Emigdi Subirats i Sebastià

Estimat Alaaddine,
hi ha cartes que es poden escriure perquè no arriben mai al destinatari. Aquesta n’és una, totes les cartes d’aquest cicle tenen aquest estrany destí: sortir de nosaltres amb la voluntat d’arribar a algú i quedar, tanmateix, suspeses en algun lloc del camí. Avui he volgut escriure’t igualment, perquè hi ha persones a qui un sent que els ha de dir alguna cosa encara que sàpiga que mai ho llegiran.
I escriure’t a tu, ho reconec, sembla gairebé jugar amb cavall guanyador. Has agafat una certa fama —merescuda, sens dubte— com a reporter de TV3 arran de la cobertura del desastre humanitari de Ceuta, i això podria fer que aquesta carta semblés arribar en el moment més fàcil, quan tothom mira cap a tu, quan el teu nom circula més, quan les càmeres i els focus han fet visible una tasca que ja feies abans. No voldria, en absolut, que fos per això. No voldria actansar-me a tu perquè ara sigues més conegut. No voldria ser un d’aquells que arriben quan la llum ja il·lumina una persona i desapareixen quan torna la foscor. Preferiria pensar que t’escric perquè fa temps que et llegeixo.
He llegit alguns dels teus articles i també algunes entrevistes que t’han fet, i m’han colpit. M’han colpit els temes que tries, però sobretot la manera com els mires i com els expliques. Hi ha en els teus textos una voluntat molt clara de no passar de puntetes per damunt de les coses. No busques aquella falsa neutralitat que, massa sovint, serveix per no dir res. Tens opinions clares i les exposes. Això, en periodisme, em sembla una virtut quan va acompanyada, com en el teu cas, de la voluntat d’escoltar, de mirar i d’entendre.
El racisme apareix sovint en el teu treball, i no com una paraula abstracta. El baixes a la vida quotidiana, als gestos, a les expressions que hem anat normalitzant fins al punt de deixar de veure-les.
És molt significatiu, per exemple, això de dir «la dona de la neteja» com si fos inevitable que qui neteja siga una dona. La llengua no és innocent quan repeteix una realitat social fins a convertir-la en una naturalesa aparent. Passa una cosa semblant amb moltes altres expressions que carreguem sense adonar-nos-en. Un home homosexual pot arribar a explicar que no pot anar agafat de la mà de la seua parella pel carrer, mentre que a ningú li sembla estrany veure dos heterosexuals fent exactament el mateix. La diferència no és en el gest. La diferència és en la mirada dels altres. Aquesta mirada també educa, limita, assenyala i, de vegades, fa temor.
Potser el racisme, l’homofòbia, el masclisme i tantes altres formes de discriminació comparteixen això: ens han ensenyat a considerar normals coses que no haurien de ser-ho mai. Tu tens el mèrit de posar-les davant del lector sense maquillatge.
M’ha interessat especialment la teua trajectòria personal. L’esforç que hi ha darrere d’haver arribat fins aquí. Estudiar Periodisme, obrir-se camí, fer-se un lloc en un món professional que no sempre és fàcil, i fer-ho mantenint una veu pròpia. Darrere d’un periodista que apareix a la televisió hi ha moltes hores que no es veuen: estudiar, llegir, preparar-se, equivocar-se, insistir, tornar-ho a provar.
A Catalunya, als anys vuitanta, que és la generació que em va tocar viure, també hi havia moltes famílies que no podien donar educació superior als seus fills. No era una possibilitat natural ni garantida. Molts joves havien d’acabar prompte els estudis, posar-se a treballar i ajudar a casa. Per això, quan veig algú que ha fet un camí d’esforç fins a arribar a una professió com la teua, no puc deixar de valorar tot allò que probablement hi ha hagut abans que nosaltres només veiem el resultat.
També hi ha una cosa molt més propera, molt més quotidiana, que em fa pensar en tot això. Ara mateix hi ha uns marroquins que m’estan ajudant a rentar la cara de l’hort. Ho dic així, perquè no vull que sone a una relació purament mercantil, com si només comptés el treball fet i el preu que costa. Al contrari. Hi ha l’estima amb què fan les coses, el tracte, les converses, la confiança que es va creant mentre treballen i aquella sensació tan agradable que una tasca compartida pot acabar convertint-se també en una relació humana. El resultat és molt bo, naturalment, però encara valoro més la manera com s’hi posen, la cura, la responsabilitat i el respecte. Potser la convivència de debò també és això: no grans discursos, sinó compartir espais, treball, paraules, preocupacions i estones de vida amb persones que venien d’un altre lloc i que, tanmateix, acaben formant part de la nostra quotidianitat.
I aquí hi ha una qüestió que per a mi és fonamental: el català. M’agradaria que tothom que viu als Països Catalans el parlés, pensés com pensés, votés qui votés, cregués en allò que cregués i tingués el cognom que tingués. No com una imposició contra ningú, sinó com una eina compartida de convivència i de pertinença. El català no hauria de preguntar a ningú d’on ve abans de dirigir-s’hi. I tampoc hauria de ser patrimoni d’un determinat cognom, d’una determinada família o d’una determinada manera de pensar. M’encanta que un Alaaddine Azzouzi Rahmouni, amb tota la seua història familiar, puga sentir el català tan seu com qualsevol persona que porte un cognom que fa moltes generacions que és d’aquí. Perquè una llengua es fa forta quan és parlada per tothom, quan deixa de ser una frontera i es converteix en una casa compartida.
I hi ha una altra cosa que ens agermana: el futbol. El Barça. És una afició compartida que pot semblar una cosa menuda al costat de tot el que parlem, però no ho és. El futbol té aquesta capacitat estranya d’ajuntar persones que potser no s’haurien trobat mai. Un gol, una derrota absurda, una nit europea, una remuntada, un jugador que et queda gravat per sempre… Són coses senzilles, però formen part també de la nostra biografia.
Potser és això el que m’agrada de pensar que compartim: que, al costat de les grans preguntes sobre el racisme, les fronteres, les desigualtats, la identitat o els drets humans, també hi ha espai per discutir si aquell davanter hauria d’haver xutat abans, si el migcampista està en forma o si el Barça tornarà algun dia a fer-nos patir menys del compte. La vida també és això.
Potser aquesta carta volia arribar precisament aquí. A dir-te que hi ha persones que, sense conèixer-te personalment, poden reconèixer una tasca ben feta. Que poden llegir-te i sentir que allò que expliques importa. Que poden veure en la teua manera de fer periodisme alguna cosa més que una professió: una determinada manera d’estar davant del món.
Com et deia al principi, potser el cicle de cartes al qual pertany no arriba mai al destinatari. Potser les cartes tenen una altra funció: deixar constància que, en algun moment, algú va voler parlar amb algú altre des de l’estima, des del respecte i sense esperar res a canvi. Aquesta és la meua.
No t’escric perquè ara sigues més visible. T’escric perquè ja fa temps que em sembla que tens coses a dir i que val la pena escoltar-les. Continua escrivint. Continua preguntant. Continua posant noms allà on altres prefereixen deixar-hi silencis. Continua explicant les històries de les persones que massa sovint només apareixen en les notícies com una xifra, una frontera, un problema o una fotografia. Sobretot, continua fent-ho amb aquesta veu teva, clara i incòmoda quan calga. Perquè el periodisme també hauria de servir per això: per obligar-nos a mirar allò que preferiríem no veure.
Una abraçada sincera,
Emigdi

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!