fer les aportacions degudes.
Sigues un contrapunt fidel: fidel a la llengua dels Països Catalans en un moment tan difícil, fidel a les lectures i a les adquisicions lletrades, fidelitat llibresca. I fes-ho sempre amb la dignitat que la llengua catalana mereix, des del centre dels Països Catalans i amb plena consciència del que som i de la nostra funció territorial.
Amb estima,
Emigdi

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!