Emigdi Subirats i Sebastià

Estimat Jesús M. Tibau,

Tinc el gust de contestar la teua carta, que em vares llegir a la biblioteca de Tortosa amb aquella veu tan càlida i propera en motiu de l’acte de presentació dels meus dos darrers llibres: Les cartes de GEMINIS i The Unsustainable Lightness of Verse, que analitzen i tradueixen respectivament dos obres del nostre poeta de capçalera, Mestre Gerard Vergés.
En fer una mirada retrospectiva a la nostra relació, em venen al cap les beceroles literàries nostrades d’aquells inicis de segle, quan compartíem entusiasme, lectures i intercanvis d’idees que van marcar el nostre vincle i que encara avui ressonen amb força. Aquells primers passos van assentar una complicitat que ha anat creixent amb el temps. Com exemple més fefaent el primer article d’aquest bloc —que ja en porta més de dos mil cinc-cents—, dedicat a la teua obra incipient, on ja es percebia la petjada de la teua passió pel llenguatge.
Des de l’admiració i l’estudi, tres grans noms ens uneixen molt especialment: Manuel Pérez Bonfill, Gerard Vergés i Joan Cid i Mulet. El nostre professor de sempre, amb la seua mirada introspectiva, la seua ironia, i la precisió del llenguatge, és un referent imprescindible per entendre la continuïtat de la narrativa catalana. Gerard Vergés, amb la seua categoria cultural, combina tradició i modernitat: els seus contes, la seua poesia i la seua prosa són ponts que connecten memòria i actualitat. Cid i Mulet, amb la seua capacitat de conjugar paisatge, història i detall humà, exemplifica com la literatura pot reflectir la riquesa i la profunditat de la catalanitat amb una elegància que sembla tan natural com la llum que travessa les vinyes. Els tortosins varen viure l’exili interior; el jesusenc, l’exterior. I és cert que els exilis —siguen geogràfics o espirituals— deixen una empremta inesborrable en tota obra literària.
Pel que fa a la teua trajectòria, he llegit tota la teua obra —novel·la, contes i poesia—, i voldria destacar especialment la teua faceta com a contista, tu que, amb humor i ironia, dius que vols viure del “cuento”. En la literatura catalana, el conte és un gènere essencial i d’altíssima qualitat, amb mestres com Mercè Rodoreda, Pere Calders i Quim Monzó, que han sabut condensar la vida en unes poques pàgines. Tu, Jesús, formes ja part d’aquesta tradició viva, i et mereixes ser reconegut entre els millors autors de narrativa breu contemporània.
Ara bé, si volem comprendre les raïls d’aquesta sensibilitat literària, cal mirar enrere. A casa nostra, a les comarques centrals dels Països Catalans, hi ha noms lletrats imprescindibles com Cristòfor Despuig, Francesc Vicent Garcia —el rector de Vallfogona—, Mn. Joan Baptista Manyà, Artur Bladé Desumvila i Sebastià Juan Arbó.
Despuig va ser mestre de la crònica i de la sensibilitat paisatgística; en els seus Col·loquis, combinava observació i lirisme, convertint els petits esdeveniments en escenes de gran bellesa i significat.
Francesc Vicent Garcoa, el rector de Vallfogona, és una figura clau del barroc català: amb la seua erudició, el seu enginy i la seua capacitat per conjugar costumisme i lirisme, va elevar la poesia popular a categoria literària.
I després vindrien Mn. Manyà, Bladé i Arbó, que van consolidar la narrativa ebrenca clàssica amb una força i un estil inoblidables. Manyà explorava la història local i el fervor religiós amb una prosa viva; Bladé, amb el seu llenguatge ric i elaborat, feia de cada relat una peça d’art, va esdevindre el gran memorialista de la literatura catalana; i Arbó, amb la seua profunditat psicològica, va transformar la ruralia en univers literari. Junts, van forjar un corpus de memòria i identitat que encara avui ens guia.
En la literatura contemporània del Priorat, trobem autors que continuen aquesta tradició amb sensibilitat i força: Salvador Estrem i Fa, amb una poesia plena de ritme, espiritualitat i consciència patriòtica; Fede Cortés, amb la seua mirada lúcida i precisa sobre la condició humana i els espais més foscos de l’ésser humà; Raimon Aguiló o Xavier Rull, que han sabut convertir el llenguatge, la quotidianitat i la natura en matèria literària.
A més, compartim amistats fecundes i creatives, com Xúlio Ricardo Trigo i Coia Valls, amb qui hem compartit lectures, projectes i converses que han enfortit la nostra complicitat. Ells són gran entre els grans de les nostres lletres.
També cal reconèixer les veus femenines que donen matís i força a la nostre fet lletrat: Montse Boldú, Carme Cruelles, Sílvia Panisello, Conxita Jiménez. A la vegada, persones essencials per a la difusió cultural com les bibliotecàries Joana Serret i Irene Prades, o l’admitada Dolors Queralt, que han fet possible que els llibres i les idees circulin amb entusiasme i rigor.
Parlar del Priorat és parlar d’un paisatge únic, on les vinyes s’estenen entre muntanyes escarpades i pobles carregats d’història. Cornudella, el teu poble nadiu, respira literatura en cada carreró empedrat, en cada plaça on la gent encara es troba a conversar. I més amunt, Siurana, amb la seua bellesa abrupta i majestuosa, és un paradís literari: les seues roques guarden secrets antics, i el riu murmura històries de llegenda. La llegenda de la reina mora, que es va llançar al buit abans de la caiguda del seu regne, continua inspirant poetes i narradors. Com ho va fer també Josep Carner, que evocava amb aquests versos la força de la nostra terra lloant la Renaixença:

“Tot lo poble és florit, tot el poble és alegre,
i la terra canta al vent amb colors vius…”

I encara Joan Sales, que descansa al cementiri de Siurana, ens recorda amb Incerta glòria que la literatura pot ser una pregària i una rebel·lia alhora. Ell, editor de Rodoreda, va saber connectar el dolor i la bellesa amb la veu del país.

El col·lectiu Dillums al Forn n’és un clar exemple —un espai de trobada, de creació i de diàleg que manté viu el foc de la literatura i la paraula. Per suposat, la música també hi té el seu lloc: Jesús Fusté, el nostre cantautor de capçalera de Pradell de la Teixeta, converteix el paisatge en melodia, i la poesia en cançó. La seua veu, càlida i sincera, fa del Priorat i l’Ebre una partitura d’emocions.
Per Siurana, he escrit aquest petit poema:

Siurana, cor de pedra i cel,
on el vent murmura secrets antics,
i la llum abraça les vinyes,
i els records viatgen entre murs i aigües.

Un dels teus encerts ha sigut segellar la marca Tens un racó dalt del món, que t’ha servit com a blocaire com a presentador de televisió, a partir del teu primer llibre de contes. T’he llegit, m’has entrevistat en moltes ocasions, has difós la meua producció, dintre d’aquest segell que aprecio i valoro tant.

I no voldria oblidar el teu espai més íntim, el nucli del teu equilibri vital: Maite, la teua dona, i Marc, el teu fill futbolista, que són el teu refugi i la teua força, el contrapunt humà que sosté tota obra i tot somni.
Amb tots aquests autors, amb la complicitat de Xúlio i Coia, i amb la música de Jesús Fusté, es construeix un ecosistema cultural que manté viva la literatura ebrenca i del Priorat, en el marc de les lletres catalanes. Cada llibre, cada conte i cada poema és testimoni d’una admiració compartida, d’un estudi sincer i d’una amistat profunda que ens uneixen i ens continuen inspirant dia rere dia.
Amb afecte, admiració i gratitud,
Emigdi

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!