Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
Carta des de la no estima (7): a Carlos Mazón
Gens benvolgut senyor Carlos Mazón,
Sé que aquesta carta no li arribarà mai a les mans. Ho sé tan clarament com sé que la necessitat d’escriure-la no desapareixerà encara que siga inútil. L’escric perquè, durant tot aquest any, he viscut encès amb vostè —amb la seua actitud, amb el seu silenci, amb la sensació que tot el que representa és exactament el que aquest país no mereix.
Vostè ha estat un president absent, amagat darrere de falsedats, de compareixences calculades i d’una gestió freda. I el país, mentrestant, s’ha anat esquerdant.
La DANA de l’octubre de 2024 va ser la prova definitiva. Més de dos-cents morts, centenars de famílies trencades, pobles sencers arrossegats per l’aigua. Durant unes hores, el País Valencià va cridar auxili i vostè no hi era. Les imatges del desastre recorrien el món mentre vostè mantenia el seu posat impassible, mentre s’amagava darrere d’excuses tècniques i frases de manual. Va tardar a comparèixer, va tardar a assumir cap error, i quan ho va fer, no va demanar perdó. Va parlar de “fenòmens excepcionals” com si l’excepcionalitat poguera justificar la desatenció.
Hi hagué un clam popular que li demanava la dimissió. No era una qüestió partidista: era pura indignació humana. Però vostè va resistir, aferrat al càrrec, com si la dignitat fora negociable. Va passar mesos evitant responsabilitats, fent veure que tot anava bé, mentre les víctimes encara esperaven respostes. I ara, que finalment ha plegat, no hi ha alegria. No hi ha alleujament. Ha estat tan deficient la seua gestió que ni tan sols la seua absència pot consolar. I s’agafa la baixa per seguir cobrant com si vostè fos el víctima
Tanmateix, el mal que deixa no és només administratiu. És moral. I cultural. Vostè ha fet del menyspreu al català una senyera. Ha dit que “s’havia imposat durant massa temps”, com si la llengua d’aquest poble fora una enemiga. Ha retallat ajudes, ha silenciat projectes, ha marginat professionals i institucions. Ha donat suport a una Acadèmia Blavera que s’erigeix com a contramodel de la serietat filològica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, a la qual vostè ha retallat pressupost i autoritat.
Ha fomentat la idea que Alacant —la seua pròpia terra— és “territori castellanoparlant” per naturalesa, com si això justificara arraconar el català a les escoles, als carrers, als mitjans. Ha avalat un discurs que fa del rebuig una virtut i de la ignorància una bandera. I amb cada gest, amb cada declaració, ha empetitit una mica més la nostra autoestima col·lectiva.
El que fa més mal és que vostè no és una excepció. Ve després d’una llarga cadena de presidents que van fer de la indecència un estil de govern. Zaplana i Camps ja havien deixat el llistó de la vergonya prou alt, però vostè, d’una altra manera, ha aconseguit perpetuar el mateix esperit: aquell de qui es pensa que la institució és un escenari per a la pròpia supervivència, no un lloc des d’on servir el poble.
Avui que vostè ja no és president, el país no és millor, només està més cansat. No li desitjo sort, perquè la sort no és el que li manca. Li manca consciència. Li manca humilitat. Li manca allò que mai no es pot suplir amb discursos: la decència.
Malgrat saber que no llegirà aquestes paraules, havia de deixar-les escrites. Perquè els qui hem plorat la tragèdia necessitàvem tancar aquest any de foscor amb un acte mínim de llum: la veritat dita sense temor.
Que regnen les raons i les vides, el contrari de l’estrofa d’Abril del 74: Assassins de raons, de vides, que no tinguin perdó en cap dels nostres dies…
Queda clar el missatge,
Adeu-siau
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Carta sincera, sense desperdici, li dius lo que moooolts pensem d’ell, però a part que ell no la llegirà tu et quedes amb el cor més lleuger de treure tot el que penses, tu i moltissimes persones ho pensem.