
Molt Il·lustre Senyor Xavier Espot Zamora
Cap de Govern del Principat d’Andorra
Benvolgut senyor Espot,
Em permeto adreçar-vos aquestes paraules des de l’admiració i l’estima profunda que sento per Andorra, un país que, amb el pas dels anys, s’ha convertit per a mi en molt més que una destinació de vacances. Hi passo períodes de descans sempre que puc, i cada vegada que hi torno tinc la sensació de retrobar un paisatge, una cultura i una manera de viure que m’han anat captivant fins al punt de poder dir, sense exagerar, que estic enamorat d’Andorra.
Hi ha pocs paisatges que tinguen la capacitat d’impressionar-me com les muntanyes andorranes. Engolasters, amb el seu llac i aquell paisatge que sembla suspès entre el cel i la pedra; Tristaina, amb els seus estanys d’aigües canviants i les muntanyes que els custodien; les valls d’Ordino, la Massana, Canillo, Encamp, Sant Julià de Lòria o les Escaldes… Cada indret té una personalitat pròpia. Andorra és un país petit en extensió, però immens en paisatge. Hi ha racons on un té la sensació que les muntanyes encara conserven intacta una part molt antiga d’Europa.
Entre tots aquests indrets, Ordino em sembla un poble paradisíac. Hi ha alguna cosa en els seus carrers, en les seues cases, en la pedra, en les muntanyes que l’envolten i en aquella extraordinària combinació de bellesa natural i memòria històrica que el fa especialment estimable. Ordino no és simplement un poble bonic: és un dels espais on millor es pot entendre l’ànima d’Andorra.
Una de les coses que més m’impressiona del Principat és, sens dubte, el seu patrimoni romànic. Em sembla extraordinari que un país de dimensions tan reduïdes conserve un llegat medieval d’aquesta categoria. Sant Climent de Pal, Sant Martí de la Cortinada, Sant Joan de Caselles, Sant Miquel d’Engolasters, Sant Romà de les Bons, Sant Serni de Nagol o Santa Coloma formen un conjunt que considero d’un valor immens.
M’impressiona especialment aquesta arquitectura austera, de pedra i fusta, vinculada a les muntanyes i a les menudes comunitats que durant segles van donar vida a les valls. Sant Miquel d’Engolasters, amb el seu campanar i la seua situació privilegiada sobre la vall; Sant Climent de Pal, envoltada de les cases tradicionals del poble; Sant Martí de la Cortinada i les seues pintures; Santa Coloma i el seu extraordinari patrimoni pictòric; Sant Romà de les Bons… Tot plegat constitueix una autèntica joia europea.
Per a mi, preservar aquest patrimoni no significa únicament conservar edificis antics. Significa conservar les raïls d’un país. Quan un entra en aquestes esglésies té la sensació d’estar entrant en una història molt més antiga que nosaltres, en la història d’un poble pirinenc que ha sabut mantenir una personalitat pròpia al llarg de les centúries.
També segueixo amb molt d’interès la vida esportiva andorrana i, especialment, el futbol. Segueixo la trajectòria del FC Andorra, el club que té Gerard Piqué com a màxim accionista, i que ha aconseguit retornar al futbol professional i actualment competeix a Segona Divisió de l’estat del sud. És un projecte que considero interessant perquè ha contribuït a donar una projecció esportiva molt notable al país.
Però també segueixo amb molta atenció la Primera Divisió andorrana i, particularment, la trajectòria de l’Inter Club d’Escaldes. He anat seguint les seues participacions europees i em sembla extraordinari veure com els clubs andorrans van guanyant experiència i respecte en l’àmbit continental. L’Inter ha participat en les fases prèvies de la Champions, l’Europa League i la Conference League, i aquest mateix estiu de 2026 ha protagonitzat una fita històrica en arribar per primera vegada al play-off de la Conference League després d’eliminar el Flora Tallinn amb un contundent 6-0 global.
Aquests èxits, més enllà del resultat esportiu, tenen una significació especial: demostren que Andorra pot competir, avançar i fer-se un lloc en àmbits que semblaven reservats als grans països europeus.
Hi ha un altre aspecte d’Andorra que m’interessa profundament: la literatura. Fa anys que segueixo de prop les lletres andorranes i m’hi sento especialment atret perquè trobo que és una literatura que sap convertir el país, les muntanyes, la història i les menudes comunitats humanes en matèria literària.
He llegit i seguit autors com Joan Peruga i Albert Salvadó, dos noms que considero fonamentals. Peruga, amb Últim estiu a Ordino, La República invisible, El museu de l’elefant o Shangai Andorra, ha construït una obra profundament vinculada al país, a la seua història i al seu imaginari. Últim estiu a Ordino, a més, ha esdevingut un clàssic de la literatura andorrana i pirinenca.
Albert Salvadó, desaparegut el 2020, és un altre escriptor que admiro especialment. La seua capacitat per combinar història, ficció, misteri i aventura en novel·les com El mestre de Kheops, Els ulls d’Anníbal, L’anell d’Àtila, El rapte, el mort i el Marsellès o L’informe Phaeton em sembla extraordinària.
M’agrada molt aquesta literatura que neix d’un país concret però que és capaç de transcendir-lo. He de confessar-vos que compro molts llibres d’autors andorrans. M’interessa conèixer Andorra també a través dels seus escriptors, perquè crec que una nació no només es pot descobrir caminant pels seus carrers i les seues muntanyes: també es descobreix llegint les paraules dels qui l’han imaginada, explicada i estimada.
Precisament per això és especialment important que us trasllade una preocupació que, com a persona que estima Andorra, em resulta cada vegada més difícil d’ignorar: la situació de la llengua catalana.
Sé perfectament que el Govern ha fet passos importants i que la Llei de la llengua pròpia i oficial estableix clarament que el català és la llengua pròpia i oficial d’Andorra i que és un element fonamental de la identitat, la personalitat i el patrimoni cultural del país. També sé que la normativa actual estableix que els comerços, hotels, restaurants, bars i cafeteries han de garantir l’atenció en català. Tanmateix, el que jo visc com a visitant habitual és, en alguns moments, preocupant.
Em preocupa moltíssim que no m’atenguen en català en molts comerços i establiments del país. No parlo de situacions excepcionals. De vegades hi ha cambrers que no entenen expressions tan senzilles i quotidianes com bon dia, tallat o truita. Quan això passa en un país que constitucionalment té el català com a llengua oficial, un no pot evitar preguntar-se cap on anem.
Andorra ha estat, i ha de continuar sent, terra d’acollida. Precisament per això també ha de ser terra d’integració. Qui arriba al Principat té dret a construir-hi una vida digna, però el país també té dret a ser conegut, respectat i estimat en la seua llengua. Els col·lectius que arriben de parla castellana no poden fer cas omís a les lleis, no poden ignorar que estan en un país amb una sola llengua oficial. Si anessen a viure a qualsevol altre indret, farien un esforç per aprendre la llengua de la terra que no fan en terra andorrana, i això és un menyspreu absolut.
Crec que aquí hi ha una responsabilitat col·lectiva. Els nous residents han de tindre facilitats reals per aprendre català, però també han d’entendre que aprendre la llengua del país forma part de la seua integració. Les empreses han de garantir que els seus treballadors atenguen en català. La mateixa legislació andorrana ja ho estableix.
No voldria que d’aquí a uns anys Andorra fos un país on el català fos oficial sobre el paper però cada vegada menys necessari en la vida quotidiana. Això seria una pèrdua cultural d’una dimensió enorme.
Perquè el català no és simplement una llengua administrativa. És la llengua dels carrers antics, de les bordes, de les parròquies, de les muntanyes, dels topònims, de les famílies, de la literatura i de la història d’Andorra. És una de les grans essències identitàries del Principat.
Per això crec que cal actuar amb determinació i, si cal, amb urgència. No contra ningú, sinó a favor del català i a favor d’Andorra. Cal que qui arriba aprenga la llengua; cal que les empreses complisquen; cal que els treballadors que tenen contacte amb el públic disposen dels recursos necessaris; i cal que el català siga realment la llengua d’acollida i de convivència del país.
Sé que el Govern ha aprovat un Pla d’acció nacional per la llengua 2026-2028 amb l’objectiu de consolidar el català com a element d’identitat i cohesió social i reforçar-ne el coneixement i l’ús. Però crec sincerament que la situació reclama que aquestes mesures siguen percebudes al carrer, als bars, als restaurants, a les botigues i a tots aquells espais on un visitant o un resident es relaciona quotidianament amb el país.
Li ho dic, senyor Espot, des de l’estima i no des de la crítica fàcil. Precisament perquè m’estimo Andorra, perquè hi passo temporades, perquè camino per les seues muntanyes, perquè visito les seues esglésies, perquè llegeixo els seus escriptors, perquè compro els seus llibres i perquè segueixo fins i tot el seu futbol, em preocupa profundament que una part essencial d’aquest país es puga anar diluint.
Andorra ha aconseguit conservar una identitat extraordinària enmig d’un món que canvia a una velocitat vertiginosa. Ha conservat les muntanyes, les valls, les esglésies romàniques, les tradicions, les institucions i una cultura pròpia. Ara cal assegurar que també conservi la seua llengua.
Rebeu una salutació molt cordial i afectuosa, i el desig que Andorra continue sent durant molts anys aquest país extraordinari que tant estimo. Sense el català, Andorra deixaria de ser Andorra, seria tota una altra cosa.
Una cordial salutació,
Emigdi Subirats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!