Emigdi Subirats i Sebastià

Estimada Coia,
Ja saps que admiro profundament la teua novel·lística i la teua manera d’habitar la paraula. Tanmateix, vull repetir-ho: admiro també la teua faceta d’actriu i rapsoda, la manera com fas respirar el vers, com la teua veu —melòdica, càlida, plena de matisos— esdevé una forma d’art. Quan recites, el mot es fa més dens, més viu: tens el do de convertir la poesia en presència, com si cada mot fos una criatura que neix a la teua veu, com si cada mot fos un batec de llum que il·lumina l’aire.
La novel·la catalana té una tradició esplèndida: de Rodoreda a Capmany, de Narcís Ollé a Cabré, de Caterina Albert a Coia Valls. Et situo en aquest altar d’escriptors que han sabut unir recerca i emoció, rigor i bellesa. T’admiro per la teua manera d’investigar, per com t’endinses en els temes fins a l’ànima del temps. Sigui a París, enmig de l’art i la bohèmia, o a l’Orient, entre silencis i sabers antics, sents els llocs abans d’escriure’ls, i això es nota: hi ha veritat a la teua obra, hi ha vida, hi ha ritme i hi ha llum.
Ara parlarem de Reus, la ciutat que et va veure créixer i que sembla feta a la teua mida. M’enamora el modernisme reusenc, la seua fantasia arquitectònica, l’elegància de les façanes, la sensualitat de la pedra i del ferro forjat. És una ciutat que respira cultura per tots els racons. El Gaudí Centre, dedicat al geni que va néixer allà, és molt més que un museu: és una experiència de llum i imaginació, un espai que convida a comprendre la relació entre art i natura, entre forma i essència. A més, el Centre de Lectura, que des del segle XIX ha estat un far cultural, és un temple de la paraula, una casa per als llibres, els escriptors i les idees. Penso en quants creadors —tu entre ells— han trobat en aquell espai un refugi per a la cultura viva, un lloc on les paraules es fan aire i les històries es fan casa.
També els teatres Bartrina i Fortuny, dos joies de la ciutat, són llocs on la paraula s’alça i la veu es multiplica. Quantes vegades has pujat a aquells escenaris per donar vida a un poema, per compartir la teua passió per l’art, per fer que el públic respirés amb tu! Reus, amb tota la seua llum i la seua història, et reflecteix, et celebra, et reconeix.
Ara vius a Tarragona, i des d’allà continues sent un far de cultura. Tarragona és una ciutat de pedra i mar, d’història romana i d’esperit mediterrani. La seua vida literària és intensa i acollidora: clubs de lectura, festivals, llibreries i trobades on la paraula és celebració, on la paraula és festa, on la paraula és casa. En aquesta ciutat tan plena de memòria, hi has trobat un espai on la teua veu i la teua mirada ressonen amb la calma de la mar propera, amb la dolçor de l’aire i amb la profunditat del temps.
Sobretot, les Terres de l’Ebre: tan properes, tan plenes de bellesa. Les has descobert gràcies a nosaltres i t’hi he sentit arrelada. El riu, el Delta, les llacunes i els camps que canvien de color segons la llum del dia… tot allò sembla fet per inspirar poetes i narradors, per fer créixer històries i silencis, per fer néixer versos i records. T’hem adoptat com a ebrenca perquè ets ja part d’aquesta terra de calma i de veu suau. Penso en les Jornades Literàries d’Amposta, on la literatura es converteix en festa, i en la Joana Serret, aquella bibliotecària tan estimada que ha fet tant per la cultura i pels autors del país. També en la Llibreria Viladrich de Tortosa, un espai mític per als lectors, on tantes vegades has compartit la teua obra amb un públic fidel. Aquells racons del sud, plens de llum i de riu, et corresponen; hi trobes la mateixa serenor que transmets quan parles, la mateixa llum que transmet la teua paraula.
La teua sensibilitat s’expressa també a través de la fotografia, un art que és tan passional com l’escriptura. La càmera sembla mirar amb la paciència d’un vers: captures la llum, el gest, l’instant que diu més que un relat, que diu més que una pàgina, que diu més que mil paraules. La teua mirada fotogràfica és poètica, íntima, i confirma que la teua manera d’entendre el món passa sempre per l’amor a la bellesa, per l’amor a la vida, per l’amor a la paraula.
Al teu costat hi ha Xulio Ricardo Trigo, amb qui comparteixes vida i camí creatiu. Ell, escriptor i fotògraf, intel·lectual fidel a la llengua nostrada, és una veu essencial de la literatura catalana contemporània. Obres com Els secrets de la reina, El somni de Tàrraco o Les veus del Liceu mostren una sensibilitat paral·lela a la teua: la recerca del temps, l’amor per la història i l’atenció a l’humà. La seua poètica és clara, sincera, plena de llum interior. La seua mirada com a fotògraf completa la teua: junts formeu una parella d’art, de complicitat i de respecte, on la literatura i la imatge dialoguen constantment, on la paraula i la llum caminen de la mà.
Has estat mestra i logopeda, n’hem parlat abastament. Has dedicat part de la teua vida als xiquets, ajudant-los a trobar la seua pròpia veu. Aquesta vocació d’acompanyar i fer créixer els altres et defineix tant com la teua obra. Ets, sobretot, mare, mare de bessons, amb tot l’amor i la força que això comporta. Criar fills és una aventura d’una intensitat que només qui l’ha viscuda pot comprendre. Has sabut fer-ho amb tendresa i fermesa, com tot el que fas.
Penso també en la pèrdua de la teua mare, que va arribar només una setmana després de la del meu pare. El seu traspàs va forjar encara més la teua sensibilitat i la teua mirada sobre la vida. Hi ha una ombra dolça, una saviesa serena en la teua manera d’escriure que sembla néixer d’aquella experiència de comiat i d’amor.
Coia, admiro la dona que escriu, però també la dona que viu, que sent, que estima. Ets una veu essencial de la nostra literatura, una presència càlida a l’escena cultural catalana. Les teues paraules, els teus gestos, la teua manera d’entendre la bellesa fan que el món sigui més humà.
Gràcies per ser com ets, per escriure, per recitar, per mirar el món amb la llum dels ulls i la llum de la paraula.
Amb tot l’afecte i l’admiració,
Emigdi

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!