Emigdi Subirats i Sebastià

Estimat Miquel Àngel,
Encara em perdura la joia d’acompanyar-te, dissabte 29 de novembre a l’Antic Molí d’Ulldecona, mentre rebies el premi Lo Grifonet d’Òmnium Cultural de les Terres de l’Ebre. Aquest guardó, que pren com a símbol el brot de la mostra de l’olivera, reconeix la teua convicció, el teu arrelament i la teua tenacitat —com qui planta un arbre amb raïls llargues i fèrtils, que s’endinsen en la terra i el temps. Que el guardó es presente amb la imatge d’una farga ebrenca, retorçada i austera, diu molt del que representa: no és un honor efímer, sinó una decisió de vida arrelada a la perseverança i a la fermesa. Tal com s’expressa el refrany: “Qui planta oliveres, planta esperança.”
La figura del Grifonet no és només un trofeu: és una obra d’art concebuda per una de les artistes més sensibles de casa nostra, Cinta Sabaté i Querol. Nascuda a Tortosa l’any 1946, ha dedicat la seua vida a buidar-se en l’art i a defensar la idea que l’escultura pot capturar la força de la feminitat, la maternitat i la dignitat quotidiana.
Hauria volgut —ho confesso— que el sopar s’hagués celebrat a Rossell, la teua pàtria menuda. Si per motius d’espai no era possible, almenys a Benicarló, la teua vila d’adopció cultural conjuntament amb Tarragona. Recordo quan el Grifonet concedit a l’admirat Artur Quintana, resident a La Codonyera, va lliurar-se a Arnes i no a Vall-de-Roures. Cal ser valents i trencar fronteres fictícies, perquè la llengua i la cultura no entenen de murs que pretenen dividir-nos. El Sénia i el Matarranya no són fronteres: som fills d’una terra comuna, la Ilercavònia, que reivindico com a nom ideal per al nostre territori: les comarques centrals dels Països Catalans. És trist —i sovint frustrant— constatar que encara no gosem traspassar aquestes línies imaginàries que alguns han acabat acceptant com a límits de la catalanitat. Ens encasellen i ens fan perdre oportunitats de teixir cultura compartida, de reconèixer que la llengua i la identitat són més potents que qualsevol frontera administrativa o provincial.
Saps que et tinc en gran concepte i estima. Valoro altament la teua triple faceta: professor universitari, editor i membre de l’Institut d’Estudis Catalans, una trajectòria exemplar que dignifica la nostra cultura i desvetlla en mi —i en molts— una admiració profunda i respecte sincer.
L’IEC és, sens dubte, el pilar fonamental de la preservació i projecció de la llengua i la cultura catalanes: un far que guia investigadors i ciutadans, que manté viva la memòria del país i impulsa la reflexió intel·lectual amb minuciositat i complicitat. La seua tasca no només és acadèmica: és una força que sosté la catalanitat en temps difícils: tots ho són malauradament.
Igualment, la URV, la universitat de casa nostra, representa molt més que un centre acadèmic: és un espai on la nostra cultura i història troben veu i projecció, on els joves poden aprendre arrelats a la terra i obrir-se al món. La seua tasca contribueix a consolidar l’Ebre com a territori de coneixement i creativitat.
Sobretot, Onada Edicions de Benicarló, un fenomen editorial de gran volada, ha fet possible que la cultura ebrenca i catalana arribe més lluny que mai, amb rigor, passió i fidelitat als nostres autors. Gràcies a institucions com aquestes, la literatura, la memòria i la història del nostre país no només es preserven, sinó que es multipliquen i arriben a tothom.
Ens uneixen moltes coses, sobretot tres. La primera: la convicció que la catalanitat és l’essència d’una vida; no un segell superficial, sinó un arbre que creix amb raïls fondes i rames altes, nodrit per la llengua i la cultura.
La segona: la nostra militància de poble —tu de Rossell, jo de Campredó—. Tothom sap que som dels nostres pobles respectius. Som fills de pobles menuts, amb la consciència que la força del país neix precisament de les seues raïls: la terra, la llengua dels nostres avantpassats i el dret a fer país des del lloc on vam néixer.
La tercera: l’amor fidel pel Barça, per la Masia, per l’esperit d’esforç, la catalanitat i la companyonia que representa. Cansen les referències a Negreira, quan tots sabem que és Florentino Pérez qui mou els fils i rep tota mena de corrupcions, manipulant sistemes i normes a favor de l’equip del règim, del franquista i de l’actual. L’important allò que el Barça simbolitza nacionalment. El 29 de novembre, el teu gran dia Miquel Àngel, jugaven 9 jugadors catalans contra l’Alavès, fet que no passava des de 1959, i que evidencia la vitalitat del planter i de la nostra identitat esportiva.
Quant a l’esport, no puc deixar de fer la remembrança d’allò que va passar el 2004 quan ens van tallar les ales amb l’hoquei sobre patins, un esport autòcton, impedint-nos competir internacionalment: un gest que evidencia com es poden limitar injustament els nostres drets.
Mentrestant, a la política catalana, les baralles internes han malbaratat oportunitats i esperances que haurien pogut consolidar l’únic camí viable: l’autonomia que ens cal és la de Portugal. La independència no és només un lema, sinó la construcció conscient d’un projecte propi, arrelat a allò que som.
Al mateix temps, al País Valencià, la lluita cultural i lingüística també reclama coherència i esforç constant: com diu el vers popular, “D’aquí renaixen les cendres del meu País Valencià”, i només des d’aquesta persistència podem defensar la nostra identitat i créixer. Mazón, a la presó (saps que no m’he pogut estar d’escriure-ho)
Al bell mig, la Ilercavònia s’erigeix com a territori que uneix dalt i baix: un fil que travessa comarques, tradicions i llengua, recordant-nos que només amb dignitat i raïls compartides podem bastir una cultura viva, comuna.
Hem tingut la sort de compartir camins i projectes. Les meues comunicacions als Congressos de la Diòcesi de Tortosa sobre els clàssics ebrencs, en són una part destacada. Igualment, les biografies publicades a Onada Edicions —de Gerard Vergés, Joan Panisello i Francesca Aliern— són cadascuna un acte d’amor i compromís amb la cultura. Ser el biògraf de Gerard Vergés ha estat, et dic sincerament, el fet cultural més important de la meua vida. Em va quedar pendent ‘apunt biogràfic de l’estimada Carme Meix, joia gandesana de les lletres catalanes; malauradament, no vaig poder publicar-la abans que ens deixés, i em sap molt greu.
També recordo amb afecte el meu primer encàrrec: el llibre sobre Amposta (2007), amb motiu de la capitalitat de la cultura catalana, que va donar pas a les magnífiques Jornades de les Lletres Ebrenques, i la col·laboració íntima que vaig forjar amb la bibliotecària més maca dels Països Catalans, Joana Serret. No oblido l’edició del llibre d’història del futbol a Campredó, testimoni viu de la importància d’un club xicotet.
T’agraeixo, especialment, la invitació a la jornada de l’IEC a Tortosa, on vaig impartir dos ponències: una en homenatge a Jesús Massip, i l’altra sobre la tradició literària vora l’Ebre. Sobretot, valoro la complicitat i l’admiració compartida per dos figures cabdals: Joan Salvador Beltran Cavaller, mestre de saviesa infinita, i Curt Wittlin, filòleg insigne, també membres de l’IEC. La grandesa d’aquestes figures és un far que il·lumina la nostra cultura i la nostra llengua.
Ahir mateix, els parlaments de Manel Ollé i de Ramon París —el teu gran company d’aventura cultural en defensa del català al País Valencià— van ser plens d’energia i emotivitat. Escoltar-los va ser un recordatori que el nostre treball no només és personal, sinó col·lectiu: lluitar per la llengua i la cultura és fer-ho amb molts braços, molts cors, molts anhels compartits.
No puc acabar sense esmentar la família: justament el 29 de novembre és l’aniversari de casament dels meus pares, Daniel i Angelita, orgullosos fills de pagès, que em van ensenyar el valor de la terra i la cultura quotidiana. Permet-me fer esment de la teua mare, que ens va deixar un Divendres Sant de pandèmia, i que hauria volgut poder acompanyar-te en una situació rocambolesca i tristíssima. La saviesa del pagès —del pare i de la mare— és, com tu sempre has dit, el tresor més gran que tenim. Personalment, igualment, recordo la meua iaia Cinta, cabassera del Reguers, que em va ensenyar la força de la tradició i del coneixement popular.
La teua afició per menjar tords amb allioli, tan senzilla i rural, i les teues paraules tendres per la Neus i la Sira, tan plenes d’amor i futur, em recorden que els valors essencials —família, terra, llengua i cultura— són inseparables i eterns.
Rebre el Grifonet et situa al costat d’il·lustres guardonats —Joan Beltran, Lola Santacatalina, Artur Quintana, Octavi Ruiz, Manolo Tomàs, Rossend Aymí, Manel Ollé, Francesca Aliern, Rosa Cubeles, Joana Serret i Jordi Cuixart— i és un privilegi compartit que reconeix el teu lliurament i la teua devoció a la cultura, així com la fermesa i constància que has demostrat al llarg de la teua trajectòria.
Per tot això —pel teu compromís i la teua catalanitat— crec sincerament que avui ets l’agent cultural de la catalanitat més rellevant que tenim a la Ilercavònia. Que hages rebut el Grifonet és per a mi un motiu d’orgull profund, perquè reconeix tot el que compartim i projectem: un futur on terra, llengua i cultura caminen inseparables, teixint una identitat viva i fortíssima.
Rep, doncs, una abraçada fonda, d’amic i company de camí,
Emigdi

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!